La primera setmana, Matias Vives va arribar al passeig de les Palmeres amb un exemplar de la revista Triunfo sota l’aixella. Així li ho havien ordenat. La consigna era que s’hi trobaria un altre home, més gran que ell, que duria el Cuadernos para el diálogo, i Vives li hauria de preguntar: «On és la plaça de Toros?». El desconegut, aleshores, li respondria més o menys això: «Al costat de l’estació». D’aquesta manera, tots dos es reconeixerien com a còmplices en la lluita clandestina i podrien entaular conversa. El senyor que es va creuar aquell matí, però, no duia la publicació convinguda; portava també Triunfo. Així doncs, Vives no se la va voler jugar i se’n va tornar a casa pensant-se que potser l’estaven posant a prova.
entrevista inèdita al polític que va morir el passat 27 de juny
La segona setmana, el mateix dia, al mateix lloc i a la mateixa hora, els dos mateixos individus no es van aclarir, altre cop, per una confusió de capçaleres. I a la tercera, que diuen que va la vençuda, el de més edat, ja cansat de romanços, el va aturar i li va etzibar: «Escolta’m, però tu no m’havies de preguntar on cau la plaça de Toros?». Vives s’havia acostumat a una organització política «més sofisticada, més ben travada», on els missatges eren clars i s’havien de respectar, i Cuadernos para el diálogo no era el mateix que Triunfo. A Tarragona ciutat, maquinària propagandística a banda —que calia protegir amb cautela—, tot era una mica més reposat, i aquesta mena de badades i d’imprecisions es reiteraven amb una major freqüència.
Matias Vives March (Montblanc, 1952 – 2023) havia començat a militar a la universitat, a Barcelona, on estudiava Dret i Ciències Econòmiques. Del seu Montblanc natal, als 17 anys, n’havia sortit «molt neutre en termes polítics». De fet, anys a venir encara conservaria i faria conya, entre els amics, sobre una fotografia d’una visita de Franco a Tarragona en què semblava que ell, llavors alumne de sisè de batxillerat —probablement, el noi més jove de la tuna del col·legi de la Salle—, feia una reverència al dictador, que baixava per unes escales. «Ets tu? Segur?», li preguntava tothom. En el fons, en aquell moment s’estava inclinant lleugerament perquè no aconseguia descordar-se el nus de la capa.
reflexions i anècdotes des del temps de la clandestinitat
El seu compromís polític no va brotar fins que uns companys de facultat el van convidar a assistir, a començaments de la dècada dels setanta, a una sèrie de reunions d’organitzacions d’esquerres. Primer, durant una temporada curta, amb la Lliga Comunista Revolucionària, i, després, amb el comitè universitari del PSUC, on va acabar ingressant el 1971, als 19 anys, guiat per la intuïció —encertada— que la incidència social d’aquest partit podria ser més útil que no pas la d’altres formacions marxistes molt més minoritàries. En un procés gairebé paral·lel, guitarra en mà, també va passar de tocar en una tuna i en grups de folk de «floretes i pometes» a voler ser cantautor per «intentar explicar, cantant, allò que no ens deixaven dir».
Quan el pare, Matias Vives Rosselló, es va assabentar de la militància psuquera del fill, van pactar que no en dirien res a la mare, que patia de problemes de salut. Tots dos es comprenien, malgrat els silencis que el pare, antic funcionari municipal de Montblanc, soldat de l’exèrcit republicà, exiliat a França i intern al camp de Sètfonts, havia imposat dins de casa al voltant del seu passat polític. Vives Rosselló no li va confessar mai qui l’havia denunciat, al poble, ni tampoc qui l’havia avalat per poder tornar, havent de passar un llarg procés de depuració, quan ja s’havia procurat un visat per establir-se a Mèxic.
va militar al psuc i va ser diputat al parlament a partir de 1980
Cada vegada que Vives fill insistia sobre aquests temes, Vives pare tancava files amb respostes del tipus «som aquí, som vius i mengem cada dia, i això és el que compta», «no t’hi capfiquis» o «val més no viure instal·lat en l’odi». Amb tot, per la via paterna, i encara que restessin colgades, s’havien donat unes conviccions que, junt amb un esperit tolerant, van possibilitar el respecte i, fins i tot, una certa complicitat per l’opció política del fill. El fet de treballar plegats, durant uns mesos de 1973, a l’empresa Vinícola Ibérica (situada a la cantonada entre els actuals carrer de Pere Martell i carrer Reial, a Tarragona), encara els va unir més.
La primera «reunió grossa» del PSUC de Tarragona a la qual Vives va assistir, després del seu pas pel món universitari barceloní i d’aquelles trobades prèvies reveladores al passeig de les Palmeres, va tenir lloc, amb una trentena de persones, a Casa Malé, a Portalet amb Rambla Vella, davant de l’església de Sant Agustí. S’hi celebrava una conferència local, en la qual van elegir com a responsable polític del partit un obrer de la construcció que es deia Velasco, i a ell ja li van atorgar el càrrec de secretari d’organització. «De mi no se’n fiaven gaire, però, perquè em prenien per un burgès pel sol fet d’haver estudiat. Fins i tot em van endossar un comissari polític per controlar-me. El que no sabien era que els meus pares, de condició humil, havien fet un gran esforç perquè jo pogués anar a la universitat», explicava Vives.
“de mi no se’n fiaven gaire, em prenien per un burgès pel fet d’haver estudiat”
De la clandestinitat en sabia narrar, amb una gràcia especial, anècdotes divertides que, segons ell mateix remarcava, pretenien «desmitificar-la», acostar-la, malgrat la duresa i els riscos assumits, a la quotidianitat d’on havien emergit, com la del dia que van haver de desmuntar cuitacorrents la impremta secreta del carrer de Cavallers per traslladar-la: «Hi ha un moment que cau un company, el torturen i canta. Resulta que era dels pocs que sabia on estava amagada la màquina. Jo, per exemple, tot i ser, ja en aquella època, el responsable polític del PSUC a Tarragona, no en tenia la informació. Doncs bé, vam anar a un local del carrer de Cavallers a carregar-la al meu cotxe, i vam decidir que la portaríem, juntament amb tot el material propagandístic, a la segona residència d’un professor del Martí i Franquès, Pedro Quintero, a Vallclara. Així les coses, l’endemà, quan surto de treballar de la Caixa de Pensions, agafo el cotxe sol i, al darrere, a una distància prudencial, em segueix un cotxe de seguretat del partit, amb en Quintero, el responsable de propaganda i en Leandre Saún, un dels mítics del partit. Plovia a bots i barrals, i quan ascendíem el Coll de Lilla un cotxe molt potent va perdre el control davant nostre i va venir directe cap a mi. Tan directe que vam xocar, em va arrencar la porta del conductor i es va encastar a un piló de pedra. Aleshores vaig parar instintivament el cotxe i vaig anar a socórrer-los. Mentrestant, els meus companys van canviar, tan ràpid com van poder, el material sensible de vehicle. I aquell home que s’havia accidentat, i que estava molt afectat, amb la dona al costat, de sobte em va començar a exclamar: “Escolti, escolti, que li estan robant, que li estan robant!”. Un parell d’anys més tard, a Montblanc, a la inauguració d’una exposició de pintura, ens vam assabentar que aquell senyor tan preocupat per les meves pertinences era el pintor Manuel Bordallo, a qui vaig comprar un quadre on apareixia el Coll de Lilla. Un cop legalitzat el PSUC, el professor Quintero va confessar al seu veí de Vallclara que si durant anys havia sentit sorolls estranys a la casa del costat era perquè allà hi havia hagut un impremta del PSUC. El veí va respirar fondo, perquè s’havia imaginat que en Quintero falsificava bitllets!».
Les responsabilitats polítiques van permetre que Vives mantingués contacte, durant les acaballes del règim franquista, amb alguns líders del PSUC, com Gregorio López Raimundo, que «vivia en l’absoluta clandestinitat a Barcelona», i amb qui les trobades acabaven a taula, amb un bon arròs. Entre les seves influències més decisives d’aquell temps destaquen, sobretot, tres noms: «Per damunt de tots hi ha l’Antoni Gutiérrez Díaz, Guti, de qui em sento fillol polític, perquè hi congeniava molt en la idea prioritària de conformar majories socials. En segon lloc situaria l’Alfonso Carlos Comín, perquè em va sorprendre que un catòlic estigués lligat tan nítidament a la causa comunista. I, en darrer terme, jo crec que hi aniria el Jordi Solé Tura, per raons més intel·lectuals, i per la capacitat de pensar en termes d’un partit que ja operava en la legalitat».
