“Tarragona ens fa especial il·lusió, sobretot pel fet de poder jugar amb la peça fora de casa i en un panorama cultural com és el català”. Així ens ho expliquen Ana Botía, Belén Martí, Marina De Remedios i Marta Mármol, quatre dones que estimaven tant la dansa, que van decidir dedicar-s’hi. Elles ens presenten l’obra ‘Mucha Muchacha’, que és el seu nom com a companyia, i que es representarà aquest proper dijous 2 de setembre al Teatre Tarragona, en el marc del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT).
La companyia madrilenya ‘Mucha Muchacha’ participa en la desena edició del FITT
Les quatre es van conèixer al Conservatori Superior de Dansa María de Ávila de Madrid, el 2013. Anaven juntes a classe, totes en l’especialitat de dansa espanyola, i, a poc a poc, van establir una relació professional que les va portar a presentar un treball de fi d’estudis conjunt. Una peça contemporània, ‘Volumen I’, inspirada pel revulsiu social i polític de les dones de la generació del 27, les “sinsombrero”.
Les ‘sinsombrero’ van ser la llavor per parlar sobre qui volien ser i com volien fer-ho
“La vida d’aquestes dones ens va portar a plantejar-nos com ens sentíem com a creadores, ara, quin havia de ser el nostre discurs, què ens diferenciaria i com havia de ser la nostra forma de fer”, explica Martí. Una llavor, com a peça curta, que les va impulsar a crear una obra més gran, ‘Mucha Muchacha’, que parla d’empoderament femení, sororitat i llibertat. Un espectacle fruit de l’extensa investigació que ja haurien dut a terme per a ‘Volumen I’, i que les va consolidar com a companyia.
Però no ens confonguem, no és una obra que representa la vida de les “sinsombrero”. Aquestes només van ser la inspiració, un grup de dones punkis, per la seva època, que estudiaven, creaven i feien coses juntes. I, en certa manera, aquesta admiració va portar les “muchachas” fins a un procés d’introspecció, pel qual van voler parlar d’elles mateixes i d’allò que volien ser, a través d’una dansa espanyola contemporaneïtzada.
Les quatre actrius van creure necessari obrir la dansa espanyola per apropar-se al públic
I, per què contemporaneïtzada? “Bé, nosaltres sempre diem que els nostres són cossos de dansa espanyola”, respon Botía. Després de tants anys seguint aquest tipus de formació tan exigent, tècnic i doctrinal, el cos té memòria. Però elles han volgut anar més enllà, perquè, com diu Mármol, “hagués estat molt difícil parlar sobre una mateixa, amb una coreografia clàssica de fa cinquanta anys, com les que s’ensenyen a la carrera”.
Així, recorden uns assajos molt orgànics i plens d’espontaneïtat en la creació dels passos, els diàlegs i les interaccions entre elles, també amb l’ajuda d’una cinquena ballarina, Chiara Mordeglia. Tot gràcies a un desig conjunt d’apropar-se al públic, obrint la dansa espanyola tradicional, cap a un moviment molt més proper, directe, híbrid i experimental, sense una meta tancada.
L’espontaneïtat dins els assajos va ser clau en la creació de la peça
L’obra es va estrenar a casa seva, a Madrid, el passat febrer. Van fer-ho dins la programació de Condeduque, al costat d’artistes molt reconeguts dins el panorama nacional, amb bons resultats i les entrades esgotades dues setmanes i mitja abans de l’espectacle. Una estrena en pandèmia “molt emocionant i aventurada”, recorda Botía, que les ha obert a una bona gira que comença a Tarragona, aquest mateix setembre.
“A Madrid jugàvem amb l’avantatge de sentir-nos acompanyades pels nostres, però ara volem veure com es rep fora”, declara De Remedios. Poder treure la peça de la seva zona de confort és un repte complert per la companyia. I no és només això, també és el fet de fer-ho dins el marc del FITT, on esperen poder dialogar amb artistes i gestors, però també amb el públic. Tot en un ambient que no només parla de dansa, sinó de la creació contemporània en general.
Tarragona és la primera parada de la gira, després de l’estrena a Madrid
En definitiva, parlem de quatre dones empoderades que dirigeixen, coreografien i interpreten les seves pròpies vides, inquietuds i pensaments, a través d’una dansa espanyola que s’obre a la contemporaneïtat per apropar-se al públic. Teatre Tarragona, 2 de setembre, a dos quarts de deu del vespre. Què podria sortir malament?
