L’Ainhoa Linares acaba de fer els 20 anys, és veïna de Torreforta i es va contagiar de coronavirus durant la primera onada de la pandèmia. “Vaig ser de les primeres, al mes de març”, recorda, sencera, un any després. És auxiliar d’infermeria a l’Hospital Sociosanitari Francolí i tot fa indicar que va entrar en contacte amb el virus al seu lloc de feina. “Era l’única de la família que sortia de casa en aquells dies de confinament”, fa memòria. Sap, però, que mai en tindrà la certesa absoluta.
Ainhoa Linares, de només 20 anys, explica la seva experiència amb la covid-19
No amaga que va sentir por. La febre, els vòmits i el mal de cap i d’ossos van accelerar que el seu pare l’acompanyés a urgències per sortir de dubtes. No el va tornar a veure fins que va rebre l’alta vint dies més tard, ni a ell ni a ningú de casa. Amb problemes greus per respirar, l’Ainhoa va estar ingressada a l’Hospital Joan XXIII durant tres setmanes que es van fer eternes.
“Em deien la bebè de la planta”, recorda, dolça. Era la més jove i amb molta diferència. “Jo sentia que m’ofegava, que no millorava i era plenament conscient del que em podia passar si els meus pulmons arribaven a col·lapsar”, se li entretalla la veu. Hi ha casos en què un excés d’informació no ajuda a fer les coses més fàcils. Recorda l’episodi com “una tensió constant” que l’ha marcat “a nivell personal i a nivell professional”. No va haver de passar per l’UCI, però assevera que “va faltar-me ben poc”.
L’auxiliar d’infermeria va estar ingressada tres setmanes a l’hospital Joan XXIII
L’Ainhoa encara s’estremeix de por quan pensa en el dia que el virus va vèncer la seva companya d’habitació. “Ella estava millor que jo, respirava molt millor”, confessa. Va ser un xoc immens “veure com no se’n va sortir” i com, de sobte, es va haver de quedar sola a la sala. “Jo pensava que seria la següent, que ara era jo qui m’anava a morir”, se sincera. Ho va arribar a veure clar. Recorda plorar molt, i tampoc oblida l’escalf dels sanitaris que l’envoltaven. “No em vaig sentir atesa, em vaig sentir cuidada”, matisa. “Els estaré agraïda tota la vida”, conclou.
L’Ainhoa recorda que va tornar a casa vint dies després de l’ingrés “amb la sensació que havia passat un any”, i no amaga que “el després també va ser horrible”. Encara no s’ha aconseguit desfer de seqüeles habituals com el cansament quan fa un mínim esforç, però la recuperació és bona. “Tenia tan poques defenses que em van caure els cabells i vaig perdre vuit quilos”, recorda, angoixada, amb perspectiva.
La mort de la companya d’habitació va resultar un cop molt dur
“Qui digui que el virus no existeix…”, s’indigna. Li fa molta ràbia “la gent que passa de tot, que ens ignora i que no vol veure que això va de vides humanes”. Aquell bebè de la planta de fa un any endureix el to quan convé, però torna ràpid per somriure amb moltes ganes.
(…)
L’Ainhoa és un dels tres testimonis que apareixen al reportatge ‘Vèncer el virus’ que publiquem íntegrament al número 46 del FET a TARRAGONA. Els altres dos protagonistes de l’article són la doctora Mercè Borràs, cap del servei de Nefrologia de Joan XXIII i el periodista Jonathan Oca.
El número 46 de la revista FET a TARRAGONA el pots demanar a:
Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).
En queden pocs exemplars!