La vitalitat de l’Eloísa és envejable. Amb 90 anys, porta la il·lusió per bandera i dona vida a tots i cadascun dels espais de la llar municipal de gent gran de Riu Clar – Icomar, de la qual és usuària habitual. Obligada per la situació, va haver de deixar l’escola amb catorze anys. Malgrat tot, proclama haver après “amb la vida, la misèria i el patiment”. Ha estat germana i mare alhora, ja que va haver de cuidar dels quatre germans petits. Per tant, està disposada a gaudir ara de la joventut que no va tenir l’oportunitat de viure en la seva època adolescent i adulta.
eloïsa, de 90 anys, és usuària diària de la llar de riuclar – icomar
“La llar significa tot per a mi. Fa 32 anys que visc al barri i sempre he intentat prendre part en tot”, expressa. Abans, l’Eloísa vivia més a prop del centre de Tarragona, però va decidir traslladar-se a Riu Clar i començar el seu camí en l’associacionisme veïnal i en la voluntat de cercar suport a la gent gran. Recorda anys enrere, quan organitzaven excursions arreu de Catalunya: “Ens reuníem amb els jubilats de totes les demarcacions”. En aquesta línia, manifesta que el que les persones grans demanen i necessiten és afecte i estima.
va arribar a tarragona des de huelva fa 60 anys
Fa prop de 60 anys, des de la seva Huelva natal, l’Eloísa va emprendre un camí d’anada cap a Catalunya a la recerca d’oportunitats laborals. El seu destí va ser Barcelona encara que uns mesos després va decidir instal·lar-se a Tarragona, a la zona del port. “Vivíem com esclaus”, recorda. Unes amigues la van convèncer perquè es mudés a casa seva i treballés amb elles.
Recorda com a la cruïlla entre l’avinguda de Ramón y Cajal i Prat de la Riba hi havia un bar anomenat La Rosa, justament davant d’una benzinera. “Allà ens reuníem les qui anàvem a la feina caminant, ja que si pagàvem l’autobús no teníem diners per menjar”, relata. Des de Tarragona, passa a passa, caminaven fins a la Pineda per treballar del que podien.
Ara tot és diferent. “La llar em dona alegria”, remarca. La complicitat dels companys i companyes; més que això, amics i amigues. Els somriures còmplices, els records. L’ànima i l’energia per afrontar la vida. Una dosi d’energia cada 24 hores. “Marxo a casa a gust, satisfeta”, indica l’Eloísa. Com no fer-ho si la llar és per a ella un carregador emocional. Parlar, escoltar i compartir. És el dia a dia.
és una de les principals impulsores d’activitats a la llar de gent gran
És cert que hi ha persones que no poden participar d’algunes activitats que s’hi ofereixen, ja que “sovint han de fer-se càrrec dels nets quan els seus pares estan treballant”, apunta. Tanmateix, tot i que de vegades no puguin viure tantes experiències com els agradaria, el sentiment familiar perviu sobre totes les coses: “Això és el que ens aporta més”, reconeix.
Fa poc que la llar ha dut a terme una excursió a Castella – la Manxa. “Vaig dir a les parelles que s’imaginessin aquella excursió com si fos el viatge de noces que mai han tingut”, admet Eloísa. I aquest és el seu leitmotiv: aprofitar per tenir totes aquelles experiències que no van viure quan la penúria sobresortia per damunt de tot.
aconsella a les persones grans que “no es tanquin a casa”
Eloísa és, sens dubte, un dels pilars que vertebra la vida a la llar de jubilats del barri de Riu Clar. Ella és qui participa de manera més intensa en l’organització de les diferents activitats que s’hi realitzen. Treballa per a ella i per als altres. A Catalunya ha trobat el seu lloc. Explica que, encara que estima Andalusia, ja no es planteja tornar-hi.
Als seus 90 anys, continua advocant per la vida: “A les persones grans sempre els dic que no mirin l’edat que tenen i, sobretot, que no es tanquin a casa”. És un consell que un psicòleg li va donar en una ocasió i que, des de llavors, ha escampat per allà on ha pogut, no sempre amb èxit, malauradament.
“la llar em dona alegria i energia per afrontar la vida”
Eloísa també és voluntària de la Creu Roja i aprofita el seu ímpetu per tricotar jerseis que després dona a diferents entitats de la ciutat: “És el que em fa sentir viva, no penso en el que em costa; no és perquè em sobrin els diners, sinó perquè em fa feliç i la gent és feliç així”, comenta.
És un exemple amb totes les lletres. De lluita, de vida i d’unió. Una d’aquelles històries de passat que encara són present i que s’hauran de tenir en compte en el futur. La història de l’Eloísa, una dona riallera, intensa i activa. Una jove de vint anys en el cos d’una persona de 90. Al cap i a la fi, algú que vol viure, viure amb alegria.
