Carregant ...

Emaná va desbordar, sol. Complicat poder sentenciar en atac. Foto: LaLiga

Després d’uns dies de pluja semblava que el cel s’havia posat d’acord per poder gaudir d’un partit càlid d’hivern. D’aquells en que la bufanda grana serveix per animar durant la primera meitat però cap al tard va bé posar-te-la per no agafar fred. Però la veritat és que de fred en vam patir més del que tocava. L’equip va mostrar caràcter i actitud però tot plegat no es va saber canalitzar per sumar tres punts que, ara ja sí, són més que necessaris.

Amb un plantejament proteccionista, la defensa de cinc va fer gala durant tot el partit i l’empat a zero final així ho demostra. La contundència defensiva va subratllar-se minut rere minut, el Huesca no aconseguia crear perill però nosaltres tampoc. La creativitat potencial al mig del camp va quedar neutralitzada per un Emaná que no pot fer més del que fa perquè fa tot el que pot fer.

Amb un Muñiz més que inspirat i un Luismi que segueix amb una tònica positiva veritablement sorprenent, les pilotes anaven ballades entre Reina i Barreiro que, en teoria, és l’encarregat de baixar tota pilota alta en atac. La realitat es va quedar en un Achille sol, esforçat durant tot el partit i, a vegades, desbordat per les seves pròpies idees. Es té la sensació que quan vol fer genialitats els altres deu jugadors no saben desxifrar-lo i les pilotes es perden.

Perdem massa pilotes, arribem a l’àrea rival i ens paralitzem. Hem de ser molt més atrevits i eficaços.

Un dels problemes principals, precisament, és perdre excessives pilotes a la línia de tres quarts. Quan estem apuntet d’arribar a l’àrea rival se’ns desdibuixa qualsevol jugada i no hi ha manera. No ens atrevim a xutar, ens bloquegem a l’hora de crear i una de dues: o ens l’acaben pispant, o directament som nosaltres mateixos els que frenem i endarrerim el joc per tornar a començar. No ens podem permetre provocar que una jugada nostra d’atac acabi a les mans de Reina.

Tampoc podem permetre’ns substituir un Emaná exhaust per un Uche que no crea absolutament cap ocasió i un Álex López que intercanviant-se la posició amb Barreiro va fer poca cosa més que trompejar-se amb la defensa i acabar pel terra, quasi sempre. Els canvis no van donar la talla: gens, i això és preocupant. Si treus dos jugadors nous que són els que t’han de marcar els gols per guanyar el partit no pot ser que en 15 minuts no siguin capaços de crear-te ni una ocasió de perill.

Merino reconeixia els errors i arribava a la conclusió, sense conformar-se, que un punt és millor que cap. Ben mirat té tota la raó però és que la setmana que ve es visita un Llevant que és líder i avui es tenia l’oportunitat de sumar la segona victòria consecutiva, a casa.  És cert que si existeix una lliga on un equip en zona de descens pot guanyar el primer, aquesta, és la Segona A, però potser caldria que ens atrevíssim una mica més i ens centréssim quan toca.

Estem arribant a un punt on les intencions s’agraeixen però no sumen. On el que s’atreveix pot acabar sumant els tres punts, i el que s’arronsa te’n pot fer perdre dos. És l’hora de no retrocedir i convertir l’actitud en resultats. El com torna a ser secundari, s’ha de sumar: de tres en tres. Perquè per molt que demostris, per molt esforç que facis, si el marcador no et somriu aquesta actitud i empenta, després dels noranta minuts, acaba sent estèril.

Muñiz durant una de les jugades del partit d’ahir. Foto: LaLiga

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *