15.5 C
Província de Tarragona
Dimarts, febrer 20, 2024

Cinquanta apunts sobre l’ofici de periodista, deu anys després

L’autor de l’article, Enric Garcia Jardí, buscant informació per a un reportatge del FET al local del Sr. Boada. Foto: David Oliete Casanova.
  1. Hi ha un fantasma que recorre el meu cap des de fa prop de deu anys, és a dir, des que vaig començar a exercir el periodisme: el màster de formació del professorat. Se m’apareix de dia i de nit. Me’l trobo a casa, pel carrer, en restaurants i cafeteries. De vegades em persegueix en forma de veu interna, d’altres pren el rostre d’algú que m’estima i que em vol ajudar a escapar de la precarietat. Quan agafa to de saberut em molesta.

 

  1. No sé si són les millors o no, però he comprovat com moltes ments de la meva generació que prometien en això del periodisme han acabat treballant de professors de català. Com em passa amb els morts, un cop se’n van d’aquesta vida —en aquest cas, la periodística—, no he vist pas que tornin, encara.

 

  1. Quan li vaig comentar per telèfon, amb disset anys, al periodista Adrián Muñoz, amic de la meva germana, que m’estava plantejant d’estudiar periodisme, em va recomanar que m’ho pensés dues vegades. L’entenc, i crec, amb perspectiva, que tenia raó. No vaig fer-li cas, i crec, amb perspectiva, que jo també tenia raó.

 

  1. A la universitat em vaig convèncer que quan treballés de periodista no em donaria mai d’alta dels autònoms —quin merder!— i que no em dedicaria al periodisme internacional. Fa més de sis anys que soc autònom i cada cop m’interessa més viatjar a d’altres països per escriure-hi reportatges. Vaja, que no se sap mai.

 

  1. Jo no soc freelance, jo soc autònom, que la quota va cara (en concret: 312 euros, aquest mes de novembre), massa com per rebaixar-la amb anglicismes d’efectes eufemístics.

 

  1. El periodista Ricard Lahoz, director i promotor d’aquest mitjà, em va brindar les meves primeres oportunitats professionals quan el Fet a Tarragona encara era un blog. Hi he acabat col·laborant una pila d’anys, a la revista en paper i al digital, com tants altres joves que procedien de la Universitat Rovira i Virgili. Crec que el Fet a Tarragona ha estat una bona escola de periodisme.

 

  1. A la universitat em va sorprendre que, un cop acabada una assignatura, tants alumnes demanessin més hores de plató, davant de càmera, i tants pocs —de fet, cap ni un— demanessin més hores de lectura, o més bibliografia. Hi ha molta gent «amb ganes de comunicar» —de protagonisme, potser?— però amb ben poques coses a dir. L’actor Oriol Grau em va deixar anar, fa poc, en una entrevista, aquesta reflexió: «Si no ens nodrim, no podrem donar».

 

  1. És molt probable que hagi revestit de nostàlgia aquells primers anys de la revista. En tot cas, les estones al pis del Ricard Lahoz, discutint sobre els temes a tractar, van ser, per a mi, molt instructives. Hi vaig aprendre de l’empenta i la versatilitat de Josep Ardila; del bagatge lector i els coneixements sobre Tarragona de Jordi Suriñach —que disposava també de l’agenda de contactes més sol·licitada del grup—; de la passió amb què Albert Ollés i Quim Pons, com dues ànimes bessones, parlaven d’esports i de política, així com de l’enginy que exhibien a l’hora de pensar titulars; de la predisposició i el talent de David Oliete, i de la capacitat organitzativa i la visió de fons de Lahoz. D’entre els presents, però, no me n’amago, jo sentia una predilecció per la feina d’Anna Plaza, que escrivia posant-se en la pell d’un emperador romà en primera persona del singular o emulant un ball parlat amb heptasíl·labs rimats.

 

  1. Vull donar les gràcies al corrector lingüístic Ramon Vidal per totes les vegades que va revisar els meus reportatges i que, de retruc, va ensenyar-me bocins de llengua. La llengua és la nostra primera matèria primera.

 

  1. M’he acostumat a no posar res en valor. Per sort, no he estat mai d’adjectius kafkians ni dantescos, però quan vaig començar a escriure tot estava, en els meus textos, latent, i com a periodista m’apropava a tot. Ara m’he adonat que, d’alguna manera, sempre acabo escrivint d’alguna manera. Cadascú amb els seus tics (i les seves cebes). Dono gràcies també als lectors atents que, sense ser gens impertinents, m’han assenyalat errades lingüístiques i agafadors estilístics.

 

  1. El millor reportatge és el que encara no has escrit. És un tòpic-molt-tòpic, però a mi m’ha ajudat a mantenir-me assedegat d’històries, a no perdre el neguit de l’ambició professional.

 

  1. El problema no és la primera persona del singular, que ha resultat molt útil —com ja han demostrat els grans autors del periodisme— en gèneres com la crònica o el reportatge. El problema ve, sobretot, quan l’únic valor del teu jo és la selfie.

 

  1. La majoria de mitjans escrits del Camp de Tarragona paguen uns 25 euros bruts per article. Calculeu quants n’hauríeu de produir per arribar al vostre mínim salarial. Ni l’escriptor Josep Maria Espinàs, que publicava un article al dia, se’n sortiria, en aquestes condicions. Sant Judes Tadeu, autèntic patró dels periodistes i autònoms.

(Nota al peu de l’apunt 13: quan parlis de precarietat, sortiran col·legues que diran que et quedes curt. Si més no, a mi m’ha passat. Ells, òbviament, no han obert mai la boca ni en tenen la més mínima intenció).

 

  1. Quan estàs donat d’alta dels autònoms —i també treballes per a empreses privades, administracions, etc.— no n’hi ha prou amb ser bon periodista o comunicador. També cal excel·lir en el noble ofici de cobrador del frac.

 

  1. He rescatat del refranyer popular aquest calendari del periodista i comunicador autònom que no apareix al Costumari català de Joan Amades però amb el qual em sento plenament identificat:

 

Al gener, res a fer.

Al febrer agafa l’oferta del femer.

Març marçot, i no et paga, el lladregot?

A l’abril, encàrrecs mil.

Maig arribat i encara no has cobrat.

Del juny enllà, quina fenya et sortirà?

Al juriol, avança l’IVA de qui no et vol.

No vulguis cobrar a l’agost, que l’ajuntament és fosc.

Al setembre, toca’t el membre.

Octubre, octubret, compte a zero, de nou pobret.

Novembre tronat, no vols ser profe i t’has arruïnat.

Desembre nevós, abriga’t que tornen cançons d’enfadós.

 

  1. L’altre dia —fa un any any i mig— em vaig creuar un historiador amb aspiracions de novel·lista que es pensava que havia escrit la millor novel·la de la història de la literatura —deu llegir poc, suposo— i que em va etzibar, ras i curt, que els periodistes som uns venuts i uns idiotes. Evidentment, en el seu discurs alliçonador només em va saber citar Eduardo Inda i Antonio García Ferreras. L’idiota, tinguem-ho clar, és ell. Si encara penseu que la societat es pot esmenar, no dubteu mai a l’hora d’insultar aquest tipus de gentalla.

 

  1. L’anècdota de l’historiador neci, en el fons, és il·lustrativa. Hi ha moltes —moltíssimes— persones que tenen la barra de demanar-te cuina d’autor mentre s’empassen cada dia menjar ràpid pseudoperiodístic. Som el que mengem, també mediàticament.

 

  1. Què és la vergonya del periodisme? Em dius mentre claves la teva pupil·la viciosa en titulars pescaclics i articles sensacionalistes. La vergonya del periodisme (també) ets tu.

 

  1. No us deixeu trepitjar per ningú, encara que tingui fama o reputació. Un reconegut hispanista em va posar a parir en anglès per haver-li preguntat, en una conversa informal —ni tan sols era una entrevista—, per les seves impressions sobre la ciutat i sobre el fet casteller. Jo era un marrec, però li vaig respondre —en veu baixa, això sí— que ja ens trobaríem de nou a l’infern. Per sort, com que no soc creient —i com que, de totes maneres, fins i tot la jerarquia catòlica nega l’existència real de l’infern com a lloc—, confio que no tornarem a coincidir.

 

  1. Hi ha decepcions que són molt útils per anar pel món.

 

  1. Són obvietats molt òbvies, però que potser convé repetir de tant en tant: de la mateixa manera que els racistes campen pels aeroports i —oh, sorpresa— no s’han curat viatjant, en el món de la cultura també hi ha gent mal educada, falsa i tòxica.

 

  1. El personatge mediàtic està molt trillat, sol estar cansat de les mateixes preguntes de sempre i ha mecanitzat una bona pila de respostes. Pot costar treure’l d’aquesta dinàmica. A mi normalment m’han donat més fruits els desconeguts.

 

  1. La gestió dels silencis també construeix la partitura de l’entrevista. Fase documental a banda —em refereixo a l’execució— l’entrevista és, sobretot, ritme i psicologia.

