No surten als mitjans i amb prou fenyes tenen capacitat de reivindicar-se. Assumeixen que la seva manera de fer és minoritària, que no és la lògica de la societat. I en això, per ells, rau el problema: el Centre Social Autogestionat El Cargol ha trobat al barri ponentí de La Granja un espai que Albert Uderzo titllaria d’irreductible per la seva naturalesa de petit i independent. Tot just una desena de persones s’hi troben tot sovint i versen sobre els límits del seu propi sistema que, a la pràctica, s’escapa de la ‘normalitat’ general. Són antisistema.
El Centre social autogestionat del cargol és un dels pulmons culturals del barri de la Granja
Als passadissos i les habitacions del local que tenen llogat al carrer Menorca conviuen referents tan coneguts com la Mafalda -què pot haver-hi més comunista que el rerefons del missatge de Quino?- Prestatgeries plenes de llibres i un espai on l’únic sistema és l’autogestió. El CSA El Cargol és un centre cultural amb set anys a l’esquena que malda per trobar la importància i l’atenció que es mereix als barris de Ponent. Organitzen concerts, trobades i projeccions de pel·lícules amb una clara intencionalitat. “El tipus de música que portem, els cantautors, les obres… amb aquests actes també fem política“, explica Sara Fernández, al capdavant del Cargol.
La cultura com a arma política, el carrer i compartir un espai com un element ideològic. Aquest és un fet que tenen molt interioritzat els membres del Cargol, ja que la majoria pertanyen també al moviment Corriente Clasista 1º de mayo, una organització política independent. És amb l’excusa d’un acte reivindicatiu al tercer aniversari de l’accident d’IQOXE, al centre de Torreforta, que els fem una visita. A la mobilització aconsegueixen atraure una trentena llarga de persones i s’hi fan parlaments amb una clara component classista i obrera. L’aspecte cultural del CSA El Cargol i la vessant política de la Corriente estan estretament lligats, asseguren.
La Mafalda i lenin: Els seus referents ideològics
I per què? Tot està connectat. “La relació que s’estableix entre la cultura i la política és la que obliga la pròpia societat, no hi ha res que estigui deslligat de res; i la qüestió és veure quina relació hi ha”, explica el president i fundador de les dues entitats, Julián Fernández. “Com que tenim unes aspiracions de vida diferents a les que ens proposa el poder només ens queda unir la qüestió cultural amb la laboral”. La seva línia de pensament no es pot entendre des de cap corrent pretesament hegemònica: entrar al CSA El Cargol i parlar amb els seus membres és fer un exercici sa de qüestionament constant del sistema establert.
Tallers infantils, monòlegs, vermuts musicals o concerts reivindicatius i plens d’ideologia ocupen el dia a dia del Cargol com un pulmó cultural a La Granja, fins i tot -i ara que s’acosta Carnaval- l’assaig d’unes xirigotes amb la sàtira com a punt central, entenent que fer comunitat, per si sola, també és fer política i organització. “Volem que el barri sigui conscient que té un lloc on es pot reunir, que estem oberts a qualsevol proposta; volem moviment“, diuen. També per artistes locals que estiguin començant, encara que tinguin un discurs diferent al seu. Al ser de la zona es mereixen una oportunitat, més endavant ja enfrontaran “les seves pròpies contradiccions“, vaticinen.
“volem que el barri sigui conscient que té un lloc per reunir-se, volem moviment”
L’aventura del Cargol va començar al centre de Tarragona però els promotors aviat van veure que el millor caldo de cultiu per el seu projecte eren els barris de Ponent. “Un centre autogestionat és un espai necessari a tot arreu però aquests són barris obrers i les lluites sorgeixen aquí“, reflexiona Anna Santos, tresorera de l’entitat i veïna de Torreforta. I aquí és on apareix el principal maldecap de les organitzacions: “Seguim intentant mobilitzar la gent, però és cert que costa perquè les dinàmiques són molt individualistes“. Un debat que, asseguren, tenen sovint.
“També hem de reconèixer que tenim les nostres pròpies limitacions, naltros proposem una forma d’organització que no és la mateixa que la de les instàncies mediàtiques, i per tant, combatre aquesta inèrcia inherent a la societat és molt difícil“, argumenta Julián, davant una il·lustració de Lenin penjada a la paret. Les lluites individuals -si és que es poden considerar lluites- semblen el gran taló d’Aquil·les d’aquesta utopia. Un individualisme, al seu torn, fomentat des del sistema, que ja li va bé. La lluita constant està en saber explicar que sol no es va enlloc, que la classe obrera s’ha d’unir i que les organitzacions no tenen força si no van juntes.
La pròpia raó de ser, però, són les activitats del CSA El Cargol, i tenen dues de previstes per les properes setmanes. Un és un concert de Mateolika, el proper diumenge, 5 de febrer, a les 12h; i l’altre és l’assaig obert de la xirigota ‘Los ninis del pijama’, el vespre del divendres 10 de febrer. Pengen tota l’activitat a les seves xarxes socials i es pot seguir també al canal de Telegram.
“hi ha por a aixecar la veu per possibles represàlies”
“Hi ha un silenci regnant sobre moltes injustícies, hi ha la por d’aixecar la veu perquè et tallin el cap, a que hi hagi represàlies per part de l’empresa”, denuncia el Julián. Sense entendre que és tot un bloc el que s’ha de defensar no s’arriba enlloc (educació, salut, pensions…). Potser per això prenen tant sentit actes com els de l’aniversari de l’explosió d’IQOXE a Torreforta. Ells són els del vocabulari ocupat pels “obrers“, la “classe treballadora“, la “lluita de classes”, els “sindicats alternatius” i la “societat organitzada” però ells també són els que lluiten per una societat millor i més igualitària i mantenen viva la flama d’una utopia. Un lloc, encara que sigui petit i que no mereixi l’atenció dels diaris, on aquest sistema-fora-del-sistema sigui l’imperant: anar-hi, anar-hi i anar-hi.
