30.7 C
Província de Tarragona
Dilluns, agost 8, 2022

Nostàlgia de Rodalies

Usuaris a l’andana de l’estació de Tarragona, a punt per pujar a un tren de Mitja Distància en direcció a Barcelona (foto: DAVID OLIETE)

El tren tramvia, brut i familiar, es posava en marxa lentament cap a Barcelona, quasi sempre amb retard. Un trajecte conegut que suscitava despreocupació pel paisatge, assolellat i brillant. La cinta blava del mar, ara més estreta, ara més ampla, senyorejava el panorama durant la major part del camí.

Ara, ocupar un seient a un tren de Rodalies, una vegada més, i acomodar-se buscant la millor postura, fa venir records i emocions. Fa cinc dècades, als anys 70, el viatge era un passaport a l’etapa d’estudiar o seguir estudiant a la universitat, que era de forma natural el que tocava fer; i un passaport estimulant al descobriment d’una ciutat i d’una nova vida.

“als anys 70, anar a barcelona suposava descobrir una nova vida”

Deixar enrere Tarragona simbolitzava superar l’etapa familiar, de l’escoltisme, de l’institut, la del primer cercle d’amics, del tocar ferro. Barcelona es veia com una promesa difusa però poderosa, plena de possibilitats. Temps jove amb el futur al davant, de plantejar-se tots els dubtes durant la formació, de tenir temps i permís per repensar el món abans d’exercir una professió i comprometre’s en una vida ja feta.

S’iniciaven les anades i tornades setmanals, l’ignorar el soroll automàtic de les portes que s’obrien i tancaven, s’instal·lava la mirada indiferent sobre les persones que pujaven i baixaven de les estacions, amb les seves vides. L’anada, a vegades, era temps dedicat a l’estudi d’última hora. A la tornada, amb el bon temps, el desig era estar dins l’aigua i ser tan feliç com semblaven els banyistes de la platja vistos des de la finestra.

“sovint ja es viatjava a peu dret o seient a terra”

Tampoc era tan dramàtic si sovint, els caps de setmana, es viatjava a peu dret al vestíbul del vagó, o si alguns joves seien a terra perquè el tren era ple de gom a gom. Es generava un sentiment de solidaritat comuna, de coincidència en la necessitat de viatjar, i la situació es comportava.

Els trajectes estaven esquitxats per alguna aventura, com la insinuació amorosa d’una noia, o per una incomoditat, bastant freqüent, com l’agressió insistent gestual o verbal d’un home que obligava finalment a canviar de vagó. Sitges no semblava la Blanca Subur des de l’estació, i superats els túnels del Garraf ja s’estava més a prop del destí, abans de la plana del Llobregat. El WC mai estava net, i això sí, sempre millor agafar el tren semidirecte, que feia menys parades durant l’itinerari i arribava més aviat.

“feina, gestions, reunions polítiques…tot era presencial”

Després de l’etapa de formació el trasllat podia estar motivat per fer una gestió professional inexcusable, o una entrevista important per accedir una feina nova, o per participar en una reunió política decisiva; o per mil coses més. Tot sempre en persona, esclar, a falta d’internet i ordinadors, amb la comunicació reduïda a la telefonia i als missatges escrits.

Durant el desplaçament hi havia temps per imaginar-se com aniria l’assumpte, si el resultat seria l’òptim, l’esperat. Novament Barcelona, la metròpoli, sempre imprescindible i com a objectiu a conquerir, en algun aspecte. Amb alguna meta personal a assolir, somiar és lliure. Nostàlgia de rodalies: anant enrere, el temps psicològic del viatge entre Tarragona i Barcelona, dens i expectant, era molt més que el temps, de més d’una hora, que es tardava en el recorregut.

* Per cert, la línia ferroviària de la costa ha de ser dels passatgers.

Berta Ramos
Berta Ramos
Periodista.
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here