Aquesta és la història de la Júlia Torrents, una jove psicòloga tarragonina de 29 anys que, fa uns mesos, va decidir marxar de voluntariat a Guatemala, per descobrir fins a quin punt podia dedicar-se a allò que li agradava en qualsevol lloc del món.
La jove psicòloga tarragonina Júlia Torrents ha passat cinc mesos a Centreamèrica
Després de mesos de recerca de feina, tant a casa com a l’estranger, el seu pare, voluntari actiu del Comitè Òscar Romero (COR) Tarragona-Reus, va deixar-li caure la idea d’anar de voluntariat. “Escolta, i per què no?”. Torrents va posar a disposició de l’entitat els seus coneixements en psicologia i educació emocional, una branca de la salut que no s’acostuma a treballar en aquest tipus de projectes, a l’espera d’un destí.
“Aniràs a Guatemala”, van dir-li. I ella, conforme i amb moltes ganes, va marxar sense pensar-s’ho dos cops. “No buscava una feina estable, buscava una expansió professional i personal, que aquesta aventura podia donar-me”, explica la voluntària. Ella marxava sola, i allà trobaria un projecte de suport educacional en marxa, al qual podria sumar el que cregués convenient.
“No buscava una feina estable, buscava una expansió professional i personal”, afirma
La seva estada va durar uns cinc mesos. Els primers va passar-los a San Mateo Ixtatan i, els que van venir després, a Aguacatan. I és que sembla que eren zones on s’estaven detectant molts problemes a nivell emocional. Però en venir lligada amb el COR, amb aliances religioses, tot quedava tancat a ajudar les escoles encapçalades per la diòcesi.
La Júlia no es va conformar. O, millor dit, no va voler-se conformar i, després d’uns dies d’observació, va decidir que també crearia un grup de dones a la zona. Eren tantes les històries d’abús i maltractament que va arribar a sentir, que va creure necessari formar grups d’autoajuda per tal que, entre elles, tinguessin les eines per millorar la seva situació.
I el mateix va fer a les escoles, amb els mestres, però també amb els joves. Va crear sessions d’educació emocional bàsica, en les quals va introduir conceptes com les competències emocionals, amb l’objectiu d’oferir recursos i habilitats per tal que cada grup aprengués a autogestionar-se internament.
A Guatemala, va començar a parlar d’educació emocional des dels conceptes més bàsics
Torrents va compartir tot allò que a ella li havia funcionat a casa, però sempre sota la premissa que calia adaptar-ho a les situacions i necessitats concretes de cada cultura. “Ells veien el model occidental com un gran referent, i vaig donar moltes voltes per evitar implementar un estàndard europeu a Guatemala”, afegeix. En general, la participació va ser molt bona i tothom va estar molt obert a aprendre tot allò que la jove els explicava.
Però sí que és veritat que la de Guatemala és una cultura “molt dura i intensa”, en paraules de Torrents, i hi havia certes iniciatives, com la dels grups de dones, que van ser més difícils de tirar endavant. La Júlia explica que, tot i que el tracte de la diòcesi sempre va ser molt cordial i amable, de vegades va sentir certa reticència amb alguns dels seus projectes.
“No et deien que no, però et donaven llargues fins que tu mateixa et cansessis”. Alhora, la participació de les dones podria haver estat molt més alta, però elles mateixes admetien que “explicar allò que els passava a casa faria que la seva comunitat les deixés de costat”, exposa la psicòloga. En definitiva, es tractava d’una situació complicada de gestionar.
Torrents ha treballat amb mestres i alumnes i ha impulsat un grup de dones
Van ser cinc mesos plens de noves situacions a les quals adaptar-se. Una fita professional per Torrents, que la va portar a flexibilitzar la seva forma de pensar i l’aplicació dels seus coneixements sobre educació emocional, tenint en compte les característiques del grup. Però, també, van ser mesos molt durs i solitaris on va ser crucial “mantenir el bon humor, la frescor i les ganes, fer bromes i treure-li ferro a l’assumpte, perquè sense això era fàcil deixar-se emportar pel mal rotllo i la falta de ganes”.
Per aquesta raó, Torrents conclou que algú que marxa de voluntariat ha d’haver experimentat abans un fort creixement personal i emocional. Ha de ser algú molt conscient d’ell mateix, capaç d’autocurar-se, protegir-se i saber quan necessita parlar o demanar ajuda. Algú que tingui una comunitat al seu voltant, una casa a la qual trucar de tant en tant i professionals amb els quals fer trobades online personals, sobre el seu estat físic i mental allà.
“És crucial mantenir el bon humor, la frescor i les ganes”, reconeix
Haver viatjat sola pel món abans la va preparar per a aquesta aventura. Fa uns anys, la Júlia admet que va viure una crisi personal que la va impulsar a marxar lluny, només amb la seva motxilla. Una experiència que li va obrir els ulls sobre la importància de posar-se en situacions incòmodes per haver de créixer. I, sense dubtar-ho un segon, accepta: “Sense haver viatjat sola abans, i haver-me hagut de treure les castanyes del foc, no hauria tingut les eines per aguantar a Guatemala, i hagués tornat a casa”.
I sí, definitivament tornaria a marxar de voluntariat. “Està clar que és una via professional que em motiva molt i m’impulsa a aprendre més sobre mi mateixa i sobre el món”, declara Torrents. Qui fa poc va engegar “Sentir Guatemala”, un projecte de voluntariat de psicòlegs i educadors socials, amb formació en educació emocional, per enviar-los a zones de Guatemala que necessitin aquest tipus de suport. Un projecte que, per ara, s’està denegant.
L’ajuda psicològica es considera de rang inferior, davant la necessitat de tenir casa i aliments
Cal tenir en compte que en aquelles zones del món on les necessitats bàsiques de refugi i aliments no estan cobertes, l’ajuda psicològica es denega. Aquesta s’entén com una necessitat secundària. Un error a ulls de Torrents, ja que “el suport psicoemocional és crucial per millorar la situació de pobresa i inestabilitat de qualsevol país”.
El cas de la Júlia Torrents no és únic a la nostra demarcació. Francesc Xavier Rius, que es troba al capdavant del Comitè Oscar Romero de Tarragona-Reus, ens explica que compten amb diversos projectes sanitaris i educatius en països d’Amèrica Llatina, i sobretot d’Amèrica Central. A més de tota la infraestructura de conscienciació que realitzen aquí.
El comitè Oscar Romero de Tarragona promou projectes sanitaris i educatius a Amèrica Central
Així, recapten diners a casa per invertir-los en projectes que coordinen ONGs del territori receptor, les quals coneixen les necessitats de la comunitat i poden fer un seguiment de primera mà. A aquestes iniciatives s’hi afegeixen totes aquelles persones voluntàries que volen marxar a aquests països a aportar el seu granet de sorra, siguin joves, adults o jubilats.
Des del desenvolupament de mòduls de formació bàsica sanitària, fins a la creació de punts d’atenció mèdica en les zones més allunyades dels hospitals, o la renovació de les escoles i les beques de desplaçament per a estudiants de secundària. Aquestes són algunes de les propostes que el COR desenvolupa en països com Guatemala, on “d’urgències, n’hi ha de tota mena”, segons explica Rius.
L’entitat crea punts d’atenció mèdica, renova escoles i subvenciona beques per alumnes
I aquestes memòries de l’estada de la Júlia a Guatemala ens serveixen per veure que només cal tenir alguna cosa a afegir, i la ment i el cos preparats, per marxar ben lluny a donar un cop de mà. La seva és una de les moltes històries que s’amaguen darrere la força del voluntariat tarragoní al món. D’aquell que ja s’ha fet, i de tot aquell altre que encara està per fer.
