Advertisement Advertisement
26 C
Província de Tarragona
Dimarts, maig 17, 2022

“Si a Ucraïna hi ha esperança, aquí estem obligats a mantenir-la”

Khrystyna Romaniv Pryymovych, Dimitri Nykytchyn i Cristina Savitska, tres estudiants de la URV d’origen ucraïnès. Foto: Jan Magarolas.

La Cristina, la Khrystina i el Dimitri són tres estudiants de la URV instal·lats, des de fa temps, a casa nostra –a casa seva. Quedem al Campus Sescelades i, així que es veuen, comencen a parlar animadament en ucraïnès, com si el fet de trobar-se compatriotes fos la via d’escapament de les ganes de parlar en el seu idioma. Elles dues es coneixen de lluny i a ell és el primer cop que el veuen, però la guerra també ajunta les persones i ells tres sembla que es coneguin de tota la vida.

La guerra fa tres setmanes que dura i els estudiants es mostren en estat de shock, sorpresos i amb poques ganes de somriure a les fotos. Allò que s’havia plantejat com una operació militar ràpida ha trobat l’oposició frontal dels ucraïnesos i sembla que es cronifica en aquesta zona sempre tan ignorada que és l’est d’Europa.

estudiants d’origen ucraïnès expliquen les seves inquietuds davant la guerra

La Khrystyna Romaniv Pryymovych va néixer a Ucraïna i es va traslladar a Catalunya als 4 anys, actualment cursa primer d’Enginyeria Matemàtica i Física a la URV. Un testimoni semblant al de Dimitri Nykytchyn, estudiant d’Administració i Direcció d’Empreses, també nascut allà però vingut aquí amb tan sols 3 anys. L’única de la trobada que ha nascut aquí però que igualment és d’origen ucraïnès és Cristina Savitska, estudiant del doble grau de Dret i Relacions Laborals. Als tres, més que la procedència, els uneix el sentiment de pertinença i el rebuig a una guerra que consideren injusta i molt dolorosa.  

Tots tres recordaran el 24 de febrer del 2022 per anys que visquin. La Cristina i la Khrystyna reconeixen que els va agafar completament per sorpresa i que aviat es van preocupar per la família que viu a Ucraïna: “Fa tres setmanes de la guerra, no m’ho creia en aquell moment i segueixo sense creure-m’ho”, expliquen elles. El Dimitri, d’un caràcter més tranquil, comenta que des de la guerra del 2014 sabia que hi havia aquesta possibilitat, però no s’esperava una cosa així.

La Khrystya llueix una bandera ucraïnesa a la seva motxilla. Foto: cedida.

A nivell personal, tots tres es mostren calmats però preocupats pel que viuen els seus veïns a Ucraïna: hi tenen familiars i amics amb qui hi estan permanentment en contacte. El Dimitri, sense anar més lluny, té companys a la milícia que s’han vist obligats a agafar una arma: “Parlo molt sovint amb ells, però no em poden dir com es troben ni on estan, amb això són molt estrictes”, lamenta ell. A Ucraïna el servei militar és obligatori pels homes majors d’edat. “Si hi anés, m’agafarien i no em deixarien sortir; em farien passar per l’entrenament i anar a la guerra”, explica el noi amb una estranya senzillesa.  

Tres setmanes després de l’inici de la guerra, els joves encara no s’ho creuen

Viure la guerra a distància és molt complicat. Els joves es troben sovint actualitzant les xarxes socials o en contacte amb la família d’allà per saber com estan, però reconeixen que han de seguir amb les seves vides “o et tornes boig”. “El pitjor és la impotència de no saber què fer, si seguir-te informant o anar cap allà, perquè hi tens família i es passa molt malament”, fa Dimitri Nykytchyn. Davant seu, Cristina Savitska explica la por de sentir com l’àvia li diu que no sap si posar-se el pijama “per si sona l’alarma i ha de baixar al búnquer”. 

Búnquer, míssil, arma, exèrcit, invasió, morts, refugiats… És un vocabulari que ningú està preparat per incloure al seu dia a dia. Ells tres són originaris de l’Óblast d’Ivano-Frankvisk, una espècie de província a l’oest d’Ucraïna, allunyada de Rússia. Els míssils van arribar el primer dia de la invasió i, a dia d’avui, segueixen en guerra perquè els combats cada vegada són més a prop: “Els bombardejos són per atemorir la població, però en realitat maten civils”, recorda Savitska. Els tres joves, a 2.000 quilòmetres de distància, se saben a cobert: això és el que porten pitjor. 

Estudien Administració i Direcció d’Empreses, Dret i Relacions Laborals i Enginyeria Matemàtica i Física. Foto: Jan Magarolas.

Amb tot, entenen per què n’hi ha que no volen abandonar Ucraïna. Els homes no poden fer-ho i moltes dones opten per quedar-se amb els marits i fills. “Estan cansats de la pressió constant de Rússia, quedar-se a casa és l’última esperança”, explica amb sinceritat Khrystyna Romanov. Nykytchyn apunta dos factors: “Per una banda, el poble ucraïnès és molt patriota i, per l’altra, tota la seva vida és allà, no tenen on anar”. Des de la seguretat de Tarragona seria molt fàcil pensar en marxar, però la realitat és que deixar casa teva no és tan fàcil.

“Com quedarà Ucraïna després de tot això?” es pregunten ells

A l’entrevista sobrevola una pregunta que no es vol formular però que no cal perquè ells la responen sense pèls a la llengua. S’avança el Dimitri: “Sé que si ara estigués a Ucraïna aniria a lluitar pel meu país; la meva família i la meva terra estarien en perill i jo no hi tindria res a perdre”. El segueixen la Cristina i la Khrystyna: “Primer miraria d’ajudar a la rereguarda preparant armes i xarxes, però si Ucraïna estigués a les últimes, tinc clar que hi aniria”. L’únic escull, diuen, seria el patiment de la seva família. On hem arribat que en ple segle XXI joves de vint anys es plantegin empunyar una arma i anar a la guerra? Al·lucinant però, tal com ho expliquen ells, concebible.  

La comunitat ucraïnesa de Tarragona es manifesta a la plaça de la Font en contra de la guerra. Imatge de l’1 de març. Foto: David Oliete.

I com és Ucraïna? En aquest punt la conversa s’atura. Deixem de parlar de guerra, de destrucció, de morts i de bombes i els somriures reapareixen a les seves cares. Potser han visitat pocs cops el seu país però les visions que en guarden són molt semblants; molt personals però anàlogues. “Ho recordo ple de tranquil·litat, és un lloc on tot va més lent i amb més calma, és impossible tenir-ne mals records. Trobo a faltar la natura, allà tot és verd, les muntanyes i els boscos són frondosos, vull tornar a pujar el Goverla. A casa tenim el riu i el forn al costat; l’olor de la meva Ucraïna és el pa acabat de fer i les flors”, diuen.  

una realitat colpidora: els tres estudiants tenen clar que, si calgués, agafarien una arma

La casualitat volia que tots tres preparessin una visita per aquest mateix estiu, però la guerra ha imposat un interrogant molt gran. Volen tornar-hi perquè tornar-hi voldrà dir que s’ha acabat la guerra… i que ells l’han guanyat. “Però Ucraïna és molt patriota i Rússia molt potent, em fa por com quedarà el país i fins on voldran arribar els russos”, es pregunta Dimitri Nykytchyn. Al seu davant, Cristina Savitska ho té clar: “La reconstrucció es farà amb els diners de quan es condemni Rússia”, diu, convençuda.  

Confieu en la victòria? “Si no ho fem, què ens queda? Què més podem fer? És el nostre país, no volem que li passi res!”, expressen, amb un punt d’impotència. I rebla la Khrystyna Romaniv: “Pensar que guanyarem és assumir que hi haurà morts, però si allà hi ha gent que té esperança, jo em sento obligada a mantenir-la”. I aquest és el problema: en una guerra no hi ha guanyadors, només perdedors, pensen ells.Slava Krayiny!” [Glòria a Ucraïna!]

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here