Carregant ...

Quan la sàtira regnava per Carnaval

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Cartell de la primera revetlla de Carnaval, el febrer de 1981.

Corria el dissabte 28 de febrer de l’any 1981 quan una part de la joventut de Tarragona es donava cita al Pòsit de Pescadors del Serrallo per celebrar-hi la primera revetlla de Carnaval de la democràcia. La Companyia Elèctrica Dharma i l’Orquestra Retorn eren les encarregades de posar la música en una festa històrica i que, possiblement sense saber-ho, seria la primera d’una tradició recuperada a la ciutat. Aquella “Gran Festa del Carnestoltes”  -només 5 dies després de l’intent de cop d’Estat de Tejero i companyia-  va ser un dels primers indicis que la ciutat es despertava de la llarga letargia de la dictadura i que tenia moltes ganes de gresca.

Miguel Ángel Navarro i Fausto Sánchez recorden la recuperació de la festa fa 40 anys

Si la del 1981 és la primera revetlla popular de Carnestoltes, la del 1982 es converteix en la precursora de les festes de Carnaval tal i com les coneixem a la ciutat. L’Ajuntament d’aleshores, comandat per l’alcalde Josep Maria Recasens i amb Josep Anton Burgasé de regidor de Joventut, reconeix la importància d’aquella celebració i es fa càrrec de la seva organització. Els encarregats d’aquella tasca de recuperació d’una tradició llarguíssima foren Miguel Ángel Navarro i Fausto Sánchez: història viva del Carnaval de Tarragona.

Primer pregó de Carnestoltes, el 1982, en un escenari improvisat perquè l’Ajuntament estava en obres. D’esquerra a dreta, l’alcalde Josep Mª Recasens, Joan Vidal (rei Carnestoltes I) i Fausto Sánchez. Foto: Miguel Ángel Navarro.

Vist l’èxit de la revetlla popular del 81, Sánchez i Navarro reben la responsabilitat de buscar referències històriques i organitzar la nova festa. L’objectiu el tenen clar: “Calia que la festa fos popular, catalana i divertida”, explica Navarro. Quaranta anys després que el franquisme hagués prohibit el Carnestoltes oficial -que no vol dir que no n’hi hagués d’alternatius-, la ciutat de Tarragona irradia orgull, anhels i moltes ganes de festa. Popular, perquè ningú no se’n pot quedar fora; catalana, perquè la tradició és el mirall; i divertida, perquè ja era hora.

Sánchez: “El Carnaval va fer bo el tòpic de Tarragona com a ciutat de capellans i militars”

“En aquell moment, el Carnaval trencava amb tot allò que representava Tarragona”, rememora Fausto Sánchez, des de València. El 1991, aquest antropòleg va canviar els castells per les falles valencianes, però assegura que encara manté el record d’aquells anys d’obertura a tot Catalunya. “El Carnaval va fer bo el tòpic de Tarragona com una ciutat de capellans i militars: la gent volia criticar i el sarcasme no es rebia massa bé”, diu ell. La festa de les disfresses és, per antonomàsia, la festa de la crítica i la sàtira, i la ciutat no estava del tot preparada per fer passes cap a la modernitat.

Judici al rei Carnestoltes celebrat al saló de plens, el 1983. S’hi veu el jutge i fiscal (esquerra), i l’alcalde imitat darrere. Foto: Miguel Á. Navarro.

Tota la festa de Carnaval, amb elements que hem mantingut fins ara -la rua, el rei Carnestoltes, el Dijous Gras- i amb d’altres que el que escriu aquestes línies pot explicar en primera persona -com la mítica guerra de la farina-, es pensen per fer sortir a la gent a divertir-se tot rient amb la més àcida de les crítiques. Ni l’alcalde, ni l’arquebisbe, ni la benemèrita es lliuren de ser el blanc de la sàtira i l’humor. “Alguna vegada el Govern Civil havia enviat una nota a l’Ajuntament dient que ens havíem passat”, riu Miguel Ángel Navarro. En aquell moment en què et prohibeixen fins i tot portar màscara -qui ens ho havia de dir?-, disfressar-te esdevé la millor manera de trencar amb allò establert. “I nosaltres ho fèiem”, expliquen els dos organitzadors.

Navarro: “L’objectiu era organitzar una festa popular, catalana i divertida”

“La ironia anava bé, però la crítica no sempre era acceptada políticament”, recorda Navarro, tot recuperant un anècdota amb el clergat de protagonista: un Dimecres de Cendra, l’arquebisbe de la ciutat dedica el sermó a un bisbe embarassat i unes monges cantants que havien aparegut a la rua. “Imagina’t si volíem que la participació fos alta que vam crear la fila zero, per les persones que no tenien comparsa o que hagués arribat tard”, expliquen. La consigna era esdevenir atractius per tota la ciutat, no només per una part.

Cartell del Carnaval de 1982.

D’aquella Tarragona de principis dels anys 80, Sánchez també en destaca la relació amb els barris. “Anar a Torreforta era com canviar de ciutat, veies cartells com si sortissis de Tarragona: hi havia una distància real”. Fa quaranta anys, com ara, el Carnaval representa la integració dels barris de Ponent amb el centre de la ciutat. “El primer que vam fer va ser anar a parlar amb els barris, tots s’hi van sumar sense pensar-s’ho”, afirmen Sánchez i Navarro. Moltes de les associacions de veïns formen comparses i participen activament al Carnaval des dels seus inicis. Sense els barris no coneixeríem el Carnestoltes tarragoní dels nostres dies.

Tots dos veuen ara un Carnaval de lluïment, més que de sàtira amb l’autoritat

Un fet innegable és que aquella festa de principis dels vuitanta ha patit molts canvis i ja no és la que era. Sánchez i Navarro creuen que hi ha hagut una “evolució paral·lela a la societat” i a la seva necessitat d’expressar-se. Però ambdós organitzadors veuen amb aflicció els canvis i creuen que el Carnaval ha perdut vida i llibertat d’expressió: ha passat a ser un model semblant al de Canàries o el Brasil, de lluïment més que d’escarni amb l’autoritat. Opina Fausto Sánchez: “Tarragona era una ciutat conservadora però amb un punt d’ingenuïtat i espontaneïtat, i això com a virtut. Ara seria molt difícil que una idea nova funcionés”.

Cartell del Carnaval de 1983.

Cap dels dos ja no participa al Carnaval de Tarragona; l’un el segueix des de la distància i l’altre es va desencantar quan es va perdre la guerra de la farina. Miguel Ángel Navarro i Fausto Sánchez reconeixen que enyoren aquell Carnaval gairebé tant com troben a faltar aquella època del “destape” i de l’obertura de mires. Ara, quaranta anys més tard, aquells temps pretèrits potser ens semblen llunyans, igual que la necessitat de reivindicar coses per aconseguir-les. Però en la memòria de molts haurà quedat aquell Carnaval pioner, valent i inaugural on la seva raó de ser era, precisament, la sàtira i l’humor.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *