Advertisement
8.5 C
Província de Tarragona
Dimecres, novembre 30, 2022

‘El poble resistent’, finalista dels premis Mañé i Flaquer

Veïns de Ferran prenen la fresca i fan petar la xerrada amb el FET. Foto: David Oliete.

EL REPORTATGE ‘EL POBLE RESISTENT’ HA QUEDAT FINALISTA DELS PREMIS DE PERIODISME MAÑÉ I FLAQUER 2022

Avança la tarda de qualsevol dia calorós de l’estiu i l’aire que comença a córrer per Ferran fa que s’hi estigui bé, a fora. Alguns veïns treuen cadires i es disposen a fer petar la xerrada i prendre la fresca, com solen fer amb el bon temps. De seguida omplen de conversa un dels dos carrers paral·lels que conformen aquest petit poble, amb un castell, a la part més alta, completant el quadre.

Al voltant, només camps, horts i la proximitat del riu Gaià, que el mantenen sorprenentment al marge de les poblacions, les urbanitzacions, els càmpings i les carreteres altament transitades que, de fet, té a tocar. “Un visitant em va dir, fa anys, que Ferran és un oasi de tranquil·litat enmig del bullici de la Costa Daurada. I vaig pensar que era una definició molt encertada.” Ho explica la Gemma Fusté, que seu al costat de la seva mare, la Montserrat Garcia.

FERRAN FORMA PART DE TARRAGONA DES DEL 1956

El Quimet Virgili i la Núria Porta, tots dos amb 89 anys, són un pou de records i coneixements sobre Ferran i es nota que els agrada parlar-ne i exercitar una memòria que es manté en forma. La Roser Palau, la seva filla Roser Marquès i el net, el petit Ferran, que no para quiet, amb tot un carrer per jugar, representen tres generacions d’una família molt lligada a un poble que, malgrat que es manté petit enmig d’un territori que ha crescut molt i que ja fa anys que va perdre entitat política, conserva intacta una forta identitat pròpia.

Tot i que és al costat d’Altafulla, Ferran pertany al municipi de Tarragona des que el 1956 la ciutat es va annexionar l’ampli terme que incloïa, a més d’aquest petit poble, els veïnats de Tamarit i Monnars. “Anava des de l’estació d’Altafulla fins a cala Romana”, apunta la Núria amb orgull. “I mitja platja Llarga també era de Ferran”, hi afegeix la Montserrat.

LA CIUTAT ES VA ANNEXIONAR EL TERME QUE TAMBÉ INCLOÏA TAMARIT I MONNARS

En el moment de l’annexió, aquell extens municipi havia perdut habitants, sobretot el poble de Tamarit, molt despoblat. “L’últim que va marxar de Tamarit va ser el meu avi, Josep Virgili, que se’n va anar a viure a Ferran transportant amb carro les pedres de la casa vella per fer-se la nova”, explica el Quimet. Ja fa temps que les cases que envoltaven el recinte emmurallat de Tamarit van anar desapareixent, mentre que la petita vila closa, presidida pel castell d’origen medieval però marcat per la profunda i imponent restauració romàntica de fa un segle, actualment només és accessible per a esdeveniments privats.

Un dels dos carrers de Ferran. Foto: David Oliete.

Han passat gairebé setanta anys des de l’annexió, però es nota que aquell fet es manté molt viu en la memòria dels ferranencs, probablement perquè, tal com afirma el Quimet Virgili, en aquell moment es va viure amb “desconsol”. “Molts no ho volíem, però ens hi van obligar”, diu el Quimet. Eren temps de dictadura, sense debats i amb la veu de la gent silenciada, tal com recorda ell mateix, que ho va viure en primera persona: “Quan els del poble vam anar a firmar el consentiment per a l’annexió, el representant del governador va dir que no calia, que la cosa ja estava feta. «I què venim a fer aquí, doncs, l’aligot?», els va respondre el meu oncle, molt emprenyat.”

No hi va haver debat però sí certa tensió, ja que la Gemma explica que sempre s’ha dit que “algú va col·locar els fills gràcies a un acord fet d’esquena a la gent del poble”. De totes maneres, la Montserrat Garcia recorda que, com a contrapartida, l’Ajuntament de Tarragona es va comprometre a fer arribar el telèfon, l’aigua i el clavegueram al nucli de Ferran. “Això sí, la urbanització dels carrers la va pagar el poble”, puntualitza.

“no som un barri de tarragona”, afirmen els veïns

Així, Tarragona es va fer seu un territori que en aquell moment tenia molt poc pes demogràfic, encara sense les urbanitzacions de Llevant —“a la Mora només hi havia un hotel i aiguamolls”, diu la Núria—, però que no va trigar a créixer molt. Segons el Quimet, l’Ajuntament de Tarragona “va ser molt viu, ja que va veure que el turisme es començava a desenvolupar i que aquella zona tenia molt de potencial”. De fet, en poc temps, a l’antic municipi de Ferran i Tamarit van començar a proliferar les urbanitzacions (Monnars, Boscos, Cala Romana, la Mora…), els càmpings i altres equipaments. “Ara seríem un poble ric, no caldria que treballés ningú; tots a l’ajuntament”, afirma el Quimet entre les rialles de tots els presents. Bromes a banda, i malgrat tot, deixen clar que, per ells, Ferran no és un barri de Tarragona, sinó un poble amb tots els ets i uts. “Ho tenim molt clar”, diuen. Les antigues escoles, l’església, el record de l’antic ajuntament, situat al costat d’on ara hi ha el bar, i, sobretot, el cementiri, ajuden a preservar-ne la personalitat.

Un nen amb la bicicleta pels carrers del poble. Foto: David Oliete.

El Quimet Virgili és fill de Joaquim Virgili Blanch, alcalde de l’antic municipi abans de la Guerra Civil. “No volia ser-ho, però en aquell moment no hi havia gaires candidats possibles, i ell, que sabia de lletra, no va poder dir que no. Després ho va maleir.” I és que, significat políticament encara que fos sense voler, Joaquim Virgili va ser detingut després de la guerra i tancat durant un any a la presó del Pretori. “El meu oncle, la meva mare i jo mateix anàvem sovint a veure’l. S’ho va passar molt malament”, explica el Quimet, que recorda que, com tota la gent que arribava a la ciutat des de llevant, deixaven el carro i els animals a l’antic Hostal Penedès, a l’actual Rambla Vella.

“És un poble molt tranquil i ben situat, però no hi ha botigues per a la gent gran”

Malgrat el fort arrelament amb el poble, el Quimet va haver de marxar a viure a Tarragona quan tenia 50 anys “per necessitat”. “Teníem una parada al Mercat Central i, quan anàvem a treballar, deixàvem els meus pares sols a Ferran i necessitàvem que algú els cuidés. El més pràctic va ser comprar un pis a Tarragona i anar-hi tots a viure.” De totes maneres, van mantenir la casa familiar i hi anaven molt sovint, els caps de setmana i els estius. “Ara, però, no hi venim tant. Ja soc gran i, si no fos això, si no fos allò… El que és important per mi és que ara són els nets els que la gaudeixen, i un dia serà seva.” Al principi se li va fer estrany, viure a Tarragona, però admet que a la llarga hi ha estat molt bé, ja que hi té de tot ben a prop, com ara supermercats i farmàcies. “És el que vols quan ets gran”, afirma.

A Ferran hi viuen 70 persones. Foto: David Oliete.

Pel que s’intueix en la tertúlia, el pas dels anys, la vellesa fa créixer els inconvenients de viure en un poble com Ferran, que fa quaranta anys que no té cap botiga. Malgrat que està ben comunicat amb la ciutat per una línia del bus municipal, cal desplaçar-se amb algun mitjà de transport per anar a comprar, preferentment a Altafulla, que els cau molt més a prop. En canvi, tots estan d’acord que és un poble molt còmode per a la gent jove.

La Roser Marquès, per exemple, només hi veu avantatges: “Està molt ben comunicat, a deu minuts de Tarragona i amb l’autopista aquí mateix, i té un entorn natural privilegiat. A mi m’agrada córrer i aquí tinc moltes possibilitats, com ara el camí de Tamarit, el camí del riu, Sant Simplici, la platja…”. També és un punt fort del poble la tranquil·litat. “Aquí es desconnecta de tot. Sempre hi ha calma, encara que sigui a l’estiu, menys els tres dies de la Festa Major, per la Mare de Déu d’Agost”, hi afegeix la Gemma.

Roser Marquès, amb el seu fill i la seva mare. Foto: David Oliete.

“Per mi és molt important —prossegueix la Roser— que el meu fill pugui baixar a la plaça, córrer amb bicicleta, anar a veure els peixos a la bassa de la plaça de baix, esperar que arribin els tractors… Aquesta llibertat és brutal, la mateixa que tenia jo quan era petita, quan sortíem de casa a les 9 del matí i no tornàvem fins al migdia: voltant, fent cabanes, amagant-nos entre els sembrats… Per al creixement dels nens és fabulós.” La Roser, que va posar Ferran al seu fill pel poble i perquè ella va néixer el dia del sant —“tot va quadrar”, sentencia—, va tenir clar des de ben jove que s’arreglaria una part de la casa familiar i no marxaria. “És aquest sentiment de pertinença el que fa que no et plantegis si és un poble massa petit o si és millor anar a viure fora. Fins i tot encara que hagués trobat feina a Barcelona, hauria anat i tornat cada dia.”

compartim una tertúlia al carrer amb veïns de ferran

La seva mare, la Roser Palau, va néixer a Reus i va viure a la Riera de Gaià abans de casar-se amb un ferranenc i instal·lar-se al poble, a ca la Caseta, que pren el nom d’un mas prop de Tamarit, la Caseta de les Costes, que la família va abandonar quan la insalubritat que afectava la zona va fer inviable viure-hi. En un poble amb força lligams familiars, la Montserrat Garcia també té els orígens a la Caseta de les Costes. La seva mare, però, es va casar amb un altafullenc i se’n van anar a viure a Tarragona, on ella va néixer.

el poble conserva la seva personalitat

Però el magnetisme del poble, tal com s’ha anat fent molt evident durant la tertúlia, és irresistible, i el retorn a la casa familiar era constant. De fet, per a la Montserrat, la vinculació amb Ferran va anar en augment. Casada amb un serrallenc, el Pitu Fusté, van adquirir una casa al poble per poder anar-hi més sovint, fins que, fa uns deu anys, ja jubilats, van decidir establir-s’hi definitivament. Cap dels dos trobava a faltar la ciutat ni, en el cas del Pitu, el Serrallo, un altre nucli de la ciutat amb una forta personalitat. Mort fa dos anys, el Pitu Fusté era un habitual de les partides de botifarra i tenia molts amics a la zona, sobretot gent de la ciutat amb segona residència a Llevant.

Gemma Fusté, la seva mare Montserrat Garcia i la Núria Porta. Foto: David Oliete.

El magnetisme de Ferran és especialment evident en la filla de la Montserrat, la Gemma. Acostumada a anar-hi sovint de petita, quan es va casar ho va tenir clar. “El meu home era de Barcelona i tenia un xalet a la Mora, però jo no m’hi veia, en una urbanització. Molt millor Ferran, pel seu ambient, per la tranquil·litat, per l’esperit de poble.” “Tot i això, té les seves coses. Com quan de joves tornàvem de festa amb una amiga i, malgrat intentar no fer soroll després d’aparcar el cotxe, sempre sentíem algú que ens espiava i ens feia que calléssim des d’una finestra. Semblava que hi havia gent que dormia a la finestra”, recorda amb una rialla.

dècades enrere, els pagesos es dedicaven a la vinya i els avellaners

El soroll d’un tractor enfilant el carrer atura, per un moment, la conversa. És un dels dos fills de la Núria Porta, pràcticament els únics que mantenen l’ofici de pagès a Ferran. Saluda amb una mà mentre manté l’altra al volant, anant amb compte de no passar massa a prop de la rotllana de la tertúlia. “Quan jo era jove —recorda el Quimet— tothom es dedicava a la pagesia. Amb els anys molts joves van preferir nous oficis, i alguns van acabar marxant, buscant una altra manera de viure.”

La nostàlgia per un tret distintiu que s’ha anat perdent aflora en la conversa. La de dècades enrere era una pagesia diferent, dedicada sobretot a la vinya i als avellaners, i amb molts animals al poble, tal com recorda la Montserrat. L’ambient rural es va anar perdent en paral·lel al descens de la població. Malgrat que avui en dia és un poble molt ben comunicat, la qual cosa li ha permès augmentar fins i tot el nombre d’habitants, fa cinquanta o seixanta anys la moda era anar a les ciutats, i Ferran es veia massa lluny, a part de la manca de serveis. “Quan jo era jove érem uns 120 habitants”, afirma el Quimet. La Núria Porta, però, és més fiable pel que fa a les estadístiques demogràfiques ja que la Gemma explica, picant l’ullet, que quan no pot dormir compta cases i ferranencs: “Quan vaig venir a viure a Ferran en casar-me, érem 150”, assegura. Actualment, són al voltant de setanta. “Seixanta-nou”, puntualitza amb vehemència la Núria. Els altres confirmen, amb expressió divertida, que la xifra va a missa.

a ferran, ara només hi viuen 70 persones

La Núria Porta va néixer el 1932 a Tarragona i sempre recorda que, la primera vegada que va trepitjar Ferran, va assegurar que si mai es perdia no la busquessin en aquell poble: “Vaig venir de joveneta amb una amiga, a veure el seu germà. Vam anar en tren fins a Altafulla i a peu fins aquí. Havia plogut, jo anava amb talons i tot estava ple de rases, forats i molt de fang. Ho vaig passar malament i vaig dir que no hi tornaria. Però poc temps després vaig conèixer un pagès de Ferran i m’hi vaig casar. Qui m’ho havia de dir!” Amb els anys, la Núria es va quedar vídua, massa jove, i es va haver de treure el permís per conduir el tractor i continuar amb l’activitat familiar. Van ser molts sacrificis i esforços per tirar endavant un negoci que ara porten els seus fills, que cultiven verdures i les venen, bàsicament, al Mercat del Camp.

Quimet Virgili, al davant del portal de casa seva. Foto: David Oliete.

També manté l’esperit de pagès l’home de la Roser Palau, el Joan Marquès. Va seguir les passes del seu pare i es va dedicar a les feines del camp des de jove, però més endavant va preferir deixar un ofici massa dur i amb males perspectives per dedicar-se al transport. “Però la terra tira molt i, un cop jubilat, torna a passar-se moltes hores al tros conreant calçots, patates, cebes, tomàquets…”, explica la seva filla, la Roser: “És on és més feliç. Sovint hi van els amics i peten la xerrada sota una gran figuera.” I és que, malgrat tot, el poble no ha perdut caràcter rural, sobretot perquè mai no ha crescut més enllà dels dos carrers i les dues places actuals.

I això que hi ha hagut projectes d’ampliar-lo, que mai no van tirar endavant. Això es deu, segons explica la Gemma Fusté, al fet que al voltant hi ha molta zona inundable i, també, que el propietari de moltes de les terres de la zona, Pau Segú, es va negar a vendre-les durant els anys de gran creixement urbanístic a la zona. Que un dels dos carrers del poble, el que acull la tertúlia, porti el seu nom indica que al poble valoren i agraeixen aquella postura ferma. “Jo penso que va ser una sort que, en una època en què es construïa sense solta ni volta, aquest entorn es preservés”, diu la Gemma.

el poble no ha crescut més enllà de dos carrers

Així, els temps actuals valoren la tranquil·litat, la genuïnitat i la bona comunicació de Ferran i permeten que es mantingui vital i guanyi uns quants habitants. Són del perfil de la Felicia Torrijos, que amb els seus 94 anys ha anat seguint la tertúlia sense intervenir-hi gaire, però amb interès. Barcelonina natural de la província de Cuenca, va venir durant molts anys de càmping a la zona, fins que amb la seva filla van decidir comprar-se una casa a Ferran. Li recorda l’ambient del poble on va néixer, i Barcelona, amb tren, no és tan lluny, de manera que cada vegada hi passen més temps.

La negativa d’un veí a vendre terrenys va impedir l’especulació urbanística

Amb la personalitat intacta i el futur assegurat amb molta gent que hi fa plans de vida, potser només els falta resoldre algun greuge respecte a Tarragona, com ara el fet de no estar connectats a la depuradora o un replantejament de la consideració de nucli històric, que fa que tinguin restriccions de materials i colors a l’hora de fer reformes, però sense el retorn per part de l’Ajuntament, segons asseguren, amb una conservació dels carrers a l’altura. A més, asseguren que encara hi ha gent a Tarragona, com ara funcionaris de l’Ajuntament, que no situen Ferran, malgrat admetre que, últimament, sobretot gràcies a la pandèmia, molts tarragonins han descobert el poble i el seu magnífic entorn. En qualsevol cas, mantenir la identitat com a poble els és suficient i no es plantegen recuperar independència ni implicar-se en el procés de la Mora per esdevenir EMD. “Abans la Mora depenia de Ferran, i ara seria al revés. Per continuar depenent d’algú, millor fer-ho de Tarragona”, afirmen.

El castell de Ferran. Foto: David Oliete.

El vespre avança, la llum del dia cau, però la conversa no s’atura. No hi ha pressa. La Núria, la Montserrat, el Quimet, la Roser i companyia continuen xerrant, recordant el passat i gaudint del present, mentre el petit Ferran no para de córrer amunt i avall del carrer, amb tot un futur per endavant.

Aquest reportatge molt ben valorat pel jurat dels Premis Mañé i Flaquer l’hem pogut elaborar gràcies al suport dels més de 700 subscriptors del FET. Si et vols sumar a la nostra comunitat d’amigues i amics lectors, subscriu-t’hi per només 35€ l’any:

EM VULL SUBSCRIURE AL ‘FET’

I donaràs suport a un mitjà de comunicació que ja ha rebut tres premis de periodisme els darrers anys:

Premi Mañé i Flaquer 2021, que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya i l’Ajuntament de Torredembarra.

Premi Igualtat de Gènere 2019, de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

Premi Periodisme de Proximitat 2018, concedit per la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here