10 C
Província de Tarragona
Dimarts, desembre 6, 2022

Frederic Porta, entre dues rambles

El periodista tarragoní Frederic Porta, a la rambla del Poblenou de Barcelona. Foto: Enric Garcia Jardí.

Quan acabem l’entrevista, el periodista Frederic Porta em demana que m’aturi un moment a la coca central de la rambla on hem conversat durant prop de dues hores. «Mira al teu voltant… No et resulta familiar?», em pregunta. I és ben bé així: les fileres de plataners, d’ombra acollidora, i la forma dels fanals em fan comprendre de seguida per què fa uns minuts m’ha remarcat que al barri del Poblenou se sent, des de fa anys, com a casa. En aquesta rambla barcelonina, malgrat les glopades de turistes que als estius ho inunden tot de banyadors i xancletes, sembla que encara s’hi pot passejar, que els veïns hi ramblegen, que s’hi saluden.

entrevista al periodista tarragoní a la rambla del poblenou

Precisament una altra rambla, la tarragonina, m’ha dut fins a ell. El 10 de setembre de 1977, llibreta en mà, Porta recorria la Rambla Nova seguint el curs d’una manifestació de signe catalanista, encapçalada per l’Assemblea de Catalunya, que va aplegar, al vespre, unes 10.000 persones sota el lema «Estatut d’Autonomia». L’endemà, a Barcelona, tindria lloc la cèlebre Manifestació del Milió.

Li ensenyo els articles que en va escriure aleshores al Diario Español, amb l’objectiu de pescar-ne records personals. Quan els rellegeix, hi detecta un reguitzell de llocs comuns propis de la inexperiència, però jo hi distingeixo també detalls reveladors d’un observador voraç, així com un afinat sentit de l’humor que crec que encara gasta en els seus textos. «Em sorprèn que encarreguessin a un marrec de 19 anys cròniques polítiques i articles d’opinió sobre la Diada», em confessa. Considera que sovint ha estat «un agosarat», però també agraeix que, en aquell moment, els veterans de la redacció «deixessin pas a les noves fornades».

porta reflexiona sobre els seus inicis i l’estat actual de la professió

Abans d’instal·lar-se a Barcelona, Porta va treballar, durant tres estius, al Diario Español. Li va costar molt de convèncer el pare que, si tornava a casa a les 4 de la matinada, era degut a la feina. «Ell es pensava que me n’anava de farra, però jo venia del diari, amb les mans tacades de tinta», rememora. El seu salari com a becari se situava a l’entorn de les 10.000 pessetes mensuals, a les quals calia afegir un sobresou com a substitut del corrector de proves. Hi posava moltes hores, i també moltes ganes. Per als qui no han comptat mai en pessetes, Porta puntualitza, això sí, que les condicions no eren pas dolentes. «Llavors feies falta a tot arreu, i la professió s’obria a la democràcia. Era, en aquest sentit, magnífic. La precarietat del mercat laboral d’ara, en canvi, em preocupa», reflexiona.

Com si inconscientment se li barregessin les dues rambles, que simbolitzen les dues ciutats, exalça, durant la conversa, les figures de Josep Maria Huertas Clavería —barceloní, periodista de barri, de trinxera democràtica, compromès cívicament— i de David Castillo Biesa, aragonès establert a Tarragona, a qui considera el seu mentor. Dos noms que, malgrat les divergències, coincideixen a evocar un temps passat del periodisme, de redaccions emboirades de tabac, d’entrevistes sense casset ni gravadora, de domini absolut de la taquigrafia, de beure llet per no intoxicar-se amb el plom de les linotípies, etc. «Ara ho expliques als de menys de 30 anys, per als qui el telèfon mòbil és com un apèndix, i sembles coetani de Guttenberg, però tampoc no fa pas tant, de tot plegat. El que ha viscut la meva generació, en mig segle, és extraordinari».

quan anava al col·legi sant pau, ja tenia clar que seria periodista

Si es va decantar pel periodisme va ser motivat, tanmateix, per una altra persona important en la seva trajectòria: el seu avi matern, Francesc de Paula Vila i Adseries, home destacat de la premsa local tarragonina de principis del segle XX. «Vull ser com ell», va resoldre Porta, de menut, quan a la casa familiar del carrer de les Coques la tieta li va ensenyar els retalls de premsa escrits per l’avi, mort el 1925. «Amb onze anys, al Col·legi Sant Pau, tothom tenia clar que jo seria periodista, i ja ho veus, vaig seguir aquesta inèrcia», afirma.

Fill dels perdedors d’una guerra que té molt present, i havent crescut, a les aules, en una educació franquista, no va poder aprendre a escriure en l’idioma propi fins als 20 anys. En els seus primers articles, de fet, escrits en castellà, el seu nom apareixia espanyolitzat: «Federico». «No et pensis —agrega, entre la conya i la resignació—, que avui dia, a Barcelona, hi ha gent em diu Frederick».

“el periodisme és com un servei públic que demana decència i credibilitat”

Porta defineix el periodisme com «un ofici magnífic, meravellós», que entén «com un servei públic». Quan es refereix a la professió, repeteix mots com «decència»,  «independència», «arguments» i «credibilitat». «No em faria mai de cap club dins el qual m’admetessin. Pensa que no soc soci ni del Nàstic», adverteix. Això li permet criticar el que convingui, assegura, sense dependre de ningú.

En els darrers anys, per contra, ha comprovat amb certa tristor com «la proximitat amb el poder» enterbolia la tasca d’alguns col·legues que tenien el cul llogat: «Si hagués anat a fer gintònics, dinars i sopars amb Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, ara sentiria una mena de síndrome d’Estocolm, que és el que li ha passat al 90% de la premsa esportiva catalana.

es considera una “veu lliure” a la premsa esportiva

“Ostres, el Barça està a la ruïna, com ha sigut això?”. Ara desperten… Doncs perquè no has informat en deu anys, perquè tens la cara de ciment armat! Aquestes connivències amb els qui manen són el pitjor que pot cometre un periodista». Porta, que és autor de diversos llibres sobre el Barça, i també dels Contes del Camp Vell (Arola Editors, 2012), de regust grana, s’ha fet un nom en el periodisme d’esports a base d’insistir a ser «una veu lliure». «L’altre dia els laportistes també es van enfadar amb mi. Senyal que alguna cosa dec estar fent bé…», confirma.

A despit del centenar de quilòmetres que el separen de la seva ciutat natal, Porta no perd de vista l’actualitat tarragonina. La il·lusió que desprenia el seu pregó de Santa Tecla, que va pronunciar el 21 de setembre de 1996, contrasta amb la mirada crítica amb què analitza ara les coses, vistes amb perspectiva. «Tarragona no ha tingut fortuna amb la seva classe política en democràcia, perquè cada vegada que ha trobat un líder l’ha perpetuat en el poder i li ha permès massa tics d’anar fent. Hem tingut, per desgràcia, una de les pitjors classes polítiques de Catalunya, i com a ciutat no hem deixat mai de ser l’etern potencial».

TARRAGONA NO HA DEIXAT DE SER MAI “L’ETERN POTENCIAL”

Autocrítica a banda, Porta tampoc no amaga la dèria de mirar cap al nord, ja sigui a l’Empordà o a la Cerdanya, dels habitants del Cap i Casal, i lamenta que quan el Nàstic va pujar a Primera fos ignorat i tractat pels mitjans de comunicació nacionals «com si fos vingut de Venus o de Saturn», quan és «tan català com el Girona o el Sabadell».

Assegut a la terrassa d’un bar de la Rambla del Poblenou, mentre atén cordialment les meves preguntes, saluda amb la mà un veí, ara l’altre. No se li escapa cap detall. Se’l veu amb ganes de continuar exercint la professió, d’observar-ho tot, d’aprendre’n encara més. Fins i tot se li ocorren, en ple discurs, un parell d’idees d’article.

PORTA ACONSELLA ALS JOVES PERIODISTES: “NO ET LIMITIS A COBRIR L’EXPEDIENT”

Les seves experiències, relatades en primera persona, són classes magistrals inserides en un diàleg entre generacions que en el periodisme trobo a faltar, perquè cada cop queden menys redaccions. I perquè, si més no, al Camp de Tarragona — tot i que em temo que el fenomen deu ser generalitzat—, la precarietat és tan abusiva que també queden pocs veterans en actiu. En algunes rodes de premsa, i sense haver arribat a la trentena, jo ja m’he sentit «dels grans».

Tenir ocasió, doncs, d’escoltar, de tant en tant, els qui s’han dedicat, durant dècades, al periodisme, aquells que hi tenen la mà trencada, és una sort que ens convindria no desaprofitar. «Fes el que vulguis, però fes-ho bé». «No et limitis a cobrir l’expedient». «Intenta anar un pas més enllà».

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here