Ja fa temps que penso que el millor article és sempre el que vindrà. Aquesta ambició em manté, en bona mesura, en el periodisme. No m’agrada gaire mirar enrere, si no és per trobar-hi elements d’autocrítica que em permetin avançar, i amb els que de vegades, per desgràcia, també m’obsessiono i em fustigo.
De totes maneres, pel tipus de petició que em feu, si hagués de triar un reportatge publicat al FET crec que em quedaria amb ‘El retaule de les emocions’. Aquell text tenia la particularitat de voler fer reviure, a partir dels records dels altres, la primera edició del Retaule de Santa Tecla com si hi estiguéssim presents.
Crec que em va donar ales per atrevir-me a reconstruir, amb tècniques literàries, uns fets d’un passat que jo no havia viscut, i en aquest sentit crec que em va obrir una mica els ulls. Sense renunciar a l’honestedat periodística i al rigor en relació als fets contrastables, penso que les eines de l’escriptura literària poden ser d’allò més útils per al periodista.
Aquí us convido a recuperar ‘El retaules de les emocions’, publicat el setembre de 2016, al número 19 del FET a TARRAGONA:
‘el retaule de les emocions’ es va publicar al número 19 de la revista
Història, mística, sentiment. Amb aquestes tres paraules els dansaires de l’Esbart Santa Tecla sintetitzen què simbolitza per a ells el Retaule. Justament enguany se celebren els 25 anys de l’estrena d’aquesta emblemàtica representació.
A la sagristia de la Catedral, sota l’enteixinat de fusta policromat, vint-i-un dansaires, dotze homes i nou dones, es preparen per sortir a escena. Després de tres anys d’estudi, assajos i provatures s’apropa el moment crucial de l’estrena. Mentre es vesteixen, els nervis assalten les seves ments. Hi ha algú, a fora? Vindrà gaire gent? Els hi agradarà o no? Com reaccionaran? Tantes hores invertides… Tants canvis en el muntatge… Ens en sortirem? De cop i volta Fernando Prunera, de l’equip de l’Esbart, obre la porta de la sala i adverteix: “La cua arriba fins als porxos del carrer Merceria”. Augmenta el desconcert. Això sí que no s’ho esperava ningú. Un dels músics de la cobla Principal de la Bisbal, que és gat vell i coneix aquest tipus de situacions, intenta apaivagar els ànims explicant acudits entre els joves. L’Abraham Estellé, que afronta el repte d’actuar amb tan sols 17 anys, agraeix la complicitat d’aquell home desconegut que l’ajuda a desconnectar entre rialles.
REMEMOREM L’ESTRENA DEL RETAULE, LA NIT D’AQUELL 20 DE SETEMBRE DE 1991
Mentrestant, la Catedral es desborda i la Rosa Llorach, que s’ocupa dels temes de protocol, ho passa malament. Caldrà demorar l’inici de l’espectacle. Les mil invitacions han resultat insuficients, la gent s’ha anat amuntegant a l’entrada i al final l’organització ha obert les portes del temple perquè tothom hi pogués accedir. La turba es reparteix per tot arreu, ocupant fins i tot l’Altar major. Dempeus, entre les columnes, n’hi ha que no podran veure l’espectacle en condicions, però tant hi fa. L’expectació és màxima. Tarragona vol veure el Retaule. De tant en tant, durant l’espera, algun dansaire treu el cap entre les cortines per sotjar l’ambient.
En l’instant precís en què la cobla comença a sonar, els balladors apareixen d’entre les dues portes de l’Altar major, sota el retaule de Pere Joan, del segle XV, font d’inspiració de la representació. El joveníssim cap del gabinet tècnic de gestió cultural de l’Ajuntament, Jordi Bertran, que es troba al fons de l’escenari, s’ho mira amb atenció a través de les seves ulleres rodones i pensa, convençut: “Això funcionarà”. Ell ha assistit a diferents assajos de l’Esbart i ha pogut comprovar la precisió amb la qual han treballat durant mesos Jaume Guasch i Manuel Cubeles, la delicadesa amb la qual polien cada escena, cada gest. Bertran és molt conscient del nivell d’exigència que gasta Guasch, a qui va conèixer l’any 1985 amb motiu de la recuperació del ball de Cercolets. Sap que quan té una cosa a la testa no desestima esforços per assolir-la, i tot just ara que porta entre mans la nineta artística dels seus ulls segur que les coses li sortiran bé.
Els dansaires avancen en dues files índies per un passadís central de la nau catedralícia que mentalment se’ls farà interminable. Quan siguin a dalt de l’escenari no veuran el públic, però aquí el tenen a tocar. Durant uns segons que per a ella s’allarguen una eternitat, la Montse Llorach se sent observada. El doctor Monegal li ha dit que pot fer els esforços que requereix el Retaule, però és inevitable que aquesta nit el seu patiment es dupliqui. Està en estat de bona esperança. Concretament de tres mesos. Serà una nena, es dirà Laia i d’aquí 16 anys també farà el Retaule, encara que la Montse i el seu marit, el també dansaire Jordi Pous, com és obvi, tot això encara no ho saben.
