Poques sensacions es poden comparar amb la de posar-te la faixa per fer castells en una altra ciutat, i més, en un context com el que vivim. En una plaça castellera –la més castellera-, que coneix i estima els castells, en una diada tan especial com la de Sant Fèlix i després de dos anys de no poder sortir de Tarragona amb la camisa posada. La plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès ha estat l’escenari de la diada de Sant Fèlix -per ser més exactes, una ‘exhibició’ castellera-, una de les més importants del calendari habitual i, aquest cop, pretext d’una reivindicació justa, col·lectiva i definitiva.
La visió personal i col·lectiva d’una reivindicativa diada de Sant Fèlix
Vagi per davant que aquesta és una crònica feta des de les files morades, amb els pensaments i sensacions de la cita de la colla tarragonina, sense la intenció d’oferir un ‘minut a minut’ de la diada. La indicació era que el bus sortiria “des del Casino” a les 9:45h, direcció Vilafranca, un fet que ja denotava l’excepcionalitat del moment. En la memòria de moltes quedava la imatge llunyana d’aquella diada de Santa Teresa al Vendrell, l’octubre del 2019, l’última vegada que compartíem la tradició més enllà de Tarragona.
“Després dels pilars d’homenatge [del 16 d’agost] i de Sant Magí, tocava Vilafranca”, em reconeix un company abans d’entrar a plaça. La Colla Jove està contenta de participar a Sant Fèlix, i enguany per nosaltres és com un pas més, natural i necessari, en la recuperació de l’activitat castellera que tant trobem a faltar. Fets tan banals com el d’agafar l’autocar o el cotxe per una diada o el de demanar a un col·lega que t’ajudi a enfaixar-te són necessaris com l’aire que respirem. Fem castells perquè ens agrada i no hauríem volgut deixar de fer-ho mai.
“La més castellera, també sense públic, sap reconèixer les colles que, humilment, l’hem fet gran”
El moment casteller de la diada ha arribat, paradoxalment, fora de la plaça, quan les quatre colles (Castellers de Vilafranca, Colla Vella dels Xiquets de Valls, Colla Joves Xiquets de Valls i Colla Jove Xiquets de Tarragona) hem alçat pilars de 4 al Monument als Castellers. Sentir el refilar de les gralles ha estat la constatació d’una realitat, i reconec que l’enyorança ha donat pas a la pell de gallina. Segur que no he estat l’únic.
Novament, la meteorologia ha fet bona la facècia que, si la Jove va a Sant Fèlix, plou. Al migdia estàvem preparats al carrer lateral per entrar a plaça amb un pilar caminant que ha estat aplaudit pels castellers verds dempeus. La més castellera, també sense públic, sap reconèixer les colles que, humilment, l’hem fet gran. I els quatre pilars caminant han estat la nostra manera de dir que estem aquí, que tenim ganes de castells i que estem preparats per una tornada gradual i conscient de la nostra tradició més identitària.
Precisament aquesta ha estat la reivindicació de la diada amb un acte simbòlic a la plaça de la Vila: minut de silenci, lectura d’un manifest i toc de castell sense castell. Només cal parlar amb alguns castellers de qualsevol de les colles o fer una ullada ràpida a les xarxes socials per veure i entendre les reclamacions de bona part (si no tot) del món casteller. Els pilars de 5 simbòlics que s’haurien d’haver vist a Sant Fèlix en són una mostra: el protocol marca un màxim de 25 persones per pinya. Des del punt de vista de Cultura, Salut i Interior de la Generalitat, l’evolució favorable de la pandèmia des del juny no ha estat suficient per canviar-ne ni una coma.
“Necessitem un nou protocol i un pla de represa de l’activitat que marqui un full de ruta assolible”
Amb 25 castellers no es pot fer res de res. Necessitem un nou protocol, adaptat a les nostres especificitats i, sobretot, que tingui en compte les capacitats econòmiques i socials de cada colla. Un pla de represa de l’activitat castellera que marqui un full de ruta assolible, que no deixi ningú enrere i que reconegui la importància de la nostra tradició. Potser l’argument que el Govern permet concerts abans que diades és erroni perquè de la música en viu molta gent, però la cultura és necessària. Que no vam aprendre res del confinament?
Perquè sobta comparar la contundència amb què s’impedeixen els castells i les festes multitudinàries. La insensibilitat dels nostres responsables polítics -amb una activitat que després posaran d’exemple d’orgull i col·laboració- posa en risc la tradició castellera. Si els castells han sobreviscut a 200 anys d’història, entre guerres i pandèmies, també ho faran a la ineptitud dels governants. Però a quin preu? Si les colles ‘grans’ ja tenen problemes, què deu passar amb les que tenen una massa social més petita? No podem permetre’ns cap pèrdua en una tradició que, recordem-ho, és Patrimoni Immaterial de la Humanitat des de fa gairebé onze anys.
“Ens posem a disposició de qui calgui, prendrem les mesures necessàries, però és urgent”
Els caps de colla ho deien, en acabar la diada: més del 90% dels castellers estem vacunats (molt per sobre del 66% de la població catalana). Estem disposats a incloure qualsevol mesura al nostre dia a dia: testos, proves, mascaretes FFP2. Ens posem a disposició de qui calgui per parlar de tot. Ho hem fet sempre i ho seguirem fent. Però és urgent: necessitem fer castells perquè són la nostra raó de ser, part de la nostra vida social i familiar, l’excusa per reunir-nos i una manera particular i tradicional d’expressar la nostra identitat.
I Sant Fèlix ha estat la tribuna perfecta per reclamar això. A la Colla Jove hem marxat amb ganes de més, segurament com la resta de colles, però sobretot amb la mirada posada en Santa Tecla. Poc més de tres setmanes per veure com avança la situació i, de ben segur, amb l’esperança de poder ‘superar’ la diada de Sant Magí, amb disset pilars de 4: podrem veure finalment els pilars de 5 o tindrem el públic fidel al costat? En qualsevol cas, la filosofia ‘muixerrilla’ del passet a passet que tant es va popularitzar fa uns anys ens va com anell al dit en aquesta situació. Perquè els castells deixaran de tenir sentit si no hi som totes.
I aquí, una galeria fotogràfica de Marc Colilla per ajudar a fer-se una idea de les sensacions viscudes a plaça amb la camisa lila:
