Ningú no tria els seus gustos, però sí les seves decisions. Una escenografia més que sòbria, amb poc més que una llitera tremolosa i una creu omnipresent, dóna la benvinguda a l’espectador que està a punt de veure l’obra «La llamada». La situació, per qui no la conegui prèviament, és fàcil de copsar: dues irrefrenables i indomables joves es troben en un campament d’estiu de monges molt encertadament anomenat “La brújula” i, al llarg de l’obra, hauran de fer front al debat entre allò “que han de fer” i “allò que volen fer”. El disputa, com és d’esperar, intepel·la el públic, que es posiciona aviat al costat de la pròpia voluntat.
“Una aposta desacomplexada que fa front a les adversitats amb elegància”
L’especialment creada “companyia” Velum Teatre, entre cometes, porta una valenta aposta pel musical, per bé que el cant queda desplaçat pel playback, d’una pel·lícula homònima estrenada el passat 2017. L’amor, la indecisió i la recerca de la personalitat, temes indubtablement de la joventut, ocupen el rerefons del diàleg entre les monges i les novícies, en una aposta desacomplexada i que fa front a les adversitats de l’escenari amb l’elegància pròpia d’algú més veterà.
L’adaptació del músical, signada per Ismael Muñoz i el propi director de l’obra, Jon Molero, dona els segons necessaris a cadascun dels personatges, inclòs un innovador i cantaire Nostrosenyor que, vestit de negre i reinterpretant Whitney Houston, ‘crida’ a una reveladora Lucy Arenas i la convida a seguir el seu cor. L’espectacle adaptat, molt ben sintetitzat per aquells que haguessin vist la pel·lícula, s’oblida irremeiablement de l’aventura revolucionària entre una monja i una noia que, a ulls dels espectadors més joves, s’acaba trobant a faltar.
La versió teatralitzada obvia la relació d’amor entre una monja i una novícia
A la xerrada posterior a l’obra, ja entre les actrius, l’equip tècnic i un públic amplificat amb un megàfon, la jove companyia Vellum reconeix que es decanta més per l’espectacle audiovisual que per la vida sobre els escenaris, però alguns espectadors s’encarreguen de deixar la porta oberta a la seva tornada l’any que ve, aprofitant la trentena edició de la Mostra de Teatre Jove. Caldrà creuar els dits i esperar la «llamada».
Article escrit amb les aportacions de l’alumna Dolors Moro, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, i el suport del periodista Jan Magarolas Guinovart.
