Aquest podria ser el nom de la Creu de Sant Jordi que ha rebut la serrallenca Joana Costa Benaiges o, si més no, un bon resum d’aquest reconeixement que li ha atorgat la Generalitat de Catalunya.
Emoció, orgull i reivindicació. Costa és armadora i remendadora i la seva història és d’aquelles que ajuden a fer més gran la del Serrallo. És besnéta, néta, filla, esposa i mare de pescadors. Un llegat ple de vivències i records que han tornat amb més força que mai als pensaments de Costa gràcies a aquest reconeixement.
LA SERRALLENCA JOANA COSTA BENAIGES REP LA CREU DE SANT JORDI
“Encara em costa de creure tot el que ha passat, des que em van trucar per donar-me la notícia, fins que vaig recollir la Creu de Sant Jordi, sembla que hagi viscut en un somni”, explica emocionada Costa.
I és que la Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que atorga la Generalitat i que enguany ha distingit una vintena de personalitats i deu entitats. “És un orgull representar Tarragona i El Serrallo”, expressa Costa, qui té molt clar amb qui comparteix aquest guardó: “Això no és només per a mi, també reconeix la tasca i dedicació de totes les dones de família de pescadors, totes les dones que han dedicat la seva vida a la mar”.
la feina de remendadora ha estat sempre invisibilitzada
L’ofici d’armadora i remendadora és una tasca majoritàriament exercida per dones i també invisibilitzada i que amb el pas del temps va desapareixent. “Ara no hi cap dona, fa anys hi havia 16 o 17 dones que remendaven, això s’ha acabat”, explica Costa, qui recorda amb orgull a la seva mare, una de les dones amb qui comparteix el trosset més gran de la Creu de Sant Jordi. “La meva mare sabia moltíssim i era la que confeccionava les peces de llum de la xarxa de la sardina, va ser cap de remendadores”.
I va ser per cuidar a la seva mare que Costa va desvincular-se a poc a poc de l’ofici, però el 2020 una pandèmia inesperada anomenada Covid-19 va obligar-la a jubilar-se definitivament. Per sort, Costa ha deixat un bon llegat i els seus dos fills s’han encarregat de gestionar la barca fins al dia d’avui. “Ara ja no porto els comptes, ara només pregunto”.
“Això de la pesca s’acabarà, no hi ha mariners, mai havia vist tan poca gent a la mar”
Tot i aquest relleu generacional, Costa té clar que aquest ofici té els dies comptats. “Això s’acabarà, no hi ha mariners, és molt difícil, mai havia vist tan poca gent com fins ara a la mar”. Però tot i que la vinculació de les noves generacions no sigui la mateixa i la mecanització i digitalització també hagin entrat en el món de la mar per jugar-hi un paper important en el futur, hi ha coses que no canvien i segons Costa, no canviaran mai.
“Visc davant de la confraria i cada dia m’assec a mirar les barques, a vegades m’aixeco per veure com surten els meus fills, és la meva vida, una vida dedicada a la mar”.
