En els darrers temps ens hem tornat a habituar a debatre amb freqüència sobre el terme sobirania, fonamentalment bé sigui per referir-nos a la relació entre Espanya i Catalunya—que una part dels catalans reconeix com a subjecte polític—, o des del punt de vista d’una Unió Europea que esmicola de forma progressiva els poders dels estats nació, subjugats a una economia i unes polítiques comunitàries. Difícilment en les tertúlies i debats mediàtics i en les converses sentim a parlar de la sobirania vinculada a l’alimentació. És per aquest motiu que la conferència d’Esther Vivas, periodista i investigadora en moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries, desperta curiositat i interès en la cloenda del curs Per una nova economia: equitat i justícia social, organitzat per la URV Solidària i la Càtedra d’Inclusió Social de la URV.
Vivas inicia la ponència qüestionant si les persones escollim realment allò que consumim. “Pensem que nosaltres prenem aquestes decisions, i en bona part és així, però també hem de preguntar-nos qui escull els productes que trobem al supermercat”, afirma. Vivas considera que “en realitat triem sobre un número limitat de productes”, col·locats a les estanteries de les grans superfícies per “una sèrie d’empreses que tenen un control absolut de cada un dels trams de la cadena agrícola i alimentària”.
Si entenem—de manera simplificada—la sobirania alimentària com el poder de les persones per decidir sobre allò que mengen i sobre les polítiques agrícoles i alimentàries, en l’actualitat, segons Vivas, aquest poder del consumidor és “limitat”. Compara la nostra situació amb la dels nostres avis, que anaven al mercat, on majoritàriament compraven la vianda al pagès mateix, i per tant, “la cadena que vinculava el consumidor i el productor era estreta”. “Ara, en canvi, molt sovint, el productor se situa a l’altra punta del planeta, i no sabem absolutament res sobre com s’ha elaborat el producte”, argumenta.
Vivas fa referència aleshores als “aliments quilomètrics”. Segons Amics de la Terra, els aliments, del camp al plat, si portessin comptador, recorrerien una mitjana de cinc mil quilòmetres. “Acabem alimentant-nos de petroli, i això té un impacte, a nivell medioambiental, però també a nivell social”, assegura. “Veiem d’una banda aliments quilomètrics que es porten del sud al nord, perquè a les empreses que controlen la cadena agroalimentària els interessa deslocalitzar la producció agrària”, assevera. Així, compten amb “una mà d’obra barata, sense drets sindicals i amb escasses legislacions de protecció medioambiental”. En aquest sentit, Vivas compara l’enriquiment de les dues primeres fortunes de l’Estat espanyol: Amancio Ortega (Inditex) i Juan Roig (Mercadona), que representant negocis diferents, comparteixen una fórmula d’enriquiment basada en la deslocalització, un concepte explicat a bastament per Naomi Klein a l’assaig No logo.
“L’aberració de la fam és que es produeix en el món de l’abundància”
“El curiós del cas és que no només trobem aliments viatgers del sud al nord, sinó que cada cop més topem amb aliments quilomètrics que van del nord al sud”, assegura Vivas, que ho relaciona amb una política de subvencions (la Política Agrària Comuna a la Unió Europa i la Farmville als Estats Units) que beneficia unes “elits hipersubvencionades”—segons un informe de Veterinaris Sense Fronteres un 16% de beneficiaris de la PAC rep el 75% de les ajudes—i que fomenta els cultius “independentment de l’oferta i la demanda”. “Això genera un excedent, perquè l’alimentació no s’està produint en funció d’allò que aquí necessitem per menjar”. Aquesta sobreproducció es ven als països del sud, com que ha estat subvencionada, a un preu molt barat que fa la “competència deslleial als productors del sud, que no poden competir-hi”. Vivas posa el paradoxal cas d’Haití com a exemple, ja que “als anys 70, amb la producció d’arròs, el país era autosuficient, capaç d’alimentar tota la seva població”, i després que s’hi apliquessin unes “polítiques de liberalització comercial” s’ha acabat convertint en el principal país “comprador d’arròs a les multinacionals nord-americanes”.
Davant d’un món que no havia produït mai tants aliments, segons la Organització de les Nacions Unides (ONU) una de cada set persones passa fam al món. “L’aberració de la fam és que es produeix en un món de l’abundància”, assegura. Vivas ho té molt clar: “Les causes de la fam són polítiques”. El greuge també és significatiu vist des d’una perspectiva de gènere, ja que, tot i que entre el 60% i el 80% de la producció d’aliments estigui en mans de les dones, aquestes tan sols disposen, segons dades d’Intermon Oxfam, d’un 1% de l’accés al crèdit agrícola mundial. “La dona treballa la terra, produeix aliments, però no disposa de la propietat de la terra”, denuncia Vivas.
Després d’aquesta radiografia de la situació actual, on rau el major pes de la sobirania, doncs? En les grans empreses del sector, segons Vivas. “Avui en el model d’agricultura i alimentació el que sobretot compta és el diner, el lucre, el capital, el negoci, i això succeix amb quelcom tan essencial com són els aliments”, assevera. Ella ho situa en l’interior d’una “espiral que vincula crisi econòmica, atur, desnonaments i fam“. Privatitzacions i pèrdua de drets democràtics, un retrocés social custodiat per portes giratòries. En concret Vivas lamenta el cas de la presidència de la Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición, ocupada per Ángela López de Sá, que és una important exdirectiva de Coca-Cola—amb excedència laboral—.
Malgrat el que planteja, Vivas s’esmerça a no caure en una visió extremadament pessimista, i enumera diferents alternatives com el consum cooperatiu, d’aliments de proximitat, o la nova pagesia, és a dir, el retorn dels joves al cultiu de la terra en unes condicions de respecte a la societat i al medi ambient. Però el que cal també, segons ella, són solucions polítiques “antagòniques a les actuals”, que pensin en el benestar dels ciutadans, i en aquest sentit, Vivas aprofita la frase que va popularitzar el programa La Bola de Cristal per encoratjar la resposta col·lectiva: “Solo no puedes, con amigos sí”.
