Divendres dia 1 es feia públic en aquest mateix espai virtual que, finalment, el Fet a Tarragona no tindrà continuïtat després de l’anunci unes setmanes abans de què els seus màxims responsables, en Ricard Lahoz i l’Albert Ollés, l’ànima, el cervell i el cor del que ha estat l’experiència comunicativa més interessant de l’última dècada a la ciutat de Tarragona, no continuarien impulsant el projecte. Aquest, per tant, és un dels últims articles que apareixerà en aquest espai virtual que ha complementat la revista en paper, un lliurament que els subscriptors i subscriptores de la comunitat del Fet esperàvem amb il·lusió cada dos mesos i que ocupa un lloc en la nostra història i en les nostres prestatgeries.
“la desaparició del ‘fet’ és motiu per a la reflexió”
Vaig poder acomiadar-me del projecte en l’últim número en paper i no voldria repetir els arguments en aquesta contribució virtual, sinó, més aviat, compartir amb els lectors i lectores unes reflexions sobre la significació del final d’aquest projecte, en el qual ens hem pogut sentit implicats amb major o menor intensitat tots plegats. Ara que, efectivament, les converses per cercar una continuïtat sabem que no han fructificat i que, per tant, no assistirem —fora d’un tomb inesperat i sorprenent del guió que, per això mateix, no és previsible a hores d’ara— a una resurrecció com la de La Capona, resurrecció en la qual el Fet i, particularment, en Ricard Lahoz hi van jugar un cert paper.
“mostra el recorregut limitat de moltes iniciatives a tarragona”
La desaparició d’aquest projecte és motiu per a la reflexió. Mostra, una vegada més, el recorregut limitat de tantes iniciatives encetades en aquesta ciutat —no només periodístiques—. Malgrat els copets a l’esquena, la viabilitat econòmica de molts projectes acaba compromesa en el mig termini i això impacta en el vitalitat del teixit social i en la robustesa de l’opinió pública. El final del Fet no és un fet, valgui el joc de paraules, aïllat, sinó un exemple més de la volatilitat de les múltiples iniciatives comunicatives i culturals que s’enceten en una ciutat que no sembla proporcionar l’entorn adequat perquè arrelin i prosperin.
“aquí no s’ha creat un teixit empresarial i social amb prou múscul”
Segurament, això respon a causes estructurals que cal cercar més enllà del cofoisme provincià que tot sovint ens entela la mirada. Efectivament, l’economia de la ciutat és, en bona part, dependent i semiperifèrica; i, contràriament a altres indrets, com Guipúscoa o Girona, per posar exemples propers, no s’ha desenvolupat un teixit empresarial i associatiu amb prou múscul com per sostenir una vida cultural, en el sentit ampli, prou consistent. Com les pàgines d’aquesta revista al llarg de deu anys posen de manifest, no és una qüestió ni de manca de talent ni de manca d’iniciativa, sinó d’una insuficiència permanent de recursos que el sector públic no pot acabar de corregir, un sector públic, d’altra banda, centrat en un Ajuntament que no és capaç de mantenir un estratègia a llarg termini i que continua tenint considerables mancances estructurals.
“el final del ‘fet’ ens diu que alguna cosa no va bé”
La desaparició del Fet és un símptoma, malauradament no pas singular, de què alguna cosa no va bé, de què, malgrat una autosatisfacció bufada i inconsistent que, malauradament, sovinteja en la nostra opinió pública, més aviat tenim un teixit socioeconòmic escarransit, que la potència de la gran indústria o la solidesa de la Universitat no han aconseguit engreixar. Més enllà d’iniciatives individuals, això demana una entesa social i política àmplia, que en faci un diagnòstic apropiat i impulsi accions per proporcionar vies consistents de circulació dels recursos que proporcionin un coixí suficient a aquelles iniciatives que, com aquesta, contribueixen a subvenir les necessitats culturals i informatives de la ciutat, perquè deixi de ser el que tot sovint és: una ciutat de projectes frustrats.
