Han treballat o treballen a la mateixa institució educativa, però fa anys que no es troben junts en un acte. Són els darrers cinc directors de l’Institut Martí i Franquès, que participen d’una taula rodona amb el pretext del 175è aniversari per reflexionar sobre les seves etapes al davant del centre. En total, gairebé trenta-set anys de decisions, reptes i nombroses reformes educatives que han posat a prova la seva filosofia com un centre de referència a la ciutat i a tot el país.
Els cinc directors, moderats pel director del FET Ricard Lahoz, ofereixen una visió general de les seves tasques pilotant el Martí i Franquès. Francesc Roig (director entre el 1984 i el 1989) va agafar les regnes del centre en un moment convuls tant a nivell polític com a nivell educatiu. Roig recorda la inestabilitat docent, les reclamacions i les vagues massives de la seva època com un pas previ per arribar a una democratització de l’educació pública, amb l’aparició dels consells escolars i la normalització lingüística.
El Martí i Franquès organitza un acte per reflexionar sobre els canvis dels darrers 40 anys al centre
“Havíem d’entendre que o treballàvem en equip i amb un cert consens o l’institut seria ingovernable”, fa Roig per explicar la visió integradora i reformista d’aquells anys. I en destaca, del seu mandat, “la consolidació docent gràcies a l’estabilitat i la recuperació d’espais que teníem abandonats o cedits”, així com la reforma d’algunes aules per encabir-hi els seminaris i el nou material informàtic que pronosticava un canvi d’època.
Carme Cortada, la seva successora (1989-1996), destaca la tasca del consell escolar, del qual ella en va formar part des del principi, com “un òrgan molt important de representació perquè hi era tothom”. Ella va ser la responsable de la preparació i implementació de la LOGSE, la nova llei d’educació del 1990 que establia que l’ensenyament obligatori (ESO) tindria quatre cursos i que l’ensenyament superior (Batxillerat) en tindria dos més. Desapareixien, així, els mítics EGB, BUP i COU.
Amb el canvi legislatiu, el Martí i Franquès es va sotmetre a una adaptació íntegra i gradual a mesura que passaven els anys. “El canvi mental ens va costar molt, sobretot amb la paradoxa que la nova llei buscava baixar les ràtios, i nosaltres només fèiem que incrementar-les”, recorda Joan Giné, el director més longeu de tots (1996-2015). La seva va ser també una “època d’obertura” en què van arribar els intercanvis per Europa i un gran ventall d’activitats extraescolars: “Vam aconseguir que l’alumnat estimés el centre i se’l fes seu”, rebla ell, amb l’aprovació de l’auditori. És una de les claus de l’èxit de l’Institut Martí i Franquès.
Francesc Roig, Carme Cortada, Joan Giné, Jean-Marc Segarra i Jordi Satorra expliquen les seves experiències
El quart i penúltim director, Jean-Marc Segarra (2015-2018) es va posar entre cella i cella dos grans projectes: trencar la poderosa estructura departamental que dificultava els contactes i els projectes entre diferents disciplines i l’adaptació al món electrònic tot assolint unes competències digitals a tots els nivells. Segarra es mostra orgullós perquè van aconseguir “maridar la diversitat, la feina i l’excel·lència”.
“M’agrada pensar en el centre com una escola de ciutadania”, diu Jordi Satorra, director des del 2018, perquè “només aconseguirem autonomia i llibertat si practiquem amb l’exemple”. Mentre els seus antecessors han hagut de fer front a nombroses reformes i grans reptes, a Satorra li ha tocat governar l’institut públic més gran de Catalunya en alumnes d’ESO enmig de la pandèmia. Assegura que han de fer “tot el possible per mantenir el centre davant la COVID”, bé sigui ampliant aules o separant classes. “Nosaltres som el Martí i Franquès”, sentencia, a mode de segell de qualitat.
L’actual director afirma que l’institut s’enfronta al problema de la massificació
El centre s’enfronta al repte de la massificació, que xoca frontalment amb les recomanacions per aturar la pandèmia. Amb més de 1.400 alumnes matriculats i centenars de professors, Satorra reconeix que li sap greu “no saber els noms dels substituts temporals o si un jove del passadís és alumne meu o no: estem més enllà de la dimensió humana, som un monstre educatiu”.
Amb tot, la filosofia de l’institut segueix sent superar-se cada curs, i enguany se centra amb la implementació del nou Cicle formatiu de grau superior de Tècniques d’actuació teatral, a més de les reformes arquitectòniques: la consolidació d’un mur exterior del recinte amb unes noves grades i un estudi de l’impacte del Rec Major que afecta la zona sempre que plou.
El centre aspira a construir els pròxims anys un pavelló esportiu
A més llarg termini, Satorra planteja la construcció d’un pavelló als terrenys disponibles a tocar de la plaça Salvador Allende, que serveixi a l’institut i a la ciutat en general. Però els canvis volen paciència, l’evolució sempre és lenta i, com li agrada dir al director, “el nostre institut és un transatlàntic, no un vaixell; nosaltres no girem, virem!”.
