Carregant ...

La santíssima dualitat del tequila i el porró de vi

José Maria Murià (segon per l'esquerra), el dia de la presentació del llibre "Per què en sóc?", a Tarragona.

José Maria Murià (segon per l’esquerra), el passat 9 d’octubre, a la presentació del llibre “Per què en sóc?” a Tarragona.

La voluntat de ser vull per cuirassa,

que cap dard no traspassa

per a ferir-me el pit.

Josep Maria Murià.

 

José Maria Murià (Mèxic, 1942), fill i nét de catalans exiliats, rememora la primera vegada que va trepitjar Catalunya, l’any 1964. “Barcelona era una ciutat trista, grisa; només hi faltaven aquells senyors de gris per acabar d’adornar el paisatge”, relata. Malgrat tot, ell se n’enamorà. A diferència d’altres fills d’exiliats, no s’havia empassat aquella visió idealitzada de Catalunya que els seus parents li havien narrat, i aquest escepticisme va evitar l’esclat d’un potencial sentiment de desengany en arribar aquí. “Ja era prou gran com per entendre que la nostàlgia deforma molt les coses”, aclareix. “Un dia la meva àvia va caure travessant un riu i va sentenciar que a Mèxic els rius eren més traïdors que a Catalunya; però el dia que va dir que a Mèxic les mosques eren més emprenyadores que a l’Escala, poble d’anxoves, el pare va fer un salt i li va dir que exagerava”, exemplifica Murià.

 

En el seu darrer llibre, titulat Per què en sóc? (Pagès Editors, 2014), un assaig sobre la seva doble identitat nacional—la “santíssima dualitat”, que en digué, amb enginy, el seu pare—i sobre la seva condició d’independentista català, Murià reconeix que en aquella primera presa de contacte amb Catalunya ja va detectar “símptomes de recuperació nacional”. “A cada viatge notàvem un progrés”, declara. “No deixava de ser interessant, mentre venia amb el cotxe, l’autobús o el taxi, des del Prat de Llobregat, quantificar, per exemple, els negocis que retolaven en català”, hi afegeix. El dia que va topar, circulant en cotxe per la carretera, a prop de Ripoll, amb un cartell on hi deia “Begui Coca-Cola”, la seva certesa de què les coses estaven canviant es va reafirmar. “Tenia clar que aquells senyors no ho feien per proselitisme, sinó perquè ja havien copsat com s’expressava la gent”, afirma Murià.

 

Durant els tres mesos que va durar la seva primera estada a Catalunya, Murià va tenir temps de visitar Tarragona tres ocasions, i de recórrer una part important del Principat. L’escriptor Albert Manent es convertí, aleshores, en el seu excepcional guia turístic, que el va acompanyar, entre altres indrets, a la cartoixa d’Scala Dei. “Ell em va començar a ensenyar totes aquestes terres de la Catalunya Nova que van més enllà de Tarragona, i que per a mi eren totalment desconegudes”, reconeix. Manent també se’l va endur al monestir de Montserrat, on el van convèncer perquè toqués la Moreneta, tot i que ell no gosava pas fer-ho.

 

Murià, durant l'acte de presentació del llibre a Tarragona.

Murià, durant l’acte de presentació del llibre a Tarragona.

José Maria Murià és fill de l’escriptor Josep Maria Murià (1907-1999) i nebot de la periodista Anna Murià (1904-2002), la primera dona que va dirigir un diari redactat en català. Murià fill disposava d’un “pòsit familiar” de catalanisme. De fet, malgrat haver nascut a Mèxic, la primera llengua que va escoltar i aprendre fou el català. Tres poemes del seu pare estan inscrits en la seva memòria: La nau de l’esperança, escrit just abans de partir cap a Mèxic; un altre que parla de la voluntat de ser, referint-se a Catalunya, una estrofa del qual encapçala el llibre, i també aquest article; i un tercer que parla de la batalla de l’Ebre, on Josep Maria Murià va lluitar com a voluntari, i que compta amb uns versos punyents: “A l’Ebre hi havia moltes banderes, / però cap era la meva”. La seva era la senyera estelada. El seu pare havia estat militant del Partit Nacionalista Català i d’Estat Català, és a dir, membre actiu de l’independentisme català.

