És l’home del moment. Després d’haver estat durant gairebé set anys el corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou, l’octubre del 2021 tot just es disposava a tornar a Catalunya i a passar més temps en família. L’esclat de la guerra entre Rússia i Ucraïna, però, el va fer tornar cap allà en una seqüència inesperada de fets. No en fa gala, però al seu currículum hi figura, entre d’altres, haver-se llicenciat en Comunicació Audiovisual a la UAB, haver presentat l’informatiu de l’InfoK i haver dirigit diversos reportatges del ’30 minuts’.
Manel Alías tanca el cicle de xerrades experiència de periodista d’aquest 2022
L’actualitat li ha portat una fama imprevista, potser per això aquest dimecres va omplir de gom a gom l’Antiga Audiència amb un públic de seguidors fidels, tan del seu l’ofici com de fora. Manel Alías (Berga, 1977) és periodista i recentment ha publicat el llibre “Rússia, l’escenari més gran del món” (Ara Llibres, 2021), encara sense la guerra a la vista. Aprofitem l’excusa de l’Experiència de Periodista per trobar-lo al Parc Saavedra i mantenir-hi una conversa, més sobre el periodisme que sobre la política internacional. Ell s’hi mostra igual que a través de la càmera: senzill, humil, proper i transparent.
Què és això de ser corresponsal?
És el mateix que ser periodista. El periodisme es fa de la mateixa manera, però ser corresponsal implica treballar en un altre país, i si no el coneixes bé necessites un temps d’adaptació. T’acabes convertint en un intèrpret d’aquell país pel teu públic. I això té dues coordenades: una és conèixer molt bé el lloc on t’has traslladat, i una altra és saber molt bé què pot interessar als teus espectadors. Per exemple, no faria la mateixa notícia si parlés de Catalunya pels russos que quan parlo de Rússia pels catalans.
Com aprens a ser corresponsal? Qui te n’ensenya?
Com que, per un corresponsal, la manera de treballar les històries és la mateixa que fent periodisme local, només cal buscar els fets, veure com els tractes i tenir bones fonts per treballar amb elles. T’integres en un país que no és el teu, que potser és molt diferent i això comporta moltes dificultats. Si és un lloc com Rússia, on no hi ha llibertat d’expressió, el govern no et diu ben bé la veritat i hi ha gent que té por de parlar als mitjans de comunicació, tot això es complica. És molt diferent ser corresponsal a un lloc com Rússia que ser-ho a París o a Londres, però el periodisme és el mateix.
“Ser corresponsal és el mateix que ser periodista local: cal buscar els fets i tenir bones fonts”
Havies marxat de Rússia però en vas haver de tornar d’una manera que no esperaves. Com ha estat això?
Ho he passat molt malament. M’estava adaptant a la tornada, perquè vaig tornar amb la voluntat de fer una vida molt relaxada amb la meva família i això m’ho van trencar, però a més m’ho van trencar amb la pitjor de les notícies, que és una guerra. Hagués volgut tornar a Rússia a treballar però no a cobrir una guerra. Això ha estat molt dur per mi, i no s’ha acabat perquè en qualsevol moment me n’hi puc tornar.
Sempre dius que les teves cròniques no són de guerra, sinó que estem acostumats a que ens expliquis què provoca. Ara t’ho pregunto a tu: què porta la guerra?
Res de bo: destrucció i dolor. No arregla res. I menys una guerra com la que estem veient entre Rússia i Ucraïna. Jo sempre dic que no sóc corresponsal de guerra perquè un corresponsal de guerra és una persona que va a cobrir conflictes, i jo això no ho faig. Jo informo sobre un territori, però en un territori on hi ha guerra, i que em toca cobrir-la. I a més, tampoc sóc un periodista de guerra perquè no m’agrada parlar del front i les armes, anar batalla a batalla… A mi m’interessa més explicar l’efecte de la guerra sobre les persones.
Tu te’n vas anar a la guerra sense haver-ho fet mai. Un periodista -una persona- està preparat per aquestes coses? Per veure, viure i explicar una guerra?
Això va molt a caràcters, depèn de la persona. Hi ha periodistes que hi estan molt acostumats, que quan no parlen de la guerra ho troben poca cosa i que informar d’altres coses menys perilloses els deixa de ser interessant. He vist gent que ni tan sols pot treballar i que no surt dels hotels. Jo sóc un terme mig: puc treballar en zones en guerra però el que veig no m’agrada gens i no hi vull tornar. Quan surto d’una zona de combats penso que no hi tornaré mai més.
“Jo no cobreixo conflictes, jo parlo d’un territori on hi ha guerra”
Però com s’informa des d’un hotel, tancat i allunyat dels fets?
Hi ha periodistes que no van als llocs on passa l’acció, i avui en dia, molts mitjans només volen volen directes o converses que es poden fer des de l’hotel o amb la informació que t’arriba per agències i d’altres persones. És un periodisme que també es podria fer des de Barcelona o des de Tarragona.
No té valor…
Exacte, afegeixes molt poca cosa, el context i el coneixement que tinguis de la zona i res més… però no és el meu mètode de treball. Jo m’he d’acostar a la gent, saber què li està passant i les seves vivències, que es noti que hi he estat; aquest és el meu periodisme, la meva manera de treballar.
Abans t’he preguntat com t’enfrontes a situacions de guerra. Ara et pregunto: potser és massa aviat, però com te’n refàs, d’això?
És molt difícil de dir, cadascú busca els seus mecanismes i jo tinc els meus. La meva barrera és intentar no pensar-hi, no tornar-me’n amb la memòria. Però segurament hi ha psicòlegs que et dirien que això et pot sortir malament, perquè et pot explotar en qualsevol moment i de qualsevol manera. [riu] Les conseqüències que pugui tenir tot això per tu no les saps.
“Aviat tornaré a rússia a informar; espero fer la meva feina i sortir-ne”
Som a l’espera de veure com afecta la llei censuradora de Putin, però en algun lloc t’hem sentit a dir que, de no ser per la família, te n’hi aniries i que series capaç de gestionar aquesta situació. Li hauries seguit dient “guerra” encara que Putin no volgués?
A Rússia no hi ha hagut mai massa espai per informar i ara encara menys. Però els que estan més vigilats, per desgràcia, són els periodistes russos que informen el públic rus: els estrangers sempre hem tingut una mica més de marge. A hores d’ara et puc dir que aviat hi tornaré a informar una mica més. Espero fer la meva feina i sortir-ne…
Dius que esperes sortir-ne?
Sí. Molts mitjans estrangers han marxat de Rússia i ara alguns n’estan tornant, ja veurem què passarà. Crec que tindré mètodes per detectar si he d’escapar-me o no. El periodisme ha de servir perquè les coses no empitjorin, però a mi m’agradaria que servís per arreglar-les!
I doncs, on queda el periodisme? Com s’informa a Rússia?
És que això no vol dir que no hi hagi bon periodisme a Rússia. Hi ha mitjans petits, agències independents, que fan molt bona feina, però és perillós i s’arrisquen. És que hi ha històries que mereixen ser explicades per la seva vulneració dels drets humans, però hem de ser conscients que això vol dir que qui explica la història i el periodista es posen en perill.
Parlem del teu llibre? No hi tractes la guerra ni la situació política, sinó allò que dèiem abans: les vivències personals i les històries singulars…
Al llibre he fet realment el que he volgut. El que volia era escriure sense limitar-me en l’espai ni en la temàtica a partir de casos particulars, d’anècdotes i de coses que m’han passat a mi i intentar descriure aquest país tan complex que és Rússia. Per exemple, si parlo de guerra és d’una persona com jo que no s’hagués imaginat mai estar en un conflicte bèl·lic, i el primer que li passa quan arriba a Rússia és trobar-se enmig d’una guerra. Algunes històries viscudes per veïns meus poden explicar Rússia fins i tot millor que Putin. Perquè si una cosa tenen els russos són històries realment extraordinàries a tot arreu, i són les que he volgut explicar.
