Carregant ...

Alejandro Fernández i la campanya més difícil

Alejnadro Fernández, Xavier Garcia Albiol i Rafael Luna, la setmana passada a Tarragona (foto: Partit Popular)

Alejnadro Fernández, Xavier Garcia Albiol i Rafael Luna, la setmana passada a Tarragona (foto: Partit Popular)

Afirmava en un article el passat 10 de juny -tres dies abans de la constitució del  nou ajuntament de Tarragona- que Alejandro Fernández, líder del PP a la ciutat “s’ha emportat una clatellada de tals dimensions que l’aboquen a reubicar la seva carrera política lluny de la plaça de la Font”. Era una anàlisi del resultat de les eleccions municipals i hi afegia: “Alejandro és un ‘animal polític’ que encara pot tenir recorregut dins del PP, amb càrrecs orgànics o amb responsabilitats institucionals a Madrid o a Barcelona”.

Aquella reflexió de qui signa aquest article s’ha confirmat poques setmanes després. El regidor més brillant del passat mandat municipal -que a punt va estar d’assumir l’alcaldia el 2011 amb un pacte amb CiU frustrat a última hora- seguirà fent política, però ja no serà el cap de llista del PP en les pròximes eleccions municipals. Tot i la seva joventut, Fernández ha estat dotze anys de regidor (els quatre primers al govern) i prèviament ja havia treballat al consistori com a assessor del grup popular.

A l’Alejandro se li ha passat el moment dolç a la política local. El va tenir, però s’ha vist atrapat per les sigles del seu propi partit a nivell estatal: els casos de corrupció, la gestió de la crisi econòmica i l’aparició de nous actors polítics han acabat de pesar molt més en el PP de Tarragona que les propostes de futur de la ciutat que el propi Fernández havia defensat amb convicció. A més, la seva tasca com a diputat a Madrid ha estat molt decebedora, com s’ha demostrat en l’última proposta de pressupostos de l’Estat per al 2016.

En aquest context, el PP de Tarragona fa una operació de ‘canvi de cromos’ molt pròpia de l’anomenada ‘vella política’. Alejandro Fernández deixa l’escò al Congrès per liderar la candidatura del 27 de setembre, i el fins ara diputat al Parlament, Rafael Luna, fa el camí invers per ser el cap de llista en les pròximes eleccions generals. Una mostra evident de la manera d’actuar dels partits i dels polítics que no han fet res més a la vida que viure, precisament, d’un sou de la seva organització.

Al líder del PP tarragoní li toca afrontar la campanya més difícil al costat d’un Xavier Garcia Albiol sempre polèmic i provocador per frenar una davallada espectacular que apunten totes les enquestes. Alejandro, però, mira més enllà del 27-S amb el convenciment que el seu lloc és a la nova direcció dels populars catalans que haurà de rellevar -més aviat que tard- la ja cremada políticament Alícia Sánchez Camacho.

Com a bon professional de la política que és, Fernández accepta el repte d’encarar unes “eleccions complicades”, segons les seves pròpies paraules. Les més difícils i decisives, segons el meu criteri. Ell mateix ha declarat a les xarxes socials: “Estoy enamorado de Tarragona, de Catalunya y de España y no pienso aceptar tan alegremente que las dividan y las destrocen“. Més clar, impossible: els que no volen deixar decidir als catalans el seu futur; els que impedeixen la celebració d’un referèndum; els que són contraris a la independència de Catalunya també donen a les eleccions del 27-S un caràcter plesbiscitari, una importància clau per saber si la majoria està o no a favor d’un estat propi. Per fi comptarem els si i els no.

Ara bé, més enllà de les amenaces, la por i els missatges apocalíptics, seria desitjable que el cap de llista del PP i els candidats d’altres formacions no independentistes, expliquessin quins beneficis aportarà als tarragonins continuar formant part de l’estat espanyol. N-340? Estació? Tercer fil? Corredor del Mediterrani? Aeroport? A-27? Jocs del Mediterrani? Mercat? Museu Nacional Arqueològic? Algú n’hi deu haver…o no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *