Quan fem l’entrevista, just aquella mateixa setmana acaben de donar un premi de la crítica a la dramaturga Anna Maria Ricart per Encara hi ha algú al bosc: “Ha sigut una de les experiències més boniques que m’ha donat el teatre”, diu. “Ens ha fet viure experiències molt intenses”, afegeix. Pels espectadors, Encara hi ha algú al bosc va ser un espectacle molt bèstia, per la posada en escena, i també per la humanitat del projecte vinculat a la guerra dels Balcans. Ara estan tancant els últims serrells perquè la producció es pugui veure a Madrid en castellà.
anna m. ricart escriu una obra produïda per la sala tarragonina
Però venim a parlar amb la dramaturga d’una altra obra que arribarà aquest proper cap de setmana de Sant Jordi a la Trono. Ara fa poques setmanes que ha estrenat Obsolescència programada a la Sala Beckett i producció de Sala Trono. Aquest espectacle té l’embrió en la confiança de la Mònica Bofill. La també dramaturga havia coincidit amb Ricart a l’Institut del Teatre i li va demanar si podia escriure alguna cosa, que ella volia dirigir-la. I així va sortir el duet.
“Vaig escriure deu pàgines, vam fer un dossier i vam intentar moure-ho per Barcelona, però no ens en vam sortir”, reconeix. Al final del confinament més estricte del 2020, fent un cafè amb el Joan Negrié, director de la Trono, la va temptejar per fer alguna cosa amb la sala tarragonina i és llavors quan Ricart li va enviar el seu text. “Estic molt agraïda perquè no és gens fàcil que et produeixin una obra”, confessa sense amagar l’admiració per la sala.
‘obsolescència programada’ es representa a la trono el cap de setmana de sant jordi
Ricart havia escrit Jane Eyre. Una autobiografia on Negrié estava entre els actors, d’aquí es coneixen. A més, ja va passar per la Trono amb Les flors carnívores, obra dirigida pel tarragoní Marc Chornet. “Hi hauria d’haver més relació entre Barcelona i els territoris de fora de l’àrea metropolitana, perquè si no es queda tot aquí”, reclama. “Espais com la Sala Trono o el Teatre de l’Autora a Igualada fan una feina ingent. Són productores que es mouen en un territori determinat, però que s’estan fent lloc a Barcelona”, continua.
Per què Obsolescència programada? “És el que estic vivint jo i el meu entorn”, destaca Anna Maria Ricart. I és que les dones, com els electrodomèstics, “ens fem grans i perdem valor”, assenyala. Els actors Victòria Pagès, Gemma Martínez i Albert Triola encarnen tres personatges que no acaben d’estar còmodes al món. “A tots l’edatisme ens passa factura, però en el cas de les dones és més injust”, afegeix.
“els homes han de saber el que ens passa”, diu la dramaturga
No penseu que és una obra per a dones, tot el contrari, els homes hi haurien d’anar en massa. “Els homes han de saber el que ens passa”, exclama Ricart. A més, la dramaturga volia “donar representació a les dones majors de 50 anys, perquè a certa edat, de sobte, no et donen papers”.
Quan hem començat a xerrar, ho hem fet asseguts, però ràpidament Ricart s’aixeca i continua parlant mentre es mou per l’espai. És una persona dinàmica i inquieta, i potser per això es va dedicar 20 anys al periodisme, treballant a Catalunya Ràdio. Però als 40 va decidir entrar a l’Institut del Teatre. Fa només deu que en va sortir i ha tingut una carrera molt prolífica. “Ha sigut tot molt bèstia”, reconeix ella.
carrera prolífica al teatre, després de vint anys com a periodista
Anna Maria Ricart és una rara habilis, per què negar-ho; per la vocació tardana, l’èxit prematur i la capacitat tot terreny. “Em vaig llançar a la piscina i m’he anat buscant la vida”, explica. Té una capacitat immensa per reinventar-se, diu que l’etapa del periodisme ha quedat enrere i que sap que en això del teatre, “un dia hi ets, i el següent no”.
De moment, els dies 22, 23 i 24 d’abril estarà a la Trono, no us la perdeu. Entrades a la venda.
