Ha tornat. El Seguici Popular ha tornat al carrer, d’on no n’hauria d’haver marxat mai. Ha tornat a ballar, a cantar i a rebre els aplaudiments del públic. La tarda del 22 de setembre el temps a Tarragona s’atura per mirar a la plaça de la Font, d’on en surt i hi arriba una de les cercaviles més boniques dels Països Catalans. Enguany, però, sense el recorregut habitual pels carrers de la Part Alta i les rambles. Dos anys després de fer-ho per darrer cop, els elements del Seguici han tornat a trepitjar el carrer i ho han fet al costat de la gent, dels seus espectadors més fidels i dels infants més impressionats. Aquesta és una crònica escrita des de la plaça.
“El Seguici Popular torna al carrer i ressuscita la tradició que estàvem esperant”
Com a la Santa Tecla Petita, les 800 localitats de la plaça de la Font estaven distribuïdes en taules de 4 o 6 persones; la gent ha respectat les normes i a les 17:30h ja estava asseguda i amatent. A la primera de les cinc tandes de lluïment dels elements (en unes Festes normals, seria la primera sortida al complet del Seguici), s’hi han vist sobretot famílies amb criatures, però també grups de joves i no tan joves amb moltes ganes de testimoniar i aplaudir com els que més. Els més previsors han portat menjar, beguda i fins i tot alguna ampolla de Chartreuse!
El temps ha desmentit totes les previsions i la pluja ha respectat l’estrena del Seguici. Un entarimat als peus del consistori i dues grans pantalles com elements inusuals de l’espectacle, i tot estava preparat. Els Diables, com marca la norma, han estat els responsables d’obrir el pot de les emocions, plens de carretilles. Els seus xiulets i els primers petards han certificat de manera fefaent que ja era una realitat, que la tradició ressuscitava i que els trobàvem a faltar. Havien marxat, però ja els tornem a tenir aquí.
“Aquella deliciosa olor de pólvora que surt de l’infern i s’escampa per la Part Alta…”
Els elements de foc han pres la davantera i han fet tremolar la plaça sencera. Deu haver estat complicat pels amants de les espurnes, que han hagut de veure des de lluny com el foc del Drac, el Bou, la Víbria i el Griu no els arribava a cremar. Personalment, deu haver estat la primera vegada que els esclats dels trabucaires del Ball d’en Serrallonga no m’han rebentat els timpans d’un ensurt. Foc, timbals, xiulets i espurnes i pólvora, la deliciosa olor de pólvora que surt de l’Infern i s’escampa pels racons de la Part Alta. Quina adrenalina!
Amb l’entrada de l’Àliga la plaça ha esclatat d’entusiasme i alegria. Els més petits no ho han pogut resistir i han saltat de la cadira per imitar-la, a més d’un li ha brillat la mirada d’autèntica joia, un sentiment que ja es cova dins seu i que tard o d’hora es manifestarà. La Mulassa ha suat tinta per mantenir el seny i fer el ball solemne però després s’ha reivindicat tant contenta i juganera com sempre. A la Cucafera li hauria agradat tenir el públic a prop per treure algun barret i el Lleó ha estrenat amb majestuositat el seu nou ball solemne i fins i tot ha deixat de banda el mal geni per somriure una mica.
“Un reconeixement per les entitats, que no volien sortir si no era a la plaça de la Font”
Totes les entitats del Seguici es mereixen un reconeixement immens per sortir avui al carrer perquè han estat dos anys sense l’escalf dels seus seguidors i han demostrat tenir raó quan deien que la plaça de la Font era l’única que els podia veure tornar. Ni Camps de Mart, ni Rambles estàtiques ni invents més o menys ocurrents: el lloc del Seguici és el carrer, i punt.
El Magí de les Timbales també ha volgut saludar la plaça, seguit de les tres parelles de gegants: Negritos, Gegants de la Ciutat i del Cós del Bou, que no perden la pràctica ni amb dos anys en blanc. Tots els gegants i el bestiari s’han retirat per la banda lateral de la plaça i han desaparegut pel carrer de la Palma per ressituar-se al carrer de Sant Domènech. Els inclusius Nanos Vells (el Seguici el fa tothom) i els Nanos Nous han estat rebuts amb especial alegria per les criatures, un cop han baixat de l’escenari. Què ens quedaria, si els nanos no ens poguessin donar la mà?
Ja més avançada la tarda, els balls, danses i entremesos s’han fet amb l’escenari, un lloc ja habitual per ells. Els Balls de Bastons (de Tarragona i de l’Esbart Santa Tecla), de Pastorets, de Turcs i Cavallets, del Patatuf, de Cercolets, de Gitanes, de Valencians, de Cossis i dels Set Pecats Capitals, i la Moixiganga, s’han succeït a l’entarimat tot fent dringar cascavells, espases i bastons. El públic més petit seguia les interpretacions a la pantalla i en copiava els moviments, mentre algunes famílies abandonaven les taules a mesura que s’enfosquia la nit.
“La il·lusió de les criatures demostra que la festa no l’aturarà ni una pandèmia mundial”
En definitiva, un acte llarg -vora dues hores i mitja- però prou àgil i molt especial, amb les emocions a flor de pell. Tothom té el seu element preferit que volia veure ballar per primera vegada, i això ha posat el punt d’èpica al més esperat dels Seguicis Populars. Veure la il·lusió als ulls de les criatures demostra que la festa no l’aturarà ni una pandèmia mundial ni l’oportunitat de consumir a plaça sense deixar-t’hi un ronyó. Sé d’una botiga de llaminadures que farà l’agost aquest setembre, en aquesta nova versió -molt bonica, per cert- de la plaça de la Font sense terrasses. Qui ens ho havia de dir.
A la prèvia de l’única nit de l’any que no s’acaba mai, gaudir en directe dels Gegants i la Mulassa és la garantia que tot torna, i quina sort que ho faci. Sabem que no és com ens agradaria i que una cercavila no és veritablement popular si no hi som totes. Però aquest pas cap a la normalitat era rotundament necessari des d’un punt de vista festiu, emotiu i de reafirmació identitària. Tot l’esforç de l’organització i de les entitats ha valgut la pena per això, perquè el Seguici ens ha donat un bàlsam que necessitàvem i ha despertat en tots nosaltres, petits i grans, aquell sentiment de tarragonisme tan genuí que caracteritza les festes.