en la constitució de 1978 “vam arribar tan lluny com es va poder”
Si Solé Tura ha estat considerat un dels pares de la Constitució de 1978, Vives se’n podria sentir una mena de padrí, ja que va formar part de l’equip de discussió del text jurídic dins el PSUC: «Alguns dissabtes al matí ens tancàvem amb Solé-Tura i altres militants en un pis a Barcelona i discutíem els detalls de la negociació». Vives sostenia que van «fer avançar la Constitució» fins on van poder, i lamentava una certa incomprensió entre les generacions posteriors sobre aquest fet històric: «Hi he pensat molt, sobretot des que hi ha profetes que parlen de la crisi del règim del 78. Clar, jo per a ells també soc règim del 78. Crec que vam acordar la millor constitució possible en aquell context. Ara és molt fàcil de criticar, però, a veure, Franco es mor el novembre de 1975, i al setembre encara executen quatre penes de mort, la de Jon Paredes Txiki, la d’Ángel Otaegi i la de dos militants del FRAP. Desenganyem-nos, la realitat era aquesta. I la matança d’Atocha és de 1977. Estic convençut que vam arribar tan lluny com es va poder. La monarquia? Era la moneda de canvi. Els franquistes van exigir monarquia i bandera. A canvi, es va legalitzar el Partit Comunista, es va establir llibertat per als partits polítics, d’expressió, de vaga, sufragi universal, major igualtat entre homes i dones, ensenyament públic, sanitat pública, estat aconfessional, majoria d’edat als 18 anys… Ara sembla que tot això no sigui res, però no hem d’oblidar que fins al 1978 l’adulteri, a Espanya, era delicte, i les senyores, per comprar un pis, necessitaven autorització d’un marit. De vegades se’ns obliden aquestes qüestions. Després, per desgràcia, hi estem d’acord, alguns dels consensos de l’esperit constitucional es van torçar».
Vives va dirigir la campanya del PSUC a Tarragona a les eleccions generals de 1977 amb l’experiència d’haver viscut de prop diversos comicis a Itàlia. «Tan bon punt m’incorporo a la direcció del partit, pels volts de 1974 o 1975, començo a viatjar a Itàlia. Sempre em vaig negar a anar a països de l’est. M’apassionava comprovar com funcionava el partit comunista italià. Potser ve d’aquí que jo m’identifiqui, quan el partit es desfà, amb el corrent eurocomunista. És a dir, el socialisme està molt bé, però sense llibertat no serveix de gran cosa; cal fer compatibles aquests valors. Conèixer el Partit Comunista Italià d’Enrico Berlinguer era un orgasme polític permanent. Ells em van ensenyar com es feien unes eleccions i quins aspectes calia supervisar-ne». Ja a l’any 1980, Vives va encapçalar, la candidatura per Tarragona del PSUC al Parlament de Catalunya, i durant vuit anys va exercir com a diputat d’aquesta institució política catalana, que acabava de ser restablerta: «Sempre he pogut dir amb orgull que només m’hi vaig estar vuit anys i que el partit es quedava el 50% del meu sou, que no era com el d’ara», assegurava.
els comunistes italians van ser referentS: “cal fer compatible socialisme i llibertat”
La millor decisió de la seva vida, em va comentar, era haver deixat el càrrec quan, als 35 anys, la compatibilitat entre la seva carrera política i la convivència familiar començava a trontollar: «Me’n va advertir un amic, que em va dir “fixa’t què passa a casa teva, a les nits”, i hi vaig parar atenció. Quan tornava a casa, si em treia l’americana i la corbata i em posava uns texans, el meu fill petit, que tenia un any i mig, venia gatejant, se m’assentava a la falda i sopàvem junts. Si no em canviava de vestimenta, en canvi, el meu fill, gatejant, es tancava a l’habitació. Des del PSUC em van recomanar que ens instal·léssim a Barcelona, que hi podria tenir un despatx i que tot seria més fàcil, però m’hi vaig negar, en una decisió que molta gent no va entendre». Ell, però, no se’n va penedir mai, sinó tot al contrari.
Militant comunista i treballador de diferents caixes d’estalvis (Caixa de Pensions, Caixa de Tarragona i Caixa Catalunya), Vives sempre va pensar que no hi havia cap contradicció en aquesta doble faceta. Ell en parlava així: «Soc un gran partidari de les caixes d’estalvi. Jo m’ho vaig passar molt bé fent obra social. Si tinc salut uns quants anys, acabaré escrivint-ne algun llibre, perquè la desaparició de les caixes ha estat una part més de l’Operació Catalunya, i en tinc alguna referència. Als passadissos del Banc d’Espanya t’ho senties a dir: “Si os pensáis que vais a tener la independencia con un sistema financiero intacto, estáis muy equivocados”. I se’l van carregar. Les caixes anaven molt més enllà del sector financer públic que tant reclama l’esquerra d’aquest país, perquè pertanyien al comú, que és de tots. El que és del comú no és de ningú. Era la fusió de públic i privat que sempre he pensat que ha fet avançar Catalunya. Si algú es creu, com els comuns actuals, que sols des del sector públic es pot fer créixer Catalunya s’equivoca, i molt».
