Tres passes a l’esquerra i endavant: una, dues, tres. Salutació. Ara tres passes a la dreta: una, dues, tres; salutació. La música enllaunada marca la parsimònia dels moviments poc erràtics de la bèstia. Repeteix la seqüència, ara cap enrere: tot el públic mereix respecte. Els balladors mantenen la concentració per no descomptar-se, després de “la creu” toca fer “el vuit”, un moviment tan intuïtiu com sembla. La bèstia es redreça, orgullosa i rígida, i llambrega el públic un instant abans de repetir el ball, com mana la música, reproduint les passes i la majestuositat. El ritual s’acaba amb una reverència lleial i cerimoniosa de l’animal cap al públic exigent, que correspon amb l’enèsim aplaudiment del vespre.
El rei del Seguici recupera el Ball Solemne després d’haver-lo abandonat d’uns anys ençà
El Parc de la Reconciliació, a tocar de la Casa de la Festa, és el racó íntim perquè les bèsties del Seguici Popular assagin abans de Santa Tecla, lluny de curiosos i tafaners. Avui és el torn del Lleó, que enguany té més feina perquè ha de preparar una dansa nova: l’estrena del Ball Solemne. “Feia temps que ho esperàvem, no podia ser que el Lleó no tingués el seu ball protocol·lari”, fa Francesc Martorell, cap de colla de l’entitat, enmig de l’assaig. Al seu voltant, una parella de portadors s’enfaixa i es prepara per carregar-se la bèstia a les espatlles i repassar la coreografia un cop més.
Tot plegat ve de fa un any, quan el Lleó i l’Àliga van protagonitzar el ball solemne a l’interior de la Catedral de Tarragona, davant la imatge de la patrona. Els responsables del Lleó van haver de buscar a cuita-corrents la partitura i els passos perquè feia temps que no l’assajaven i, al final, la bèstia va complir l’expedient sumptuós al costat de l’Àliga. El Lleó, tot i comptar amb una partitura del Ball Solemne des que va ser recuperat l’any 1993, darrerament s’havia acostumat als pasdobles i a les marxes a l’hora de sortir al carrer. “Això no podia ser, nosaltres ens devem al protocol“, resol Martorell; el Lleó necessitava un Ball Solemne en condicions.
El nou ball saluda la ciutat, els estaments i el públic mantenint el posat seriós del Lleó
L’altaveu fa sonar, de nou, la música enregistrada. La nova parella de portadors, que ja gairebé se sap els passos de memòria, juga amb l’espai i l’equilibri de la peça, que pesa gairebé 100 quilos, fins i tot desproveïda de la corona. Des de fora, Jaume Guasch els dona algunes indicacions perquè no perdin el compàs. Ell ha creat la nova coreografia, basant-se en la resta de bèsties del Seguici: “Hem dividit el Ball en reverències a la ciutat, als estaments i a la plaça, sense perdre l’estil seriós i decidit del Lleó”. Per ser un assaig, els portadors demostren exigència, habilitat i destresa, talment com ho farien a la Processó.
“L’Àliga i el Lleó són les dues peces més majestuoses de la ciutat, totes dues necessiten un Ball Solemne, i més tenint una música pròpia”, Guasch defensa la importància del protocol, i s’hi afegeix Roser Olivé, que ha arranjat la nova partitura: “Si una peça té un ball que no funciona, i aquest era el cas, s’havia de refer; si no, s’acaba deixant de banda i el més fàcil és anar a l’Amparito Roca“, reivindica ella. Per adaptar la música, la flamant Perpetuadora de les Festes explica que es va basar en la partitura original i en l’essència del Lleó: “Cal posar-se en la pell de la figura, entendre-la i imaginar-te-la.”
I això és el que transmet la música, en total comunió amb els passos del Lleó: fermesa, poder i un pèl de supèrbia, en consonància amb la seva expressió eternament enfadada. Les notes greus i pausades donen transcendència al ritual, inclosa la part central de la partitura, més moguda i rítmica. Reconec que un té debilitat pel Lleó i que veure’l ballar, de nou, té un efecte balsàmic. La feina excel·lent de la Roser Olivé i el Jaume Guasch, exaltant la figura règia del Lleó, entra dins de la normalitat tradicional d’unes Festes que estan cuidades fins a l’extrem en tots els seus sentits, i posa a prova la perícia dels seus portants.
Roser Olivé i Jaume Guasch n’han fet la partitura i la coreografia, respectivament
“S’han de tenir en compte molts condicionants”, afirmen Ivan Bastardo i Clàudia Martorell, dos dels portadors, en sortir suats de l’interior de la bèstia. Sovint es formen parelles estables entre ells per una qüestió d’alçades i per acostumar-se al moviment de l’altre: “Ens coneixem bé i dins del Lleó ens donem algunes indicacions, sempre ens sentim millor entre nosaltres que la música de fora”, expliquen. És un moment íntim on la confiança pesa més que cap altra cosa.
En una figura com aquesta, és el portador de davant que sosté més pes i controla l’equilibri, mentre que el del darrere domina la direcció de la bèstia i intenta seguir els passos del company. El ball perd tota la gràcia si les ‘potes’ del Lleó no estan totalment acompassades i aplomades: “El lloc complicat és el del darrere”, m’asseguren ells. Amb tot, ballar El Bequetero o el Ball Solemne és molt diferent, sobretot perquè el primer no requereix massa assaig i, en canvi, el segon no admet errors.
Tenen ganes de saber com es veu el públic a través de l’espiell -el forat de l’animal-, especialment enguany que ballaran a l’escenari, i es mostren confiats que el ball tindrà una bona rebuda. En aquesta Santa Tecla encara a mitges, el cap de colla del Lleó explica que, posats a estrenar, utilitzaran el Ball Solemne per cadascuna de les tandes de lluïment del 22 i el 23 a la plaça de la Font, on només podran tocar una peça, i que “una altra cosa és el trajecte abans d’arribar a l’entarimat”.
El Lleó efectuarà el Ball Solemne a les cinc tandes de lluïment de les Festes
L’estrena del Ball Solemne del Lleó de Tarragona repara una qüestió important des del punt de vista tradicional i folklòric, i confereix més valor diferencial a les nostres Festes. Com reivindicava la Perpetuadora, hi ha un lloc i un moment per a cada música, i perdríem tot el valor de la nostra festa si ens oblidéssim de la part més tradicional i ritual, perquè és la que dóna sentit a la resta. El rei del Seguici és el símbol compartit de l’estatus de la ciutat, emblema de Sant Marc i insígnia inconfusible de la majestuositat de les nostres Festes. Una peça així no podia passar una altra Santa Tecla sense el Ball Solemne que li pertoca. I ja queda menys per comprovar-ho.
I aquí, més fotos dels assajos del Lleó a la Casa de la Festa i al Parc de la Reconciliació, totes de Marc Colilla:
