“Soc d’una generació a la qual li han posat molt difícil creure, però et diria que crec en el periodisme, en el bon periodisme”. Aquestes paraules pertanyen al periodista tarragoní Enric Garcia Jardí, qui presenta aquesta tardor el llibre ‘Cròniques del Quetzal. Escrits d’un viatge al nord de Guatemala’ (Lo Diable Gros, 2021). La publicació convida el lector a recórrer un bon grapat d’històries guatemalenques de ben a prop.
ENRIC GARCIA JARDÍ és l’autor de ‘Cròniques del Quetzal’
Abans de parlar de l’obra, però, amb l’Enric ens endinsem en una profunda conversa sobre l’ofici. Actualment, m’explica que és autònom, que treballa donant classes de català a nouvinguts al Morell i que fa feines de periodisme quan pot. Molts el coneixereu pels seus articles al FET, petites obres d’art on fa molta ciutat. I és que l’Enric és un gran amant de Tarragona i de la seva cultura popular.
Diu que l’escriptura sempre ha estat el seu refugi, la seva via d’escapament per a l’expressió. De fet, aquell fatídic 11 de setembre de 2001 en què el món sencer va quedar-se sense paraules, l’Enric recorda que va optar per escriure una petita crònica sobre els fets que estaven succeint. Necessitava relatar què passava. Així, anys més tard va decidir estudiar Periodisme, perquè era una feina que li permetria “tocar moltes tecles”.
EL PERIODISTA TARRAGONÍ RELATA HISTÒRIES DURES DE LA POBLACIÓ GUATEMALENCA
Davant la meva curiositat per conèixer com havia arribat fins a Guatemala, em diu que va ser “estrany”, tenint en compte que sempre li ha fet por volar tantes hores. Admet que va fer-ho per contagi, en aquest cas, per “contagi positiu”. I pronuncia per primer cop en tota la conversa un nom que el reconforta, el de Francesc Xammar. El capellà jesuïta de La Floresta des de fa 50 anys, un home de família benestant que va deixar-ho tot perquè “per ajudar als més pobres, havia de viure com ells”, explica l’Enric.
El 2018, Enric Garcia Jardí i Ricard Lahoz van publicar el llibre ‘Francesc Xammar: dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona’. En les trobades, Garcia recorda que molts dies tot acabava amb un “Enric, per què no vens amb mi a l’Amèrica Central?”. El capellà portava anant-hi des dels 80, de la mà del Comitè Oscar Romero, la mateixa entitat amb qui acabarien viatjant tots dos l’estiu de 2019.
L’obra ofereix un retrat molt humà A PARTIR DE 50 ENTREVISTES i moltes vivències
L’elaboració del llibre va arribar al final. En un principi, el periodista aprofitaria el viatge per fer reportatges i publicar-los en els mitjans a la tornada. Però des del dia que va arribar a Guatemala, va escriure un dietari. Notes del seu pas pel nord del país, que més tard serien molt profitoses. A més, va entrevistar 50 persones. Per tant, les cròniques, les notes i les vivències personals van anar agafant una certa unitat que tenien tot el sentit del món recollides en un llibre.
L’obra es titula ‘Cròniques del Quetzal’, perquè així és com es diu l’au nacional de Guatemala. Un ocell que no va arribar a veure, “a despit d’unes quantes excursions per llacs i boscos espectaculars, banyat en antimosquits”, explica ell mateix a la contraportada del llibre. Per Garcia, la taca roja que inunda el pit d’aquest animal simbolitza la sang que ha tenyit el patiment del poble guatemalenc en el llarg llistat d’històries que, en tan sols 30 dies de visita, va poder sentir.
garcia jardí va viajar a guatemala amb el jesuïta francesc xammar
“He de dir que no he tornat del viatge transformat”. Amb això l’Enric fa referència a la gent que practica el voluntarisme, avui en dia, per pur postureig. Creu que viatjar, de per si, no fa millors a les persones. El que sí que ho fa és conèixer històries tan dures com les que va poder escoltar al país centre-americà. “Perquè et puguis fer una idea, només una de les cinquanta persones amb qui vaig parlar no tenia cap familiar que hagués intentat creuar des de Guatemala fins als Estats Units”, assegura.
En el llibre parla de la gent que emigra, i explica el cas d’una família que creuava Mèxic a peu en cerca d’una vida millor. Dels qui es dediquen a l’ensenyament i treballen per evitar que els infants abandonin l’escola tan aviat. També, d’aquells que fan periodisme allà i s’hi juguen la pell. Recorda, especialment, un home que estava molt interessat a investigar temes de narcotràfic. “En un dels tallers de periodisme, parlàvem sobre tècniques per tractar la informació i, alhora, jo pensava que, de ben segur, ell ja sabia que depenent de quines fossin les seves passes i paraules, hi hauria una bala amb el seu nom”.
el llibre és un relat en primera persona que no té por a mostrar contradiccions
Parla de totes aquestes situacions, i de moltes més, afegint-hi “un esforç a buscar solucions i a identificar les múltiples formes de resistència i organització social”, tal com explica Montse Santolino al pròleg del llibre. I, tot això, Enric Garcia Jardí ho barreja amb un relat en primera persona que no té por a mostrar les mateixes contradiccions i les inseguretats. “Tinc la sensació que és com si viatgessis amb mi a Guatemala”, matisa.
A la fi de la nostra trobada, l’Enric em cita a Santolino per dir que “el bon periodisme internacional no deixa de ser bon periodisme local”. Amb aquestes paraules defensa el periodisme de proximitat. Un “bon periodisme” que, avui dia, encara necessita més gent que hi cregui per poder tenir suficient finançament com per fugir de la publicitat i les pressions econòmiques definitivament. Per ara, el FET, l’Enric i jo mateixa continuarem apostant per un periodisme cuinat a foc lent, que ens ofereixi una mirada crítica i reposada de la societat.
