El diumenge dia 12 d’abril de 1931, es van celebrar a tot l’Estat les darreres eleccions municipals del règim monàrquic d’Alfons XIII, un règim que ja havia quedat en entredit després del seu suport a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i a la sagnia humana de les guerres colonials del Nord d’Àfrica. L’espectacular triomf de les candidatures republicanes a les principals ciutats va deixar en evidencia el desig de canvi de règim polític dels electors.
A Tarragona ciutat es van presentar dues candidatures. D’una banda, la Candidatura de Centro y Derecha, amb la representació dels partits que donaven suport al sistema monàrquic. El seu programa se centrava bàsicament en el respecte al poder constituït, tot fent professió dels sentiments religiosos, de l’autonomia dins la unitat territorial de l’Estat i de la defensa aferrissada del dret a la propietat.
A les eleccions municipals de 1931, els republicans van guanyar a Tarragona amb el 72% dels vots
D’altra banda, la Coalició d’Esquerres, integrada per republicans i socialistes. Entre els seus integrants dominaven els industrials, com Josep Floresví, Josep Gilabert i Josep Arana i professionals, com els advocats Pere Lloret i Manuel Miró, el catedràtic Amós Ruiz i l’odontòleg Leandre Santamaria. Provenien de diferents partits: Acció Catalana Republicana, Republicans Federals i Partit Socialista. Tenien un programa més municipalista centrant-se en problemes concrets com l’abastament d’aigua, el problema escolar, la beneficència o la relació entre la ciutat i el port.
El resultat de les eleccions municipals va ser indiscutible, els partidaris de la República amb 12.944 vots (72%) gairebé van triplicar els 4.635 vots (28%) obtinguts per les dretes monàrquiques. La Coalició d’Esquerres va guanyar en els sis districtes en què es dividia la ciutat. Pere Lloret i Ordeix, com a líder del grup majoritari de les candidatures republicanes, ja era el futur alcalde de la ciutat.
El dimarts dia 14 d’abril de 1931, cap a les 13,30 h., amb la confirmació del triomf republicà a les eleccions municipals, es van reunir en el local d’Acció Catalana Republicana representants de tots els partits republicans i d’esquerres de Tarragona, lloc en el qual van esdevenir les primeres actuacions revolucionàries. En primer lloc, es va constituir la Junta Local Revolucionària i, acte seguit, va acordar els primers nomenaments: governador republicà interí a Macià Mallol Bosch, alcalde republicà interí a Pere Lloret i Ordeix i president republicà interí de la Diputació a Ramon Nogués i Biset.
Amb aquests nomenaments “revolucionaris”, Pere Lloret i Macià Mallol, seguits per un primer grup nombrós que els acompanyava, es van adreçar fins a la seu del Govern Civil, a l’actual número 30 de la Rambla Nova. En la primera entrevista, el governador civil, Rafael Cudós, de moment, es negarà al traspàs de poders. Poc després, a la Rambla, enmig d’una congregació de ciutadans que anava creixent per moments, Pere Lloret, des de dalt d’una cadira, va demanar el major ordre per a anar a constituir el nou govern republicà de Tarragona. Va ser aclamat i una espontània manifestació el va acompanyar fins a l’Ajuntament, a la plaça de la Font.
Pere Lloret va ser proclamat alcalde republicà i Macià Mallol, governador civil
Un any més tard, el director del Diari de Tarragona Lluís de Salvador publicava una crònica que traspuava l’emotivitat del moment, una barreja de joia i d’esperança col·lectiva:
“De sobte, pel cantó del carrer Portalet, entre un tro de visques, d’aclamacions i d’aplaudiments, aparegueren les tres banderes triomfants, trencant la soledat i el silenci. Darrere d’elles la multitud freturosa d’entusiasme, era una remor densa i onejant de veus fuses en un acord meravellós (…) Ningú, sense haver-ho viscut, podrà fer-se una idea exacta de la grandesa sobirana d’aquella emoció que nosaltres sentírem, al davant d’aquell quadre, que tenia certament fins i tot una certa grandesa èpica. ¿No era, ben bé, com la marxa impetuosa indeturable de l’exèrcit gloriós de la República, sobre la darrera fortalesa, l’últim reducte del règim monàrquic, l’enemic tradicional de les llibertats i de la dignitat humana, i de les llibertats i dignitat de Catalunya?”
La tarda del 14 d’abril una gentada es va manifestar per la Rambla i va arribar fins a l’ajuntament
Passades les 16 h. es va procedir a la proclamació de la Segona República des del balcó de l’Ajuntament de Tarragona. Tanmateix, el governador civil es resistia a traspassar els poders per no haver rebut l’ordre des de Madrid. Ja ben entrada la tarda, es va rebre el telegrama del ministre de la Governació que ordenava la proclamació de la República i el traspàs del poder al representant de l’Ajuntament republicà, Pere Lloret. La qual cosa es va fer ràpidament. Sembla ser que el missatge oficial era fals i que havia estat enviat per un telegrafista republicà de Madrid, tanmateix, l’efecte va ser total. La República ja estava proclamada a l’Ajuntament, a la Diputació i al Govern Civil. Només faltava vèncer les reticències del comandant militar, el general Enrique Salcedo, amb qui Pere Lloret mantindrà una reunió no exempta de tibantor.
Tot plegat, havia va ser un procés ràpid i espontani, en el qual, fins i tot va ser necessari improvisar la nova iconografia republicana. El quadre amb l’al·legoria de la Primera República de l’any 1873, obra d’Antoni Folch, va aparèixer de la seu del Centre Republicà Democràtic Federal i les dues banderes republicanes que portaven els manifestants, a més a més de la catalana, eren dels anys 1888 i 1903, conservades pel Centre Catalanista Republicà.
El consistori republicà va haver d’afrontar problemes de places escolars i abastiment d’aigua
A Tarragona, l’estrenat consistori republicà, liderat per l’alcalde Pere Lloret i Ordeix, es va trobar amb un ajuntament que arrossegava tota una problemàtica endèmica: la manca d’abastiment d’aigua potable el creixement progressiu de l’atur i el problema del dèficit de places escolars, tot plegat amb una hisenda totalment buida que patia un deute de mig milió de pessetes. El repte era enorme.
Malauradament, el camí iniciat per avançar cap a una societat més justa, més lliure i més igualitària entre homes i dones, va quedar segat pel cop d’estat del 18 de juliol de 1936 que va provocar la Guerra Civil espanyola.
