Servei d’Urgències de l’hospital Joan XXIII. A l’altra banda del taulell, tres professionals atenen els usuaris que van arribant sense pauses en una tarda sofocant d’agost. Un dels tres resulta una cara coneguda: ver ser alumne de Periodisme a la URV el curs 2016-2017. Va acabar els estudis l’any següent i ha treballat en diversos mitjans de comunicació de Tarragona amb contractes de pràctiques o cobrant per peces publicades.
Òscar Lascorz treballa des de fa uns mesos al centre hospitalari amb l’objectiu d’atendre les necessitats dels familiars de les persones que són ateses a Urgències. Un nou perfil professional derivat de la pandèmia. M’explica que es va presentar a la borsa de treball, fart de la precarietat laboral que impregna el sector del periodisme. Busca, simplement, un sou digne.
Molts joves abandonen la feina de periodista per la precarietat del sector
Del mateix curs que l’Òscar, un altre company, Toni Cabanillas ha deixat per iniciativa pròpia el mitjà on treballava per intentar dedicar-se a la docència. El seu article de comiat a finals de juny va ser molt comentat a les xarxes. Vol seguir escrivint al FET i assumir alguna altra col·laboració, però té clar que podrà viure en millors condicions si fa classes en un institut.
Amb només 25 anys, ells dos i molts altres deixen l’ofici de periodista per la manca d’oportunitats, la inestabilitat i la precarietat del sector. Em consta que d’altres companys que també han passat per les aules de la URV en l’última dècada han decidit abandonar i buscar refugi com a professors. Almenys tindran una remuneració mensual que els permeti albirar nous projectes vitals.
Alguns busquen refugi en la comunicació corporativa i d’altres passen a ser professors
Altres deixen la feina en un mitjà de comunicació quan tenen la possibilitat de passar a l’altra banda i treballar en l’àmbit de la comunicació corporativa, en gabinets de premsa d’institucions, empreses o partits polítics. Un signe dels temps que corren: des de fa anys, es reforcen aquestes estructures comunicatives i es degraden les redaccions dels mitjans.
Em pregunto qui practicarà el periodisme si molts joves acaben fora del sector, fastiguejats i farts d’encadenar condicions laborals i salaris de merda. I em responc amb un punt d’esperança, observant la feina de qualitat que practiquen alguns (pocs) exalumnes que hi posen talent, ganes i entusiasme. Però, fins quan podran mantenir les ganes i l’entusiasme si no som capaços de remunerar com cal el seu talent?
“Podran seguir fent de periodistes si no som capaços de remunerar com cal la seva feina?”
Al FET, modestament, obrim les portes a joves periodistes que demostren talent i, alhora, interès i curiositat per aprendre l’ofici. Jan Magarolas, autor de molts articles i reportatges publicats en paper i digital en els últims mesos, n’és un exemple. Clara Marquiegui, encara estudiant, n’és un altre. Marc Colilla, fotògraf i creador de continguts audiovisuals, n’és un tercer cas actual. I abans, hi han passat molts altres. Tots reben una remuneració econòmica per la seva feina, però per sota del que seria desitjable.
Si volem periodisme de qualitat, contrastat, treballat a fons, rigorós i honest, necessitem pagar bé als periodistes. I això també implica a la societat. Per això, des del FET sempre hem tingut clara la via de la subscripció. Perquè l’aportació de 30 euros l’any de cada subscriptor/a ens ajuda a fer viable el projecte i remunerar els seus professionals. Sense les noves fornades de periodistes, no tenim futur.