 

  1. El periodisme que trepitja carrer i que parla amb persones d’oficis molt diversos pot ajudar a no perdre sentit de la realitat. No tot comença i acaba —per sort— en els despatxos d’ajuntaments, diputacions o parlaments.

 

  1. Vaig coincidir uns mesos amb un periodista que maleïa, furibundament, cert partit polític. Sabeu per a qui treballa, ara, oi?

 

  1. Llegeixes autors del periodisme en majúscules que t’expliquen com van aconseguir, amb un reportatge, d’acabar amb alguna injustícia gruixuda. En la intimitat, inevitablement, et desanimes. I tu, què carai has fet canviar? Però l’ofici també et concedeix petites victòries, petites aportacions a la societat, i cal saber-les apreciar.

 

  1. Un amic em va advertir, fa temps, d’una deformació habitual del tarragonisme: el tarragonanisme. Des de llavors, he procurat no caure-hi. Els límits entre periodisme local i localista són traïdors. No n’hi ha prou amb creure que som la mar de bons per sortir de tots els atzucacs.

 

  1. En la sobreabundància de digitals, el Fet a Tarragona ha optat per un model periodístic singular dins la demarcació i ha demostrat, com a mínim, voluntat de destacar. Tan de bo aquesta bombolla dels copiadors de notes de premsa i escalfacadires peti. He estat temptat, moltes vegades, d’enviar una nota de premsa falsa als mitjans amb algun insult o alguna conya enmig d’algun paràgraf. Estic convençut que uns quants picarien l’ham.

 

  1. Qui no vulgui enfrontar-se a espifiar-la que no escrigui, o directament que no faci res. Encara que minimitzis el risc de cometre’l, l’error és tossut i t’espera, discret i sorneguer, a qualsevol banda. Trobar-te’l de tant en tant, encara que fastiguegi, et permet aprendre.

 

  1. Els barris perifèrics de la ciutat continuen sent un pou profundíssim d’històries. A Tarragona hem tingut antropòlegs molt bons que han estudiat aquests barris, però no hem tingut cap Huertas Clavería. Això vol dir camp (periodístic) per recórrer. Hi ha gent, tanmateix, que encara no sap sortir de les muralles.

 

  1. Ja no hi guipo de lluny ni amb les ulleres posades. De moment, amb el periodisme he guanyat pocs diners i moltes diòptries.

 

  1. Et diran que «aposten» per tu, però et pagaran una misèria. El problema es resol fàcilment. Si no tens més remei que acceptar la feina per necessitat, sobretot: no et sentis malament si no arribes a donar tot el suc que de tu esperaven exprimir. La consciència és punyetera, però recorda sempre que els primers deshonestos han estat ells.

 

  1. En els darrers dos anys el meu compte bancari ha baixat fins als dos o tres euros fins a quatre vegades. Només em falten un garatge i una idea tecnològica brillant per al mite contemporani.

 

  1. Descobrir que les ressaques es poden allargar dos i tres dies pot ser dur, però és molt pitjor anar a una roda de premsa, amb trenta anys, i que siguis el veterà del grup. Quant d’ofici ens hem perdut, pel camí?

 

  1. Els veterans del periodisme existeixen. N’hi ha pocs que es mantinguin actius, són una espècie en perill d’extinció, però existeixen. Convé escoltar-los. Agraeixo quan m’han advertit que m’estava precipitant amb un article (em ve a la memòria l’estimat Antoni Batista) o quan m’han dit que perseveri (penso, per exemple, en els també estimats Frederic Porta o Enric Pujol).

 

  1. Les males praxis es premien. A les últimes eleccions, alguns mitjans camptarragonins van protagonitzar una campanya partidista descarada. A canvi, n’hi ha que ja s’han cobrat —amb càrrecs o diners públics, evidentment— els serveis prestats. Suposo que preguntar-se per què tants representants polítics els han criticat per l’esquena però després els han untat de publicitat durant anys seria massa ingenu, per part meva. Fer-nos valer com a professionals, però, no hauria de consistir en una defensa banal de tots els qui es fan dir periodistes, sinó precisament en no legitimar i fer el joc a aquest tipus de personatges, nocius per a la professió.

 

  1. Al mitjà de comunicació de la ciutat que dirigeix un barrut que prové del sector immobiliari, que explota joves periodistes i que no sabria escriure ni una postal no se li hauria de donar ni un cèntim d’euro públic.
  1. Ja sé que hi ha diaris que es fullegen més que no pas es llegeixen, ¿però ningú no es va adonar que un mitjà d’aquí va comparar, a les passades eleccions, l’aleshores alcalde d’una població veïna amb Pep Guardiola i amb els dotze treballs d’Hèracles? Ningú no se’n va fer ressò, ni tan sols per burlar-se’n. Una altra oportunitat perduda. Per cert, un detall menor, i segur que del tot casual: el director general d’aquest mitjà havia treballat, tan sols uns mesos abans, al gabinet de l’alcalde ridículament ensabonat.

 

  1. Està molt bé que una empresa petroquímica hagi tingut una implicació econòmica en projectes socials i culturals a la ciutat, però no crec que per això s’hagi de premiar —penso en el Fet a Tarragona— o de besar els peus —penso en mitja ciutat— de l’empleat d’aquesta companyia que s’ha dedicat a posar en circulació —a l’ample, és cert— els bitllets. És la seva feina, i no ha estat, en cap cas, desinteressada.

 

  1. Que de tant en tant paguis per un contingut té un preu econòmic (els 5 euros d’una revista, els 30 d’una subscripció anual); que no paguis mai —i acabin pagant uns altres— sol tenir un preu democràtic. Abans que com a crítica, anoto aquesta reflexió com a autocrítica.

 

  1. Sense el Port de Tarragona i les empreses del sector químic, no sé quants mitjans de comunicació del Camp de Tarragona serien sostenibles (econòmicament, és clar).

 

  1. Vivim uns temps de desconfiança generalitzada, de desencant, de malestar. També amb els mitjans de comunicació, i és més que comprensible. Però sovint la magnitud de les capçaleres ens impedeix de veure que hi ha periodistes —segurament menys mediàtics i menys acomodats— que cada dia intenten guanyar-se la confiança dels lectors.

 

  1. Hi ha joves que s’acaben de graduar a la universitat i que ja s’han emportat premis com el Mañé i Flaquer i el Ramon Barnils. Em refereixo a les periodistes Neus Jover i Clara Pagès. Quina empenta, quin goig! Si podeu i us agrada l’ofici, no defalliu, que segur que ens podreu donar moltes alegries periodístiques.

 

  1. M’agrada molt guanyar premis, però m’agradaria més poder-me guanyar la vida dignament amb el meu ofici.

 

  1. La diputada Raquel Sans em conta que la seva filla vol ser periodista. Li faig, a la lleugera —per allò de no saber què dir, i abans de penedir-me’n—, el típic comentari impertinent: «Ja l’advertiràs tu mateixa, he, he, he». Em respon que no vol dissuadir-la de dedicar-se a allò que més l’apassioni. La Raquel té raó, i espero que la seva filla, si així ho vol finalment, faci carrera en el periodisme. En molts sentits —alimentar la curiositat d’una manera àmplia, conèixer gent molt diversa i molt interessant, gaudir dels plaers de la conversa, poder rescatar històries de l’oblit col·lectiu, etc.—, és un ofici meravellós.

 

  1. «I no hi ha moviment?», et pregunten, quan saben que la vida del Fet a Tarragona s’acaba. És una bona pregunta. Ni gaire moviment —m’incloc en aquesta manca d’iniciativa— ni gaire reflexió, o això m’ha semblat a mi. «Tarragona és la calma», va escriure Antoni Rovira i Virgili. Per lo bo i per lo dolent.

 

  1. Malgrat que li reconegui unes quantes virtuts —ha estat professor de periodisme dins i fora de les aules—, sempre em va semblar que el Ricard Lahoz estava una mica obsessionat amb les xifres rodones de celebracions. Ara que no sé quin element del Seguici fa X anys, li dedicarem un reportatge, et repetia. Que el Fet a Tarragona abaixi la persiana en el seu desè aniversari em reafirma en les meves sospites. Espero que ja tingui pensada alguna altra xifra rodona per a la reobertura del mitjà.

 

  1. El Ricard Lahoz —demano disculpes per haver enviat tants articles fora de termini a un home previsor com ell— em va demanar d’escriure una crònica sobre la gala dels Premis Mañé i Flaquer d’enguany. Com que no me’n sortia, m’he inventat aquest seguit de fragments sobre l’experiència en l’ofici que m’anaven rondant pel cap. Com que em vaig estrenar amb el Fet a Tarragona, l’any 2013, amb un article sobre les condicions de la professió, he cregut que era una manera de tancar el cercle.

 

  1. De gran voldria ser com David Oliete: pencaire i discret. Del meu pas pel Fet a Tarragona me n’enduc també un bon amic, i això és molt important.

 

  1. El Fet a Tarragona tanca, però el periodisme que ha fet possible aquest mitjà continua sent necessari, a la ciutat i al sud de Catalunya en general.

 

Moltes gràcies per tot, lectors, i fins aviat!

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here