Advertisement Advertisement
23.1 C
Província de Tarragona
Dilluns, maig 16, 2022

L’Arc de Berà a la Plaça Imperial Tàrraco?

L’Arc de Berà a la dècada de 1920. La carretera va deixar de passar-hi per sota el 1936. Foto: cedida per Tarragona Antiga.

Sembla una innocentada, però no ho és. La proposta de posar l’Arc de Berà al bell mig de la plaça Imperial Tàrraco, al seu dia, va ser real, producte d’una idea mal plantejada o, més probablement, d’una ocurrència molt poc adequada. Aquesta és la curiosa història dels perills de patir incontinència grandiloqüent i tenir un diari a l’abast, d’una manera decimonònica de veure el patrimoni i de la primera campanya popular per protegir el patrimoni tarragoní. Però anem a pams.

Aquest 2021 es compleixen 65 anys de la urbanització de la plaça Imperial Tàrraco

Avui en dia la plaça Imperial Tàrraco representa el nus de connexions més important de la ciutat, el centre neuràlgic i el virtual punt zero de les carreteres de Tarragona. Sortint de la Imperial Tàrraco direcció oest arribes als barris de Ponent i, més enllà, a Reus i Vila-seca. Cap al nord queda Sant Pere i Sant Pau, Sant Salvador i Valls i, més al sud-est, la Rambla Nova i el mar. Ara la plaça està plenament integrada en l’entramat de carrers de la ciutat i ja s’hi pot anar caminant, en cotxe o en bicicleta, però fa 65 anys, la Imperial Tàrraco era als afores de la ciutat: la porta d’entrada a la capital.

El canvi de la plaça abans i després d’urbanitzar. Les imatges estan preses el 1950, el 1954 i el 1956. Fotos: cedides per Tarragona Antiga.

Producte de l’ampliació demogràfica i tecnològica de Tarragona, als anys 20 del segle passat es va projectar l’eixample de la ciutat cap al nord i l’est, cap al Francolí, una zona encara per edificar i plena de camps de conreu i descampats. La plaça Imperial Tàrraco va ser dissenyada el 1922 amb un projecte que es va mantenir tot i la Guerra Civil, però no va ser fins el 1953 que la ciutat es va veure abocada a la gran urbanització de l’últim tram de la Rambla del Generalísimo. Les obres d’urbanització de la plaça, paral·leles a la construcció de la Universitat Laboral, van començar l’agost de 1954, coincidint amb el centenari de la Rambla.

Aprofitant l’urbanització de la plaça, Petrófilo va fer una proposta impensable

En aquestes que Lluís Mezquida Gené, un dels periodistes tarragonins més importants del segle XX i de pseudònim Petrófilo, va tenir l’ocurrència d’agafar l’Arc de triomf de Roda de Berà i col·locar-lo a la nova Imperial Tarraco, aprofitant que s’estava a punt d’urbanitzar. El periodista afirmava sense dubtar que es tractava d’una proposta que gaudia d’un consens “gairebé unànime” del carrer. Reproduïm a continuació fragments del seu article al Diario Español publicat el 25 de març del 1953:

“Decíamos, también, que el corazón de la ciudad llegará día que partirá de la Plaza, […] aspiramos nosotros a que forme como la ‘Place de l’Étoile‘ de París. […] En medio de la Plaza debe erigirse un arco de triunfo. Un monumento proporcionado al lugar, de nobles líneas y que a todos nos recuerde la romanidad de nuestra estirpe. […] Bajo el supuesto de que fuera posible y aun a trueque de cometer una herejía arqueológica, nosotros nos inclinamos porque este arco de triunfo sea el de Bará. […] A fin de cuentas es un cambio de ambiente y de lugar, porqué si la Vía Aurelia cruza actualmente el arco, también sucedería lo propio colocándolo en Tarragona.”

Petrófilo buscava assimilar tarragona amb ciutats com París o Barcelona

És evident que el periodista no havia parlat amb ningú d’aquesta idea, i molt menys amb un arqueòleg, un arquitecte o un urbanista. El cert és que a la dècada de 1950, l’Arc de Berà es trobava en un estat proper a l’abandonament. Fins el 1936, la carretera havia passat exactament per sota (amb el perill de cotxes i camions que això comportava), i aquell mateix any, poc després del cop d’estat, dos anarquistes hi van col·locar una bomba. Des de llavors, la carretera es bifurca a l’hora d’arribar a l’Arc i hi passa pel costat, però no per sota.

La proposta de Petrófilo buscava, d’una banda, aconseguir un gran monument per una zona en expansió de la ciutat i, de l’altra, aprofitar el mal estat en què es trobava l’Arc de Berà. Com era d’esperar, la ocurrència del periodista va tenir molt de ressò, i això ho sabem gràcies als dies posteriors. Si l’article s’havia publicat el 25 de març del 1953, dos dies després va arribar una allau de cartes dels lectors al director del Diario Español, tant a favor com en contra de la proposta. “Más que excelente, maravilloso concepto la tal idea, pues para el Arco en si, resaltaría enormemente sus valores al encuadrarlo en la mejor plaza de nuestro bello centro urbano”, escrivia un lector. “Desafuero a la arqueología, despropósito arqueológico, dislate”, deia una altra carta.

L’evolució de la urbanització de la Imperial Tarraco entre els anys 1954, 1955 i 1958. Fotos: cedides per Tarragona Antiga.

Davant d’aquesta proposta i del profund debat que va crear, al FET ens hem preguntat: la de Petrófilo va ser una mala idea? Per què se li va ocórrer? Seria possible veure-ho ara, en ple segle XXI? A tot plegat ens ha donat resposta el catedràtic d’Arqueologia de la URV, investigador de l’ICAC i un dels millors arqueòlegs de la nostra ciutat, Joaquín Ruiz de Arbulo. Ell, sense pèls a la llengua: “La proposta de Petrófilo va ser una estupidesa”.

La idea tenia, en realitat, un caràcter ideològic d’apropiar-se allò aliè

Com tot, s’ha de llegir dins d’un context: a mitjan segle XX era d’allò més habitual treure monuments del seu lloc original: a tall d’exemple, l’immens altar de Zeus a Pèrgam es va construir a Turquia, però avui en dia es troba a Berlín. Aquella era l’anomenada ‘època dels antiquaris’, on es considerava que tots els béns culturals són productes per gaudir del plaer estètic i “per divertimento de les elits europees”, en paraules de l’arqueòleg. Darrere de tot plegat, per tant, hi ha un punt de vista ideològic: tot és meu.

“A vegades s’utilitzava l’argument de la destrucció del monument per traslladar-lo abans no es trenqués, però als anys 50 no hi havia cap perill per l’Arc de Berà”, recorda Ruiz de Arbulo, que es mostra sorprès en explicar-li la iniciativa de Petrófilo. Un pseudònim, val a dir-ho, que literalment vol dir ‘amic de les pedres’. “Els elements s’entenen al seu lloc originari, l’Arc de Berà s’explica precisament damunt la carretera que segueix el traçat de la Via Augusta”, explica didàcticament el professor. Canviar-lo de lloc seria, per tant, innecessari.

El professor Ruiz de Arbulo rebutja rotundament la proposta: “va ser una estupidesa”

Però a més, tenint en compte que una obra com l’arc de triomf de Berà està construïda a base de peces individuals, el trasllat comportaria posar en perill el monument. Caldria desmuntar l’Arc, transportar-lo peça a peça i tornar-lo a construir, igual, a Tarragona: un procés tècnicament possible però molt car i perillós. “No hi ha trasllat sense un deteriorament de les peces”, adverteix Ruiz de Arbulo. El millor, per tant, va ser no tocar el monument d’on estava, fet que va permetre, a la dècada del 1990, estudiar-lo i interpretar-lo al seu lloc.

Resultat de l’atemptat amb una bomba el juliol del 1936 i la restauració posterior. Foto: cedida per Tarragona Antiga.

Per sort, la proposta de Petrófilo no va anar a més, i dos mesos després d’haver-la fet pública ja s’havia descartat totalment: “El Arco, quieto en su sitio”, titulava el Diario Español en un article del 10 de maig de 1953 on assumia que la idea no tenia més recorregut. De fet, el mateix Petrófilo reconeixia, en una entrevista del 9 de novembre del 1954, que la proposta havia estat “un globus sonda” per analitzar les possibilitats reals, però que, arran d’una conversa amb l’arquitecte municipal, el que necessitava la Imperial Tàrraco era algun altre tipus de monument més senzill. Segons Ruiz de Arbulo, a l’actualitat una proposta com aquesta seria impensable “gràcies a les lleis” que protegeixen el patrimoni.

Actualment no seria possible una idea així gràcies a les lleis del patrimoni

Però si una cosa hem de reconèixer i agrair a Petrófilo i al Diario és que posessin la primera pedra pel debat al voltant del nostre patrimoni. Ells van encendre la metxa de l’interès dels tarragonins en tot allò que tenia a veure amb la història i el passat conjunt, ja fos romà, medieval o modern. En un moment on les cartes al director ens han quedat com l’únic indici de l’opinió pública, és evident que aquell fet va revolucionar la defensa dels monuments. Una espècie d’activisme individual que ha arribat fins els nostres dies: avui, enlloc d’enviar una carta, pengem un tuit i fem viral la campanya en defensa, per exemple, de les graderies dels Sedassos.

Per sort, avui en dia l’Arc de Berà segueix en peu allà on el van deixar els romans fa més de dos mil anys, i la plaça Imperial Tarraco ens ofereix una imatge bucòlica gràcies al seu estany i les fonts. Tot plegat, un fet històric i curiós que ens ha passat per alt però que ens permet reflexionar al voltant de les maneres de pensar de cada època i de la importància de mantenir el patrimoni al seu entorn. Tarragona segueix plena de curiositats amagades.

Per fer-se una idea de com seria la plaça Imperial Tàrraco actualment si la idea de Petrófilo hagués prosperat. Fotografies i muntatge de Marc Colilla.
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here