Carregant ...

Un indispensable homenatge a les primeres alliberades

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

L’equip de rodatge, durant l’entrevista al Dani, a la plaça dels Carros. Foto: cedida

Quedem a l’Amfiteatre amb un propòsit. Poca gent ho sap i encara menys n’hi ha que ho deu recordar, però fa més de quaranta anys aquestes restes romanes havien estat el lloc de cruising més freqüentat de Tarragona. Ara ofereix una imatge amable perquè està arreglat i desbrossat, i la possibilitat de trobar-t’hi parelles homosexuals estimant-se entre les pedres és remota; però allà per la dècada de 1970, quan els temps eren diferents i els aires de canvi encara estaven per arribar, l’Amfiteatre era com un oasi d’intimitat i d’alliberament per a molts.

Es prepara el primer documental de la història LGBTI de Tarragona

Això és el que volen rescatar de la memòria Xavier Salsench i Oriol Grau. Ells i quatre persones més es troben immersos en el rodatge de ‘Tarragona no era una festa. Les mamelles de la Víbria i altres models de rebel·lió’, el primer documental LGBTIQ que s’ha fet mai a la ciutat. Agafant un espai de temps molt concret -entre els darrers anys de la dictadura i els primers de la democràcia- els impulsors de la peça audiovisual reuneixen onze testimonis amb perfils diferents. Dissidents, alliberades, rebel·lades, revolucionàries…

Oriol Grau i Xavier Salsench, dos dels impulsors del documental davant l’Amfiteatre, que era un lloc habitual de ‘cruising’. Foto: Jan Magarolas

“Tarragona sempre ha estat una ciutat de capellans, militars i funcionaris, com diu la llegenda negra; gent que no podia tenir una doble vida de portes enfora”, explica Oriol Grau. En un moment d’eclosió social i cultural que va portar a Tarragona les ànsies de renovació general, moltes persones tenien la necessitat de ser com se sentien i de reafirmar-se. El pes de la religiositat era molt important i la hipocresia manava. “El tardofranquisme, amb la família i el carrer, t’encotillava tant que no et deixava viure”, rememora Xavier Salsench.

La peça audiovisual recorda els primers passos del col·lectiu, a les dècades dels 70 i 80

Aquell passat en blanc i negre el va succeir, entre cants de la Trinca i Lluís Llach, un context d’obertura, on els joves prenien els carrers i l’esperit de festa ho abastava tot. “Malgrat el perill, la gent se seguia buscant la vida i trobant maneres de follar”, fa Grau, sense reserves. Molts d’ells acabaven a l’Amfiteatre, un espai d’accés públic reservat als gais i lluny de les mirades indiscretes, mentre que les lesbianes es veien obligades a “sexiliar-se”: anar-se’n a Salou, a Sitges o a Barcelona per consumar el seu desig. Fins i tot en això hi havia distincions.

Rodatge del documental ‘Tarragona no era una festa’. Foto: cedida.

Grau, Salsench i el seu equip volien recuperar “aquesta memòria que s’estava perdent, les persones que formaven part d’un context polític concret”. Quatre gais, dues lesbianes, dues bisexuals i dos transformistes, tots de més de 60 anys, i una dona transsexual de 48 anys, perquè se’ls ha fet difícil, per ara, trobar-ne una de més edat. Totes elles lligades al món de la faràndula i de la nit tarragonina de tota la vida, dels espectacles, dels bars i dels clubs: “Les vam triar per amor, per la gent de Dames i Vells que s’estava morint i que havíem de recordar”, reconeixen ells, amb un punt d’emoció.

Hi apareixen quatre gais, dues lesbianes, dues bisexuals, una transsexual i dos transformistes

“Alguns ens han sorprès perquè tenien moltes ganes de xerrar”, apunta Oriol Grau. El documental (amb un teaser que és una declaració d’intencions i que reproduïm al final d’aquest article) destapa l’homofòbia i la transfòbia -a vegades explícita, a vegades no tant- que vivien les persones del col·lectiu a Tarragona. S’hi explica la situació surrealista del Sendo amb un capellà i la història de la Pachicha, una pionera -en molts sentits- del barri mariner. Diu Salsench: “A ella la van prendre com un home més dins l’entorn de Sant Pere, els pecadors i el Serrallo; la Pachicha no tenia la sensació de trencar sostres”. Seves són les mamelles rebels de la Víbria a què fa referència el subtítol provisional del documental.

La Núria i la Ció, amb la platja del Miracle de fons. Foto: cedida.

Perquè ja fos obrint un bar, sent la primera presidenta de la teva entitat o sortint al carrer tal i com eres, cadascú es rebel·lava a la seva manera en aquest món de militants i apoderats. Els promotors del documental són conscients que aquests onze testimonis no són els únics que trencaven la norma fa quaranta anys, i de fet segueixen buscant persones i material (fotos, diaris, etc.) que els ajudi en la documentació. Si en teniu, us podeu posar en contacte amb aquesta pàgina de Facebook o enviar un correu a tarragonanoeraunafesta@gmail.com.

Els impulsors encara busquen testimonis i material (fotos, diaris, etc) per documentar-se

Xavier Salsench i Oriol Grau es miren l’Amfiteatre, aquest lloc de sexe prohibit i anònim que havia suposat, per a molts, un altre espai d’alliberament. Ara s’ha d’anar fins el bosquet entre la Savinosa i la platja Llarga per trobar intimitat, però “caldria un espai estable per fer cruising com hi ha a molts llocs d’Europa”, reclamen. La peça audiovisual tindrà una hora de durada i està previst que s’estreni al desembre. Amb ella, Grau, Salsench i l’equip rescaten de l’oblit una part importantíssima del passat tarragoní en què, en paraules seves, molts cops “no sabies què passava a la porta del costat”.

Un fotograma del documental, amb la Pachicha en un carrer del Serrallo.

El documental ‘Tarragona no era una festa’ vol fer un homenatge indispensable a les primeres alliberades perquè, sense ser-ne conscients, ja reivindicaven unes etiquetes quan ni tan sols existien. El d’aquestes onze persones és un testimoni crucial perquè les generacions més joves sapiguem d’on venim i per què som on som. És gràcies a la particular -i sovint discreta- rebel·lió de gent com la Pachicha, el Sendo i molts d’altres que avui en dia puguem ser com vulguem. Ells formen part imprescindible de la nostra història col·lectiva i recordar-los és una obligació.

A continuació us deixem un petit tast del documental:


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *