A dos quarts de nou del matí del 20 de gener de 1938 tres avions italians Savoia S-79 sobrevolen el cel de Tarragona deixant caure vint-i-cinc bombes sobre el port de la ciutat. A les nombroses destrosses materials cal sumar nou persones ferides i la irreparable pèrdua de vides humanes, concretament la de tres treballadors portuaris i la de set tripulants britànics del buc de càrrega Thorpeness. Aquests darrers, lluny de repatriar els cadàvers, s’enterren amb gran solemnitat en un cementiri de Tarragona. Un fossar tarragoní on les làpides amb cognoms anglesos no eren pas una excentricitat sinó més aviat la norma, el Cementiri dels Jans. Un espai fascinant per la seva singularitat, però que manté el seu misteri en ser dels monuments tarragonins més inaccessibles. Com a mínim fins al moment.
Al camí vell de l’arrabassada hi ha l’únic cementiri anglès de Catalunya
De fet, l’any 1938, feia més d’un segle que la corona britànica disposava d’un fossar a Tarragona per bé que no sempre en la mateixa ubicació. Al segle XVIII, arran de la Guerra de Successió i la participació anglesa en el bàndol de l’arxiduc Carles, es crea a la ciutat una necròpolis per acollir les despulles dels soldats britànics morts en el transcurs del conflicte. Anys més tard, aquest mateix cementiri ubicat a la zona de la pedrera del port – al voltant de l’actual Palau de Congressos – serà destí dels combatents anglesos de la Guerra del Francès, aliats d’Espanya i també víctimes del cruent setge i presa de Tarragona pels francesos el 1811. A mitjans del segle XIX, les obres del port amenacen el cementiri i obliguen a les autoritats del Regne Unit a cercar un nou indret per traslladar-lo. Per això, l’estat britànic acabarà comprant, l’any 1850, una finca al Camí Vell de l’Arrabassada per destinar-la al nou cementiri i que encara avui, al passeig marítim, aguanta els embats del pas del temps passant desapercebut envoltat de xalets.
El fossar dels jans se’l considera el recinte protestant més antic d’Espanya
Cal entendre com la necessitat de posseir un cementiri propi no responia a un tema patriòtic o comunitari, sinó que era la forma de superar la prohibició de l’Església catòlica de no enterrar a ningú que no fos catòlic en un dels seus cementiris, que eren pràcticament tots. I això incloïa als protestants com ara els anglicans anglesos. Per solucionar-ho Ferran VII, el 1831, firmarà una reial ordre autoritzant la construcció de cementiris especials per a súbdits britànics. D’ençà d’aleshores se’n creen més d’una vintena arreu d’Espanya, en ciutats com Màlaga, València, Madrid, Santa Cruz de Tenerife o Maó. Tarragona ja en tenia un des del segle anterior i per això se’l considera el cementiri protestant més antic d’Espanya.
El rei permetia crear cementiris com a demanda a una necessitat real entre la nombrosa població britànica, això sí, aquests nous fossars havien de construir-se sense cap mena de decoració o simbologia i el culte públic de la religió protestant estava vetat per tal de no molestar a la poderosa Església catòlica. Així i tot, les relacions entre el protestantisme i la cúria eclesiàstica comportaran més d’un conflicte com el denominat Incident Baker que tindrà com a escenari Tarragona i el primitiu cementiri anglès. L’any 1832, el funeral del vicecònsol del Regne Unit a Tarragona Maximilian F. Baker, amb processó fúnebre pels carrers i l’assistència de molts tarragonins curiosos, no agradarà gens a l’arquebisbe Antonio Fernando de Echanove. Diligent, el prelat es dirigeix directament al rei denunciant l’acte com una heretgia i un insult a l’Església, demanant el compliment de la prohibició d’aquesta mena d’actes i també el trasllat del cementiri anglès a una zona més allunyada de la ciutat. Finalment, tot i que el Consell de Castella va donar la raó a l’arquebisbe no se’n va sortir del tot, ja que en anys posteriors es documenten processons fúnebres de protestants que s’enterraven al Fossar dels Jans. Però sí que la necròpolis va canviar d’adreça, oficialment per les obres del port.
Malgrat el canvi d’ubicació, les sepultures van ser traslladades al nou emplaçament. Per aquest motiu, les tombes més antigues que hi ha daten del – ja cèlebre – 1714 com la del cirurgià militar John Jones. En dues criptes paral·leles es troben la setantena de nínxols a la paret i a terra hi ha diverses sepultures i foses comunes de soldats, tant del XVIII com del XIX, fet que dificulta molt establir el nombre exacte de difunts que hi ha i la seva identitat. Tot i això, el consolat britànic a Barcelona conserva el llibre de registre dels enterraments fets des del 1849 fins a 1992 i que compta amb noranta-cinc anotacions. Mariners, comerciants, diplomàtics, militars, turistes… La gran majoria, persones a qui la gent de la ciutat devia veure com a forasters, és a dir “jans”, un sinònim d’estranger que va acabar per convertir-se en topònim.
Al llibre de registre hi ha noranta-cinc anotacions d’enterraments fets entre 1849 i 1992
Al centre de la cripta esquerra destaca la tomba de William Almgren, cònsol de Suècia per al Principat de Catalunya mort l’any 1817 i que disposa de l’únic panteó existent, amb un estilitzat obelisc i una claraboia que l’il·lumina. Resseguint les làpides dels nínxols, però, es copsa de seguida com el perfil de les persones que acabaven al Fossar dels Jans va més enllà de protestants o anglicans. També hi ha catòlics, jueus o francmaçons com el qui fou vicecònsol dels Estats Units a Tarragona, Louis J. Agostini, traspassat l’any 1915. Al seu costat, descansen les restes de tres dels seus fills, morts prematurament. No són els únics, hi ha més infants al Cementiri dels Jans, cosa que colpeix. “He came into the world but the world knew him not” (Ell va venir al món però el món no el va conèixer) resa l’epitafi del fill sense nom del matrimoni Charles i Louisa Acocks, nascut i mort el mateix dia de 1864.
Més enllà, una altra inscripció informa: “He was a good friend” (Ell era un bon amic) en referència a l’alemany i agent consular dels Estats Units Georg Arzmüller. També hi ha difunts amb vides i finals més prosaics com el mariner Alfred Pitt, mort per excés d’alcohol el Cap d’Any de 1873. A la cripta dreta, una llosa de marbre amb un ram de flors en relleu clama per la memòria de Nora Holmboe, esposa del cònsol de Cuba a Tarragona, morta amb trenta-sis anys, l’any 1936. I costat per costat les lletres incises al frontal de nínxol número 4 dibuixen el nom de Mary Elizabeth Fuller, infermera anglesa de vint anys, víctima d’un accident de trànsit l’abril del 1962 al Vendrell. Davant seu hi ha Kenneth Pakeman, músic i compositor de bandes sonores per a films i documentals a qui un atac de cor fulminà un matí de febrer del 1965 a Salou. Quantes històries guarden aquests murs!
Des de fa trenta anys, el cementiri viu un llarg període de decadència
L’any 1992, amb l’enterrament de l’australiana Una Hutchinson, es posa punt final a la seva funció principal i s’inicia un llarg període de decadència i abandonament. Quedant a mercè dels elements, va deteriorant-se i reforçant la imatge de lloc misteriós i feréstec que tan bé va saber plasmar l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs en la seva novel·la – guardonada amb el Ramon Llull el 1986 – Zona marítima: “No hi entrava la llum ni a penes l’aire que els ocells removien, tan lleu. La humitat hi plorava per tots costats, com si la terra, allà, traspués l’enyorança de tots aquells que havien mort tan lluny.”
El manteniment d’aquesta mena d’equipaments és complex. Són molts els fossars que el govern britànic té escampats pel món i no sempre se’n fa càrrec amb suficient diligència. A l’Estat espanyol, alguns com el de Màlaga han hagut de recórrer a la iniciativa privada per suportar-lo. Altres com el de Dénia moren lentament entre el boscam i plens de grafitis. En el cas de Tarragona, l’any 2008, aprofitant l’estada a la ciutat del buc anglès HMS Bulwark, la tripulació i personal del consolat del Regne Unit a Barcelona van netejar i endreçar el Fossar dels Jans. El mateix cònsol general va participar-hi activament.
El 2020 es va realitzar la restauració més important des de la seva creació
Des d’aleshores, exceptuant una petita intervenció l’any 2018 per retirar arbres morts del jardí, no s’havia tornat a realitzar cap mena de manteniment. Això havia comportat l’estat deplorable de l’espai, amb esquerdes a les criptes, nínxols enrunats i la vegetació creixent per tot. Fins aquest estiu passat (el del 2020) en què ambaixada i consolat van encarregar a Rècop, empresa especialitzada en restauració de patrimoni, l’arranjament del cementiri. Concretament s’ha executat una actuació integral sobre la façana i els murs perimetrals així com en els arcs que donen accés a les criptes, la coberta d’aquestes i en els paraments interiors que han estat adreçats de nou. A banda de la neteja de les làpides i del petit jardí, per bé que les males herbes tornen a ocupar-lo. Tanmateix, encara queda feina per fer abans no llueixi amb tota dignitat.
Malgrat tot, ara, amb la cara neta, al Fossar dels Jans torna a obrir-se-li una escletxa d’esperança per sortir de la llarga letargia. Sense possibilitat d’acollir noves inhumacions d’acord amb la normativa vigent, el seu vessant com a memorial i element patrimonial pren força. El potencial com a atractiu cultural és altíssim. No solament per la mateixa història del monument sinó com a germen per teixir nous relats i fórmula per diversificar, explorar i difondre períodes més enllà de l’omnipresent Tàrraco romana. Al cap i a la fi, el Cementiri dels Jans i els seus estadants no són únicament testimoni dels conflictes bèl·lics a la ciutat sinó que resumeixen a la perfecció la Tarragona marítima, comerciant i portuària dels segles XIX i XX. I de retruc l’espai s’erigeix en peça imprescindible per explicar la Part Baixa de la ciutat amb el barri de la Marina – avui barri del Port – com a escenari on tota aquesta gent treballava i residia. En definitiva, donant vida al barri que el periodista Joan Romaní definí l’any 1926 com “un petit Manchester.”
El recinte testimonia la Tarragona portuària i comerciant dels dos últims segles
També com a via per connectar, un cop més, el patrimoni tarragoní internacionalment adherint-se a la Ruta Europea de Cementiris. Creada pel Consell d’Europa el 2010, inclou més de 150 cementiris singulars d’una vintena de països del continent. Els cementiris anglesos de Màlaga i Camariña (Galícia) ja en formen part al costat dels grans cementiris europeus com el de Montmartre de París, el de Viena o, més a prop de casa, el de Montjuïc de Barcelona i el de Reus, entre altres.
Les autoritats britàniques i l’Ajuntament de Tarragona han acordat un conveni segons el qual es fa donació gratuïta de l’espai a la ciutat. A partir d’aquest pas històric, el consistori es farà càrrec del manteniment del cementiri. Tant de bo, l’aposta de l’ambaixada, el consolat i l’ajuntament – que celebro enormement – permeti acabar amb el son dels justos d’aquest recinte patrimonial. Oferint a tothom qui ho vulgui l’oportunitat de sentir les emocions que se’n desprenen tot visitant el fossar, coneixent-ne la història i honorant la memòria dels qui en ell reposen. Perquè visitar el Cementiri dels Jans corprèn. Com la resta de cementiris és la constatació i el recordatori que el temps és inexorable i passa de pressa quan som vius, però que alhora l’eternitat és cosa lenta i monòtona. I això tant és si t’ho diu una làpida escrita en anglès, en català o en qualsevol altre idioma.
*Vull agrair especialment la predisposició de l’ambaixada del Regne Unit a Espanya i del cònsol honorari del Regne Unit a Tarragona en permetre’m l’accés al recinte i fer les fotografies que il·lustren l’article.
