Raimon cantava Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre. I no fou això mai tan cert com en l’any 1566, el primer any en què es té constància d’una sequera d’enormes proporcions a Catalunya i el seu entorn. Sequeres com aquella s’han repetit poques vegades des de llavors. N’hi hagué, per exemple, al segle XIX tot just després de la guerra del Francès i la més recent, la infame sequera dels anys 2007-2009, que va arribar a ser tan greu que alguns dels membres del govern tripartit van demanar-li a la Moreneta que fes ploure.
El 1566 es va produir un episodi extraordinari de sequera, i després violentes pluges que van portar molta fam
L’any 1566, al contrari que al 2007, no hi havia una tecnologia prou avançada com per plantejar-se cap transvasament de l’Ebre o del Roina, i ni tant sols hi havia embassaments que permetessin tenir grans reserves d’aigua. A més, el model econòmic del segle XVI era molt clar: perquè la societat funcionés i pogués sobreviure calia tenir bones collites i, per tenir bones collites cal, és clar, aigua!
Els tarragonins van treure en processó el Braç de Santa Tecla, un fet insòlit fora de les dates habituals
Aquesta era la situació en què es trobava el país els primers mesos de l’any 1566: no havia plogut en cap moment des de les darreries del mes d’octubre de 1565, poc després de l’estiu, època en que l’aigua ja és més escassa que en les altres estacions. Tot un hivern sense ni una gota d’aigua. Els torrents estaven secs, els rius estaven minvats i la terra s’assecava i esdevenia erma. El rec comtal de Barcelona, de fet, que era el principal subministrament d’aigua a la ciutat, es va arribar a assecar. Era, en definitiva, un mal moment per ser a Catalunya. Els catalans de l’època, però, tenien molt clar què havien de fer per arreglar la situació: pregar. Era la seva primera i única opció. Curiosament, el govern tripartit del 2003-2010 també va acabar fent el mateix.
La gent d’Altafulla i de Tamarit van fer diverses processons conjuntes per demanar pluja
D’aquest procés, ens en deixa constància el notari de la Vila de Tamarit l’any 1566, que fa un relat molt vívid de la situació i de què van fer els tamaritencs per a fer-hi front. Segons l’autor del relat, la situació general era la següent:
“en lo quall [qual] any [1566] se feren moltes y molt grans professons per tota Catalunya y tragueren lo sanct bras de sancta tecla y moltes altres relíquies de sancts y ab tot no plogué […] y la universitat* de Tamarit feu moltes devotions i professons”
*ens de govern municipal català abolit el 1716 per Felip V
Tots els tarragonins sabem que el Braç de Santa Tecla només surt de la Catedral en les mateixes dates cada any. Treure’l en aquest moment evidencia que els tarragonins de l’època, com tothom a Catalunya, estaven realment desesperats per la situació de sequera.
A Tamarit, tenim constància que el 6 de febrer de 1566 -ara fa just 455 anys!!!- la gent del poble va anar en professó fins a l’església de Sant Jordi d’Ardenya, situada a 7,5 quilòmetres a l’interior de Tamarit. El dia següent va tornar a ser dia de professó, aquest cop cap a l’església de Santa Margarida de la Riera de Gaià. El notari, que era a la professó, ens explica que anant-hi es van trobar a l’altura de Ferran amb una professó d’Altafulla que, sense saber-ho, havia coincidit en la tria de destí. Les dues professons no es van unir, però van compartir el camí fins al destí comú, els tamaritencs primers, i els altafullencs al darrere, i a l’inrevés a la tornada. Un cop allà, es va dir missa i les dues professons van tornar a marxar l’una darrere l’altra fins a Ferran, on divergien els camins i on els capellans d’ambdós pobles van pregar davant la creu de terme.
El 6 i 7 de febrer de fa 455 anys, els tamaritencs van anar fins a Ardenya i la Riera de Gaià
Sembla que l’experiència d’anar junts va agradar la gent de tots dos pobles, ja que el dia següent van quedar per trobar-se de nou i anar plegats a fer professons, i aquest cop els tamaritencs acollien els altafullencs. Un passatge ens deixa clar que hi havia bones relacions entre les dues viles, tot i la situació, ja que les dues professons no només van anar juntes, sinó que van interactuar i van anar l’una paral·lela a l’altra:
“vingueren los de Altafulla ab solemne professó a Tamarit a Sanct Pere* y nosaltres anàrem a rebre·lls a dellà gayà** en lo olivar d·en Covet y allà que arribàrem a ells férem de dos cors·i·u*** y ells per lo mateix y nosaltres prenguérem a ells a la mà·ndreta minyons ab minyons penons ab penons creus ab creus y les dues veres creus juntes y hòmens ab hòmens y dones ab dones”
*antiga església del Castell, no era l’església parroquial
**partida de terra situada al terme de tamarit a la banda del Gaià més propera a Altafulla
***entenem que és una litúrgia de professó
El notari ens descriu amb un vividíssim detall com estava formada la professó i com s’hi repartia jeràrquicament la gent d’Altafulla i de Tamarit. L’autor també ens descriu quins actes anava fent la professó, com ara cantar himnes religiosos o fer alguns tipus de balls litúrgics en algunes de les parades.
El 1566 és conegut com “Lo any del diluvi” de Santa Tecla: el 23 de Setembre va ploure tant que els rius es van desbordar
Al final, les professons, de les quals se’n van fer moltes més, com ara la de Berà amb la gent d’Altafulla i la de Creixell, van funcionar. A principis d’abril va caure un aiguat molt ben rebut que ben bé devia alleujar moltíssima gent. Després d’uns dies amb la calma recuperada, va resultar evident que la gent de l’època havien demanat pluja massa vegades. El notari ens explica clínicament que:
“y après a quatre d’abrill de dit any plogué molt bé y també a fet de maig tornà a ploure pluja universal y a vint·i·dos de dit mes tornà a ploure i lo primer i segon i tercer dia de dit any [mes] y lo dia de Santa Tecla que és a 23 de setembre plogué grandíssimes aigües de mal profit perquè s·enportave tota la terra dels horts y [cresqué] especial·ment gayà”
Les pluges foren tan fortes que van malbaratar els pocs conreus que havien aguantat la sequera. A més, el riu Gaià va créixer tant que la gran majoria de l’horta tamaritenca va quedar completament arrasada. L’aigua s’havia convertit en un regal enverinat per a la població.
Tot plegat va comportar una temporada molt dura de viure, ja que la situació de sequera no va acabar amb les destrosses del diluvi, sinó que es van anar alternant períodes molts secs amb períodes breus amb fortes pluges fins que la situació es va estabilitzar a mitjans de l’any 1567. Dos anys de males collites i problemes de subministrament van provocar una gran fam a tot el país, especialment als llocs més d’interior.
En definitiva, tenim sort que, avui en dia, disposem d’altres eines, a banda de la pregària, per resoldre situacions que ens duen col·lectivament al límit, ja siguin catàstrofes naturals o pandèmies mundials, que, com és més clar que mai, continuen afectant-nos.