El vespre d’ahir va ser fred. Un pèl massa, potser. El que va importar però va ser que durant els últims compassos del partit ens en vam oblidar. Aquesta segurament és la descripció del Nàstic a dia d’avui. Un equip que sense fer grans partits, sense lluir, està traient els números endavant i sumant victòries a casa, factor anímicament molt importat.
La veritat és que no estem per floritures i tot i fer un partit lleig, el gol d’un Uche quasi desaparegut, va fer que el Nou Estadi i l’equip evolucionessin durant vint minuts cap a la cara que sempre ens agradaria veure sobre el terreny de joc. Com deia però, el que importa a aquestes alçades, mirant la classificació, és que s’han sumat tres punts que ens permeten continuar lluitant per sortir del pou.
És hora de canviar el xip? Potser és massa aviat per certificar-ho però el cert és que tot i patir durant setanta minuts al final surts del camp amb un sentiment d’acceptació que ja comença a ser normal i fins tot (pre)satisfactori. Un procés d’adaptació a no ser tan refinats com érem abans, acostumar-nos a no veure un gran joc però sí a confiar en la sort que el rival, com va passar-li ahir al Cádiz, fallarà i tu, en canvi, just en el moment necessari, l’encertaràs.
Si l’any passat hi érem, aquest encara hi hem de ser més
Vivim un moment on el “com” torna a ser secundari. L’única cosa que importa és guanyar. Les matemàtiques regnen sobre les lligues i classificacions: el que guanya és el que fa un gol més que l’altre, així de senzill. Està clar que el mes de novembre ha sigut rodó amb tres victòries i una derrota. Matemàticament perfecte. A més ahir vam demostrar que després del gol podem no desmuntar-nos. S’ha de procurar que duri. Tot i així, deixeu-me buscar les pessigolles a la victòria.
Podem somriure però cal tenir en compte que l’equip va estar masses minuts jugant amb foc, i sense sentit. Vam arribar-nos a cremar en algunes ocasions. L’única ferida que encara dura va ser la lesió d’Álex López. Esperem que no sigui res greu. Però ens vam cremar, sí. Sobretot en un mig del camp desaparegut i descol·locat tota la primera part. Un Valentín que s’obsessiona en ser carriler però que no recupera la posició defensiva quan és la seva feina principal. Una defensa que errava cada sortida de la pilota, i un Jose Carlos totalment invisible que encara va accentuar més la seva inactivitat quan Jean Luc, substituint-lo, va tornar a fer un dels seus recitals imantant les botes.
A més, i és el primer paràgraf que dedico als àrbitres, crec que ja n’hi ha prou. És inadmissible que vinguin a casa teva a passejar-se sense posar ordre sobre un terreny de joc que és la seva màxima responsabilitat. No pot ser que no vegis, tu i els teus assistents, unes mans dins l’àrea claríssimes i que al minut vuitanta-set continuïs demanant a un jugador que es calmi quan ja hauria de tenir una targeta groga, o segurament dues. S’ha de fer alguna cosa, s’ha de poder dir: a sala de premsa o en comunicat des del Club. Posem-hi remei.
Avui que som dissabte podem gaudir del cap de setmana però amb molts deures a fer. Està clar que ens tocarà patir, treballar i cridar. Molt. En el fons això és el futbol: emoció. En el fons això és ser del Nàstic: passió. I si l’any passat hi érem, aquest any encara més. #PassiElQuePassi, #FinsElFinal.
