Josep Poblet deia al seu discurs d’investidura com a president de la Diputació de Tarragona que algú altre deia, Oscar Wilde concretament, que «Cal partir de la realitat, fonamentar-se en la confiança, actuar amb credibilitat i transparència i fer les coses fàcils d’entendre». Jo, amb el mateix recurs, diria el que diu algú altre: «La política la fas o te la fan». Aquest algú, que es deia Joan Fuster, que era un home valencià, o català del sud (com podríem dir els valencians del nord, que som els que som al nord de l’Ebre), ho tenia clar, molt clar. I això era perquè provenia d’un poble, el valencià, que havia rebut col·lectivament atacs permanents, i també n’havia rebuts a títol individual (que ho diguin a Sanchís Guarner, per exemple, o a Guillem Agulló), precisament i solament per la seva condició de valencians, amb les arrels a la Catalunya Vella però amb la capçada i la mirada a la Catalunya Nova. Amb aquesta provincialització es pretenia trencar allò que històricament s’havia donat com una realitat lingüística, cultural i social.
Però res d’això és nou. S’atribueix a Cèsar la locució llatina «divide et impera», que grosso modo vindria ser alguna cosa així com «divideix i regna». Això és la tàctica de trencar les unitats per, així, guanyar una superioritat tàctica que et permet vèncer i assolir els teus objectius. I què hi té a veure tot això amb Tarragona? Doncs és molt senzill perquè aquí també ens ho intenten fer des de fa segles, tot i que les formes d’executar aquests plans són ben diferents, i passen des del fet de crear estructures administratives que no responen a la realitat sociodemogràfica del territori, fins a la intoxicació políticomediàtica que s’adiu més a temps contemporanis.
Ras i curt, podríem dir que hi ha qui es decideix a encarnar tots els mals de les comarques del Camp de Tarragona, inclosa la capital, als plans diabòlics ordits des dels despatxos barcelonins, com si el centralisme fos un mal endèmic i exclusiu dels pobrets catalans que es deixen dominar des de Barcelona. Dic precisament això perquè la solució que ens ofereixen és abraçar la fe de l’espanyolisme més provincià i provincial amb els braços ben oberts, amb un somriure d’orella a orella i encara amb el ressò de la música de fanfara del NO-DO. Això ja van fer-ho a València, amb la secessió lingüística, i l’impuls d’un model compost de totxo, paella i platja, de convertir el País Valencià en la platja i horta de Castella.
Cal parar compte amb qui constantment atribueix els problemes i sembra odi amb la seva «Barcelunya»; amb la tàctica del gota a gota va fent camí i omplint la pica de mica en mica per sumar efectius a la causa. Dit tot això, és cert que cal combatre un centralisme principatí que posa l’accent a la territorialitat barcelonina, o més enllà i tot, a la Catalunya Vella, però sense obviar que els tarragonins som catalans es miri per on es miri.
El millor de tot? Qui obre la boca per disparar amb les bales de Barcelunya és qui, precisament, a l’hora de la veritat, no treballa per revertir la situació d’algunes infraestructures (Mercat, Tabacalera, etc.) que s’han convertit en Grans Runes de Tarragona, ni tampoc assegura revertir la situació que diu criticar de cor. Tot un exemple, doncs del que hi ha… Però no patiu, sentirem dir que és culpa de Barcelona que no tinguem una estació digna, ni alta velocitat, ni el Mercat, i potser les set plagues bíbliques també van ser-ho. Tot i que, ben pensat, potser això darrer era culpa de Reus. I qui dia passa, anys empeny.