“la desaparició de les caixes d’estalvi forma part de l’operació catalunya”, deia
Tot i dirigir dues campanyes electorals d’ICV, amb Dolors Comas i amb Hortènsia Grau com a candidates, la distància entre aquesta formació i les seves idees es va anar eixamplant amb els anys. «A la segona campanya, amb l’Hortènsia, em van convidar a una reunió de formació per a directors de campanya a Barcelona, i vaig fer-los la pregunta del milió: escolteu, si en un acte públic algú pregunta a l’Hortènsia què pensa del referèndum, què li contestem? La resposta d’ICV: depèn. Com que depèn? Vaig estar a punt de deixar-los penjats, però amb l’Hortènsia vam consensuar que respondríem que sí, que com a autodeterministes hi estàvem d’acord».
El primer cop de discrepància, però, ja s’havia produït amb antelació, arran de la crisi financera de 2008: «El partit va emetre un comunicat on s’afirmava que Catalunya vivia una situació d’emergència. Jo, l’endemà, per altres raons, dinava amb en Joan Herrera, i li vaig preguntar si proposarien un govern d’unitat per fer front a aquesta crisi. Em va contestar que no, que la utilitzarien per carregar contra el govern. Al meu manual polític diu que si un país està en una situació d’emergència, cal remar-hi en contra junts, però ell em va respondre que m’equivocava, que això era abans, i vaig entendre que, tot i continuar pagant la quota, aquell ja no era el meu partit». Entre 2011 i 2013, va ser regidor de l’Ajuntament de Montblanc per l’Entesa.
es va distanciar d’iniciativa i va defensar que catalunya sigui un subjecte polític
Al despatx de Vives, que va ser un dels dotze oradors del cèlebre míting de l’Assemblea de Catalunya al Camp de Mart de Tarragona (1976), s’hi podia llegir una còpia del Manifest per la Ruptura de l’Assemblea de Catalunya, de juliol de 1976, on es fa referència als «principis configurats en l’Estatut de 1932» i a la lluita per «arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació». Per a ell, drets nacionals i socials eren indissolubles. Per això, el juliol de 2010, va arribar a la «íntima convicció que anar cap a la plena sobirania ja no podia dependre d’una evolució constitucional tranquil·la» i, de sobte, es va veure al passeig de Gràcia cridant «in, inde, independència». «Em vaig dir: què collons estàs cridant? No havíem quedat que érem internacionalistes? Però és clar, algú va decidir, molt equivocadament al meu parer, que la Constitució, que el títol vuitè que havíem deixat obert, s’havia de tancar, i que Catalunya, com a nació, només podia recular. A mesura que van tensar la corda en aquest sentit, jo no em podia quedar on restava, i em situo amb els qui la tensen en el sentit contrari». Per últim, Vives reflexionava sobre les possibilitats de futur del federalisme que ell havia defensat: «Només triomfarà si Catalunya és un subjecte polític propi. No hi ha pràcticament ningú que es vulgui federar, a Espanya, i és comprensible, perquè no ho necessiten. Només ho voldran si els hi convé».
Matias Vives March va morir el passat 27 de juny. Si una cosa em va quedar clara, havent-lo conegut, és que era una persona culta i educada, un gran conversador. Els dies que el vaig entrevistar vaig sentir com poques vegades el plaer profund d’intercanviar parers amb algú. Jo hauria estirat molt més les hores, però ell havia d’anar de metges. Aquest article es basa, sobretot, en la que hauria d’haver estat la nostra penúltima conversa, si més no des del punt de vista professional. Havia de ser la penúltima perquè havíem convingut que ens veuríem un darrer cop. Jo pujaria a Montblanc en cotxe, ell agafaria la guitarra, a casa seva, i provaria de cantar els versos dels seus temps de cantautor, de quan militància i cançó s’alimentaven mútuament, i em resoldria amablement els dubtes que li plantegés.
l’entrevista s’havia de completar a montblanc, però ja no hi vam ser a temps
M’hauria encantat saber com sonaven les lletres d’algunes de les seves cançons, com «Petit gosset pelut», de 1973, un poema d’amor a la llibertat de les dones, o «Company», de 1974, preciosa, dedicada a Salvador Puig Antich. També m’hauria agradat, no us ho amagaré pas, que Vives hagués tingut ocasió de llegir aquest text, i que després l’haguéssim discutit. L’escriptura de les estones compartides havia quedat en suspens, a l’espera d’una nova trobada. La nostra segona conversa, de fa poc més d’un any i mig, però, no serà mai la darrera. Per tot el que explicaves i per com ho explicaves, estic convençut que passarà el temps i jo, malgrat la teva absència, de tant en tant continuaré parlant amb tu, Matias.
