Entrem a l’estudi d’Antoni Arola (Tarragona, 1960), al barri del Poblenou de Barcelona, un dia d’estiu de molta calor. És un espai gairebé màgic, que convida a la reflexió i on la llum es converteix en la protagonista de tot plegat. Seiem davant del tarragoní, dissenyador industrial de formació, que arrenca amb un “disseny, art, arquitectura… són definicions del segle XIX”. Ràpidament descobrim que no és amant de les etiquetes, i a l’hora de definir-se diu que li agrada “crear coses noves, proposar, projectar… i la llum, que amb els anys, s’ha anat tornant el fil conductor que em sedueix i em permet fer coses molt diferents”.
El ‘Fet’ visita l’estudi del creador tarragoní a Barcelona
Així, tot i que s’ha dedicat a àmbits molt diversos, darrerament s’ha centrat en projectes d’instal·lacions, concursos, disseny de làmpades… Ens explica il·lusionat el projecte Laser.3, que porta aquest setembre a Tarragona amb motiu de Santa Tecla 700 —i del qual podreu saber més al pròxim número de la revista FET a TARRAGONA que surt al carrer el dia 8—, o que el seu estudi s’encarregarà de les llums de Nadal de Barcelona, després d’haver guanyat el concurs convocat per l’Ajuntament. “Reivindicarem la plaça Catalunya, perquè irradiï des del centre a la resta de la ciutat”, detalla.
“No existeix la fórmula màgica del procés creatiu”
Li demanem com és el seu procés creatiu i assegura que “no hi ha una fórmula màgica, però jo no soc el mateix ara que fa quaranta anys, quan començava”. En aquest sentit, afirma que “una cosa bona de fer-se gran és que segueixes les intuïcions amb més facilitat i espontaneïtat”. Tot plegat rau en l’experiència, i “això no surt a Google!”, exclama aquest Premi Nacional de Disseny que ha fet exposicions a Barcelona, Madrid, Milà, Londres, Mèxic, Nova York i Tòquio.
A l’estudi no els manca la feina, però sí que és cert que amb la pandèmia van deixar de treballar per hotels, restaurants… i pensaven que el cop seria fort. Els cànons de les làmpades que dissenyen suposen un percentatge significatiu dels seus guanys, i creien que notarien molt la davallada, però no va ser així. “La gent ha comprat per casa, s’ha arreglat l’espai on passava més hores i això, a nosaltres, ens ha anat bé”, reflexiona.
“L’art ens fa millors persones”
De cara al futur, es veu obrint noves portes en l’àmbit laboral, i aspira a “fer objectes que no es llencin, que siguin tan macos que te’ls vulguis quedar, heretar”. I va encara més enllà quan afirma que “les instal·lacions i la vessant més artística de la meva feina fan millors les persones”, una qüestió que “m’ha costat quaranta anys d’aprendre”, destaca.
De fet, pensant pausadament després d’aquest temps tan convuls que ens ha tocat viure “no m’agradaria tornar a la normalitat d’abans, al consumisme, al turisme massificat…”, assegura. “Sembla que estigui malament voler estar sol, tranquil, amb la família, i potser ho hauríem d’apreciar una mica més”, alerta. Està “esgarrifat” de com el consumisme pot fer que ens carreguem el planeta, “i no entenc que els polítics no s’arromanguin i comencin a posar-hi remei!”, lamenta.
“La vida tracta de somriure, estimar, i també pencar”, acaba. I la veritat és que, després de parlar amb ell, venen ganes de comprar-se una bona —i bonica— làmpada i, sota la seva llum, compartir el temps amb aquelles persones que ens omplen la vida.
