Periodista especialitzat en conflictes armats, ha cobert la guerra de Síria, el drama dels camps de refugiats, la crisi migratòria mediterrània, el conflicte kurd i l’intent de cop d’estat contra el govern turc d’Erdogan, entre d’altres esdeveniments d’impacte mundial. Aprofitant que passa uns dies de vacances a Tarragona, parlem amb Lluís Miquel Hurtado de guerra, armes, mort, supervivència, periodisme, precarietat i xarxes socials.
El corresponsal a l’Orient Mitjà analitza una professió “precaritzada”
El mar li inspira tranquil·litat i la mirada a l’horitzó va acompanyada d’una primera reflexió: “Quan em trobo en aquest cantó del Mediterrani, m’impacta pensar que a l’altra riba hi ha zones en guerra o amb greus conflictes. Tot això és molt a prop d’aquí. Per aquestes aigües naveguen moltes pors i també moltes esperances que al final acaben al fons del mar. Mentre aquí gaudim d’aquestes vistes, hi ha milers de persones que es llencen a aquest mateix mar, sense saber nedar i sense mirar enrere, perquè no tenen res i simplement volen viure.”
Ha cobert la guerra de Síria, el conflicte kurd i la crisi dels refugiats
Lluís Miquel Hurtado (Tarragona, 1986), un periodista veí de la Canonja que porta nou anys a l’Orient Mitjà, entre Istambul i Teheran, cobrint informativament la regió més conflictiva del món. Va estudiar Publicitat i Relacions Públiques a la URV, però després va completar Periodisme a Madrid, on va trobar els mitjans per marxar lluny de corresponsal. Ara treballa per El Mundo i Cadena SER i col·labora esporàdicament en altres mitjans.
De petit volies ser corresponsal de guerra?
Vaig ser un aquells joves que va llegir Territorio comanche, d’Arturo Pérez-Reverte, amb el context de les guerres de l’antiga Iugoslàvia, i em va marcar fins al punt que vaig decidir que volia ser periodista i cobrir zones de conflicte. A més, la meva generació és la que surt massivament al carrer contra la invasió i la guerra a l’Iraq, el 2003, i la que veu com mor el càmera i fotoperiodista José Couso en un hotel de Bagdad. Totes aquestes circumstàncies m’influeixen i m’empaiten a fer els passos endavant en un procés que desemboca quan al setembre del 2012 començo a explicar per primera vegada una guerra, la de Síria.
Per què decideixes renunciar a un contracte estable a Madrid i passar a ser un autònom a Istambul?
Per amor a una forma de viure, a una professió i uns objectius que passaven per ser un periodista de conflictes armats. Jo tenia clars els objectius i vaig fer tot el possible per arribar-hi. A la redacció del diari on treballava, la feina no em satisfeia gens. És cert que vivia amb certa comoditat i un salari prou bo, però arriba un moment quan tinc 25 anys que prefereixo jugar-me-la i marxar. I no me’n penedeixo: porto gairebé una dècada fent allò que m’agrada, he vist tot el que volia veure —que no és precisament el paradís— i em sento un privilegiat, tot i que pateixo com la resta de companys els rigors d’una professió molt dura i precaritzada.
Des del periodisme, vols explicar la història des de primera fila o vols contribuir a canviar-la?
És molt agosarat pensar que els periodistes podem canviar la història. Síria ha estat un bany de realitat: ens hi hem deixat les banyes explicant les arrels del conflicte, els combats, les massacres i una immensa crisi de refugiats. Molts companys han mort, han estat segrestats o han patit tortures i traumes de per vida… I de què ha servit? En el fons, penso que moltes vegades no serveix per a res la nostra feina. I això té un impacte psicològic davant el qual hem d’estar preparats. M’agrada pensar que almenys puc ajudar a canviar alguna cosa a través d’un 10% de les històries que explico.
(…)
Així comença l’entrevista que publiquem íntegrament al número 48 del FET a TARRAGONA. Aquest contingut i d’altres els podem realitzar gràcies al suport dels més 680 subscriptors i subscriptores de la revista.
T’hi vols sumar? Són només 30€ tot l’any.
La revista la pots demanar a:
Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).