Malgrat l’encongiment d’estòmac generalitzat, tots caminen amb el rostre impàvid. Semblen abduïts, com si s’haguessin transformat. És possible que els seus familiars se sorprenguin quan per un instant els tinguin al costat i els puguin examinar la cara. Es troben immersos en el paper. Entre els bancs de fusta, són molts els caps que es giren per veure com s’aproximen els dansaires, així com també les boques que xiuxiuegen.
Ja a dalt de l’escenari, la Tecla, Núria Pous, compta les passes de cadascun dels seus moviments, no fos cas que la miopia li jugués una mala passada. El silenci que s’ha fet ara a la Catedral, que contrasta amb el retruny que provoquen els dansaires amb els peus durant els ritornellos, atorga prestància al moment. Tot evoluciona com és degut fins que al quadre escènic del Martiri del foc la Tecla té un problema amb la cremallera del seu vestit blanc. Durant l’escena de la Roca les seves companyes ho intenten solventar, sense èxit. Tot això procurant que a sota de la tarima el contratemps sigui imperceptible, esclar.
L’espectacle continua amb normalitat, però arribats al seu zenit, la Núria ha de resoldre una darrera qüestió. Després de la Glorificació, amb un pilar de tres aixecat per sota molt celebrat, teòricament ella ha de sortir d’esquena al públic, amb els braços oberts, però si ho fes així el detall de la cremallera cridaria massa l’atenció. La Tecla, sobirana, opta per improvisar un final alternatiu, reculant de cara als espectadors. La cosa rutlla. Es desfermen els aplaudiments, que es prolonguen durant 8 minuts. Guasch i Francesc Cassú pugen a saludar plegats. El primer, director artístic, té 34 anys, i el segon, director musical, és a prop de complir-ne 26.
Davant de totes les mirades, Cassú li dóna una bufetada afectuosa a Guasch. Després de tantes trucades telefòniques, de tants intercanvis d’impressions, de les modificacions, del neguit, de les il·lusions… Ho han aconseguit! Quan la santa baixa les escales, feta un flam, el director se li acosta i li confessa: “Doncs mira, el final m’agrada més tal com l’has fet tu”. Amics, familiars, coneguts i desconeguts s’aproximen i els omplen a tots de felicitacions. Quina borratxera d’èxit!
Lluís Calduch, actual director del Retaule, s’imagina el seu amic Jaume, home retingut, de processons que anaven sempre per dintre, la nit d’aquell 20 de setembre de 1991, en silenci, assegut al sofà blau de cobalt del menjador de casa seva, després de la representació, tot sol, pensant: “Uf, ja ho hem fet”. “Se’l va veure radiant”, recorda Calduch, que també va assistir a l’acte. Calduch havia seguit amb interès el procés de creació de l’espectacle: “Jo no hi vaig intervindre per a res, però sempre ens fèiem costat l’un a l’altre en els nostres projectes”. “Ens respectàvem molt, i jo crec que ens necessitàvem mútuament”, hi afegeix Calduch, que confessa amb emoció que un dia, quan ell estava preparant Eulàlia, l’espectacle que narra la vida de la patrona barcelonina i que es du a terme a la catedral del Cap i Casal, el Jaume li va dir “això funciona” i ell ho va anotar, complagut, en una llibreta. “Si el tenies en contra no passava res però si el tenies al costat erets molt feliç”, afirma. Aquest barceloní del Poble Sec erigit Tecler d’Honor l’any 2013 porta les regnes del Retuale des del 2011. “Aquesta és la feina que no hagués volgut assumir mai, però alhora és la que més m’honora”, assegura.
jaume guasch va encetar el 1987 el procés de creació del retaule
Tot va començar l’any 1987, quan, Jaume Guasch, alma mater del Retaule, va topar amb un article de Josep Maria Sabaté i Bosch que referenciava l’existència a la ciutat, el 1775, d’una “mojiganga a tres tiempos” dedicada al braç de Santa Tecla. Aleshores des de l’Esbart, presidit per Carles Llorach, es va endegar un projecte per difondre la vida, conversió i martiri de Tecla per mitjà de la dansa. Com que no es va trobar cap documentació que ampliés la nota del segle XVIII, el procés de creació del Retaule va haver de partir pràcticament de zero, i coreogràficament parlant es va basar en les moixigangues de la Catalunya Nova. Pel que fa a la música, l’estudi previ el va desenvolupar l’etnomusicòloga Pilar López.
Jordi Bertran recorda les dificultats que van tenir per fixar el dia del Retaule en el calendari festiu, i considera que l’encaix del dia 20, vist amb perspectiva, va ser un encert: “Aquest recès, aquesta pausa a la meitat de la festa serveix per fer una mirada cap al veritable origen de la celebració”. També van dubtar sobre l’indret exacte on calia muntar l’escenari, però finalment la logística va desembrollar la deliberació: “Calia fer-ho a la porta. A l’Altar major era impossible, perquè si aquell dia hi havia missa no es podia organitzar el muntatge, que és força complex”.
des del principi, es va veure clar que s’havia de representar a la catedral
El que semblava indubtable era que el Retaule s’havia de celebrar a la Catedral. El seu simbolisme, la seva història, la seva mística, les ombres, el mutisme, el fred als peus, l’escalfor del públic, l’olor a ensems. Insubstituïble. “No seria el mateix fer-lo a la plaça de la Font, encara que hi posessis un superdecorat”, diu a tall d’exemple Carles Llorach Rius, l’únic venturós d’entre 75 dansaires que ha aconseguit representar-lo totes les edicions. Admet que malgrat tenir interioritzada la seqüència de l’espectacle, any rere any encara nota “aquell cuquet” abans de començar: “No et pots relaxar”. Ell, juntament amb Jordi Pous i Abraham Estellé, també veterans, van actuar amb el Retaule a Elx i al monestir de Poblet, i malgrat l’orgull d’haver exportat l’espectacle, reconeixen que no té la mateixa essència que dins el temple tarragoní.
L’agost de 1994 el Capítol es va plantejar denegar el permís per interpretar el Retaule dins la Catedral, però tant l’Esbart, com articulistes, representants de l’Ajuntament i societat civil en general van sortir al pas i un mes després el clero va rectificar. Els anys 2011 i 2012, tanmateix, amb motiu d’unes excavacions a la Seu tarragonina, sí que el van haver d’interpretar a fora, al Pla de la Seu. “Queda molt bonic, però no té res a veure”, assegura Rosa Lorach. Pel so, pel clima, pel que significa.
l’acte de l’esbart santa tecla ja forma part e l’essència de la festa
El d’enguany tornarà a ser un Retaule molt especial. Amb motiu del quart de segle de la recreació coreogràfica han adaptat la partitura de Cassú amb la Furius Music Orchestra. El canvi comporta passar d’uns 11 músics a uns 60, amb el que això suposa en termes musicals. Per als dansaires el canvi d’hàbitat sonor implica un repte addicional. “Tenim ganes d’ensenyar el que estem preparant”, afirma Jaume Guasch Llorach, fill del director artístic del Retaule. “Som un grup de dansa d’arrel tradicional, però el que més ens engresca és mostrar coses noves”, hi afegeix.
Els anys passen i les persones canvien, però allò que el crític de l’Avui Joaquim Vilà i Folch va definir com “una espurna d’emoció i un pessigolleig a l’ànima” es manté impertorbable. La Catedral s’omple cada any per veure com “el retaule monumental esdevé retaule humà”, tal com va explicar succintament Jordi Bertran al digital Circdetarragona. A hores d’ara ja no s’entendrien les festes sense el Retaule. En aquest sentit, el Jaume manlleva unes paraules del seu pare que són concloents: “L’Esbart pot ser-hi o no ser-hi, naltros podem ser-hi o no, però el Retaule quedarà”. Dels tarragonins i per als tarragonins. Santa Tecla! Tarragona!
AMB ULLS DE SANTA
No les havien reunides mai per parlar del Retaule. Ens trobem al peu de la Catedral, ben a prop de l’escenari on han viscut tantes emocions intenses, d’aquelles que són difícils de transformar en paraules. Núria Pous (1991-1994), Montse Roca (1995-2003), Yone Madrid (2004-2013) i Eva Mauricio (2014-2015) són les quatre dones que han encarnat Santa Tecla en els 25 anys d’història de la representació.
Totes elles coincideixen a destacar l’agilitat, l’equilibri, la memòria i la temperança com a qualitats necessàries per assumir el repte. La Yone opina que el paper de Tecla té un plus de dificultat perquè “si et perds en un ball no pots fixar-te en els demès”. Entre elles, però, s’han fet costat tot aquest temps. L’Eva, per exemple, diu que necessita tenir la Montse al costat abans de cada Retaule: “El primer any em va ajudar moltíssim a controlar les emocions”.
Del banc de fusta a l’escenari i de l’escenari al banc de fusta. Abans de començar a participar-hi, la Yone i l’Eva havien tingut ocasió de veure el Retaule repetides vegades, però la Núria, que encenia la metxa, no podia disposar, com és obvi, de cap referència anterior. Des que es troba entre el públic, d’altra banda, la Montse sent un sofriment enorme, perquè està pendent de tots els moviments, que coneix a la perfecció.
Totes constaten que és important posar-se en el paper. El cas de la Yone, tanmateix, és per emmarcar. S’hi va posar amb tant de mirament que va aconseguir que l’alcalde Ballesteros la convidés un any al dinar de les Tecles, al restaurant Mas Rosselló. Quina escena: les Tecles que neixen amb la Tecla que es fa, totes juntes. “Era la més jove de la taula!”, rememora, rient. Al llarg d’una hora i escaig la Yone, la Núria, l’Eva i la Montse comparteixen anècdotes i vivències que atresoren del seu pas pel Retaule, i al capdavall, el record grat d’haver-se posat el vestit blanc.
