Comença la seqüència ritual. Els dies més esperats, estimats i sentits de la nostra Tecla ja són aquí, i com sempre, el Retaule n’ha donat el tret de sortida -amb el permís del Seguici Petit. El calendari tecler de la nit del 20 de setembre ens obliga a ser a la Catedral per viure una de les experiències més místiques, pures i genials de les Festes. I una nit especial per commemorar els trenta anys del Retaule de l’Esbart Santa Tecla, obra de l’etern Jaume Guasch i Pujolà.
“La representació davant l’altar major de la catedral ofereix el més gran dels espectacles”
El temple catedralici s’ha vestit de gala per acollir els centenars de persones que han assistit a l’espectacle, aquell públic que ha preferit l’elegància de la Santa a la disbauxa de la música electrònica. Ganes i molta expectació per veure aquest nou Retaule de Santa Tecla, amb l’altar de la Catedral d’escenari impagable i una renovada il·luminació que prometia emocions fortes. I així ha estat.
La Catedral queda completament a les fosques i els pilastres del costat de l’altar s’il·luminen de fons. Es fa un silenci sepulcral al temple. El públic amatent conté la respiració, sabedor de l’espectacle excepcional que està a punt de presenciar. Apareixen els músics i, havent pres el seu lloc rere l’escenari, donen pas a la melodia de l’obra. Arribat el moment, una vintena llarga d’homes i dones i la Santa travessen majestuoses el passadís central del santuari en sentit contrari al què estaven acostumades i s’enfilen a l’entarimat de davant l’altar.
“La imatge de les dues patrones juntes: el somni de Jaume Guasch esdevé realitat”
Les figures de pedra del retaule major de la Catedral prenen vida i baixen a l’escenari. Els dansaires, seriosos però visiblement emocionats, posen en pràctica una sincronia celestial que està en perfecta comunió amb l’espectacle de llums i música. Les parets del temple se sumen a la catarsi i la Catedral es converteix en una caixa de ressonància que t’atrapa i et fa actor de l’obra. És llavors quan es fa la màgia: per primera vegada en trenta anys apareix la imatge extraordinària de les dues patrones. La Santa immaculada de l’escenari i, rere seu, l’eterna estàtua de la Verge amb el Nen. El somni de Jaume Guasch esdevé realitat.
L’espectacle al·legòric, moixiganguer i medieval regala autèntiques estampes. La història ens explica la llegenda de la patrona només amb balls teatralitzats. La il·luminació aconsegueix crear la il·lusió òptica de veure Santa Tecla cremant i, amb ella, la Catedral sencera. Els cops amb els peus descalços dels dansaires converteixen l’escenari en un instrument ancestral més i el públic, totalment abduït per la combinació de colors, sons i moviments, assoleix l’èxtasi col·lectiu. Potser per això necessitem uns segons en ser conscients de què hem vist i triguem en aplaudir.
“La il·luminació aconsegueix crear la il·lusió visual de la patrona i la Catedral en flames”
Mentre saluda des de l’escenari, Judit Guasch Pous s’erigeix com la flamant Santa, des d’aquesta nit, la cinquena que ocupa una posició predilecta. Agraeix els aplaudiments amb la mirada però busca entre el públic una sola persona: la seva mare, Núria Pous, la primera Santa que va tenir el Retaule. Trenta anys i dues generacions.
Magistral la representació de l’Esbart, plena d’harmonia i demostrant poder a cada minut. Això, combinat amb la presència imperant de l’altar major de la Catedral, que esdevé un personatge més de la història, ens ofereix el més gran dels espectacles. Comparant-ho inconscientment amb l’anterior representació, qualsevol previsió que n’haguem fet s’ha demostrat insuficient; aquell Retaule era bo, però és que aquest és excels.
“Gràcies a l’Esbart Santa Tecla per això que hem presenciat des de la terra i des del cel”
No podria haver estat més ben preparat, i ja no parlem només de dalt de l’escenari, sinó de la il·luminació i la música. No ens n’amaguem, un acaba amb la pell de gallina, content, amb ganes de plorar de joia i fins i tot cansat com si hagués participat a l’obra. Aquestes sensacions són molt personals però no deuen haver estat les úniques.
Admireu les imatges privilegiades del David Oliete i entendreu per què. I acabo: només queda donar les gràcies a l’Esbart Santa Tecla per això que hem presenciat des de la terra i des del cel. Podeu estar segurs que el Jaume n’estarà eternament orgullós.