 

Avesat, per motius professionals, a la prosa acadèmica, Murià practica a Per què en sóc? un exercici catàrtic; allibera la ploma i insufla la pàgina en blanc d’anècdotes, experiències i conviccions personals, i d’un estil diàfan que també destil·la en la conversa. Li agrada parlar clar i català. En el llibre identifica la catalanofòbia, que va viure en pròpia pell quan va treballar per al govern mexicà i tractava de forma periòdica amb representants del govern espanyol, com un catalitzador de la seva condició independentista. “Mai a la meva vida em podria passar pel cap que, davant d’un estranger, un mexicà digués d’un altre les coses que jo vaig sentir a dir de Catalunya i els catalans”, assegura.

 

Per intentar demostrar que “no hi ha res a fer”, Murià també evoca una història que es va viure a bord del Nyassa, en el seu tercer viatge, camí de Mèxic, el 8 d’octubre de 1942. Una nena de sis mesos hi va morir, i els seus pares van cobrir el fèretre amb una senyera, fet que va irritar un grup de republicans espanyols que també hi viatjaven, que van provocar un escàndol en veure-hi les quatre barres. La convivència a marxes forçades a l’exili convenç Murià: “No era la meva perspectiva, jo sóc fill de l’exili, i no pas un exiliat, però sí que em queda la sensació que si a la Transició s’hagués tingut més en compte l’experiència de l’exili, potser no s’haurien perdut tant de temps ni tants diners intentant fer pedagogia”. “Perquè quan comproves que els arguments dels espanyols hipotèticament demòcrates i republicans, que eren els que van anar a l’exili, eren els mateixos que els dels feixistes, t’adones que no es tracta d’un problema de dretes o d’esquerres”, argumenta.

 

Avui dia José Maria Murià és un historiador molt reconegut al seu país. És un expert en història de Jalisco, i també sobre el món del tequila. “Em diuen que he estudiat molt el tequila des d’un punt de vista acadèmic, teòric, però que té una rica experiència pràctica”, bromeja. Membre de l’Academia Mexicana de la Historia, i expresident d’El Colegio de Jalisco, entre d’altres, fou l’artífex que Catalunya es convertís en el convidat d’honor de la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, l’any 2004, així com també de la Feria Internacional del Libro de Antropologia e Historia de Ciudad de México, el 2009. El compromís amb Catalunya d’un home que aspira a ser “el més catalanista dels mexicans” el féu mereixedor de la Creu de Sant Jordi, el 2009. És possible que la dèria per ser historiador nasqués a casa, quan el jove Murià, des de ben petit, s’asseia a escoltar les converses dels adults. Rebien moltes visites d’altres catalans exiliats. Recorda, per exemple, al doctor Trueta, i al periodista i escriptor tarragoní Domènec Guansé.

 

Assegura que un dels exercicis que l’ha satisfet més ha estat “fer de torsimany” de Carod-Rovira. Murià s’ocupà de la traducció al mexicà del 2014, de Josep-Lluís Carod-Rovira. “Em va tenir treballant hores extres, i vaig sacrificar els meus dies de festa, però m’ho vaig passar molt bé, van ser unes magnífiques vacances”, assegura. De Carod-Rovira en recorda un míting, l’11 de setembre de 1996, davant l’estàtua de Rafael de Casanova, que el va commocionar. En arribar a Mèxic li va explicar el que havia vist al seu pare, que va concloure, joiós, que la feina d’independentistes com ell, anys ençà, no havia estat en va.

 

Lustres més tard, quan Murià va venir a Arenys de Munt, amb motiu de la consulta popular que s’hi celebrà el 13 setembre de 2009, prengué consciència que el procés no començava a coure, sinó que ja estava bullint. Aquesta ocasió Murià rondarà per Catalunya fins al 14 de novembre. “No és un accident que hagi vingut aquí aquests dies”, manifesta. Està convençut “que això no ho para ni Déu”, i confessa que, a la seva edat, ja comença a tenir pressa. De ben segur que el complauria molt brindar, amb un xarrup de tequila i un porró de vi, en nom de la santíssima dualitat, per la llibertat nacional de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *