21.3 C
Província de Tarragona
Divendres, juny 24, 2022

Rosa Mallol: “Cal treballar per situar la dona on realment ha d’estar”

Rosa Mallol, Patxitxa, és filla del barri mariner del Serrallo. Fotos: Josep Gallofré.

Rosa Mallol, més coneguda com la Patxitxa, és un referent al barri del Serrallo. Porta tota la seva vida al barri mariner de Tarragona, el qual defineix com “un poble” i ha respirat la pesca i el mar des de ben petita. A més, pot presumir d’haver estat la primera i única dona que ha treballat com a mossa de magatzem en la Confraria dels Pescadors. Davant del seu paper a la ciutat l’Ajuntament de Tarragona li ha dedicat un punt de llibre de la sèrie Dones Tarragonines el pròxim 8 de març, Dia de la Dona Treballadora.

La serrallenca rebrà el punt de llibre dones tarragonines aquest 8 de març

La Patxitxa ha estat sempre involucrada amb el Serrallo i els seus col·lectius i, a la vegada, ha intentat fer valdre la figura femenina en alguns entorns habitualment masculinitzats. De fet, avui dia i amb 68 anys, encara continua participant-hi. Mallol recorda el minso paper que han tingut les dones en la pesca. Eren les encarregades de vendre el peix a l’antiga confraria. Muntaven les parades i, com a molt, remendaven les xarxes un cop arribades les barques. “El fet que la dona anés a pescar no estava ben vist”, explica. Precisament, ella era una amant de la pesca i s’hi volia dedicar, però “el meu pare m’ho va treure del cap”.

La Rosa tenia clar que el seu lloc estava a la Confraria i al Serrallo. D’aquesta forma, es va convertir en la primera dona a treballar de mossa de magatzem en aquest espai. Rememora que no tenia una tasca concreta. “Feia tot el que convingués”, comenta. Netejar, portar el carretó elevador, entrar el peix, carregar els camions… Qualsevol tasca. La serrallenca, però, lamenta que un cop jubilada el 2018, “automàticament va entrar un noi en el meu lloc”. Amant de l’esport, de ben jove va començar a practicar atletisme, pes i disc al Nàstic, tot i que finalment va optar per dedicar-se al món del futbol. Amb disset anys va formar part de l’equip femení USFEAC, que es va dissoldre posteriorment. Així, doncs, va continuar la seva aventura futbolística al Reus i al RCD Espanyol, on va jugar divuit anys.

Mallol, davant del mural del Serrallo on surt el seu pare.

La Rosa rememora que amb l’USFEAC encara va jugar els seus partits al camp vell del Nàstic a l’avinguda Catalunya. El seu fitxatge per l’Espanyol l’expressa “entre cometes”, ja que en aquells temps totes les despeses anaven a compte de les jugadores i no es cobrava cap salari. Durant aquells divuit anys Mallol treballava a Tarragona i es desplaçava a Barcelona un o dos cops per setmana per entrenar i disputar els enfrontaments en la posició de central. Recorda aquella època com a “dura”, però amb el plaer de “fer el que m’agradava”. En moltes ocasions, aconseguia que algun camió la traslladés de la Confraria de Pescadors als Ferrocarrils Catalans, des d’on agafava el metro i se n’anava als camps d’entrenament.

La ‘patxitxa’ va jugar divuit anys amb el RCD Espanyol, i per això va rebre comentaris masclistes

Era una etapa on a l’Estat espanyol encara regnava el franquisme. En aquells temps no era freqüent que juguessin dones a futbol i tampoc era tan mediàtic com actualment. Gairebé era una utopia. La Rosa i les seves companyes van haver de suportar comentaris masclistes per ser jugadores de futbol. “Ens deien de tot i ens la vàrem sentir de molts colors”, referma, però tenia clar “que anàvem a jugar, no en fèiem cas”.

Malgrat tot, va ser una etapa molt gratificant per a la Rosa, amb molts bons moments. En recorda un d’especial, quan el 1978 va ser designada millor jugadora d’un campionat europeu. Van ser unes setmanes molt diferents a les que estava acostumada, on jugaven fins a dos partits diaris davant de seleccions com Holanda, França o Alemanya, “molt més preparades”.

La Rosa (la tercera de la dreta de la fila superior) en un partit del RCD Espanyol. Foto: cedida.

Molt ha canviat el futbol des que hi jugava la Rosa. La Lliga Iberdrola es troba a l’ordre del dia en els mitjans de comunicació. Hi ha equips punters com el Barça, el Reial Madrid o la Real Societat, entre d’altres. “Elles ja tenen moltes facilitats i un sou, cosa que nosaltres no”, lamenta Mallol, qui afegeix que “l’únic que ens donaven era el carnet per entrar al camp de futbol i la roba”. “Vaig néixer massa aviat”, diu entre rialles. Admet, però, que “encara queda molt per fer” en el futbol i l’esport femení.

Paral·lelament, pertanyia a la colla castellera dels Xiquets del Serrallo, de la qual també en va ser presidenta. De nou, la Rosa s’immergia en un entorn que habitualment era masculí. Durant uns anys fins i tot ho combinava com a presidenta de l’entitat. “He arribat a carregar castells de vuit”, expressa. Una etapa gratificant “on m’ho vaig passar d’allò més”, combinada també com a portant de la Víbria dels Diables de Voramar, la colla de foc del Serrallo.

Mallol també reivindica la memòria LGBTI després d’haver viscut una “època molt complicada”

La vinculació de Rosa Mallol amb el barri mariner no acaba aquí. Com era tradició, des del seu naixement és sòcia del gremi de Marejants, una entitat en la qual hi estava molt involucrada la seva família. Així, va vincular-se al pas del Sant Sopar quan es va crear i va ser-ne portant durant nou anys. Actualment, és la cap del misteri i es convertí en la primera dona que exercia aquest càrrec en la Setmana Santa tarragonina.

La Rosa també s’ha mantingut molt activa en la defensa de la memòria de les persones LGTBI i les seves polítiques socials a la ciutat. Va participar en el documental Tarragona no era una festa. Les mamelles de la Víbria i altres models de rebel·lió, que es va estrenar el passat 2021 al Teatre Metropol. Ella era una dels testimonis que apareixien a la producció audiovisual. “Aquella època era complicada i a Tarragona havies d’anar amb molt de compte”, explica. La va ajudar el fet de jugar a futbol a Barcelona, una ciutat “més oberta i on la situació era molt diferent”. Referma que a la ciutat “eres molt criticada si tenies una parella del mateix sexe i, fins i tot, t’espiaven”. “Per sort ara hi ha molta llibertat”, expressa.

Vinculada al Gremi de Marejants, la Víbria i els Xiquets del Serrallo, la Patxitxa és una icona del barri mariner.

La Rosa considera que “encara falta molt” per realçar el paper de les dones i el seu empoderament”. “Hi ha dones que valen per a tot i no les tenen ben vistes”, critica la tarragonina. Així, creu que “si faig la feina d’un home, vull que me la remunerin com a ells, ja que fins i tot potser la faig millor”. Per a Mallol, cal treballar perquè la dona “estigui més ben vista” i la situïn “al grau on ha d’estar realment”. “És una vertadera pena”, lamenta.

Rosa Mallol rebrà aquest 8 de març el punt de llibre Dones Tarragonines, junt amb María José Figueras i Encarnación i Raquel Quílez. L’objectiu d’aquesta distinció és reivindicar la igualtat i reconèixer la tasca de diferents persones al voltant d’aquesta lluita. “M’he quedat parada, no me l’esperava pas”, diu amb la humilitat d’una persona que ha fet feina durant molts anys pel dret de les dones.

Josep Gallofré
Josep Gallofré
Periodista
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here