Carregant ...

La impotència, ràbia i desesperació de Reina després el tercer gol. Fotograma: LaLiga123

“Aquesta vida té moments de tot, és un anar fent, així funciona el joc, per cada un d’intens et trobaràs que sí, que hi ha molts dies de merda. I són aquests els que has d’entomar bé”. Sí, Amics, teniu raó però és difícil. Crec que tots plegats encara estem perplexos. Si la setmana passada havíem d’acceptar que estar en equilibri constant, a Segona Divisió, era molt difícil… ahir vam acabar-ho de corroborar. Acceptar-ho serà més difícil. La trompada davant l’Elx va ser indiscutible amb un 0-3 al minut 30 de la primera part. Els cinc primers minuts van ser un fals miratge del que veuríem sobre la gespa del Nou Estadi.

Reina va ser l’home del partit. Malament. Sempre que s’ha de destacar el porter significa que l’equip no està fi, però és que ahir, tot i ser el més destacat va encaixar tres gols. Una bona imatge que defineix l’espessor i passivitat durant els noranta minuts de joc. Ahir no es va fer res bé, tret de l’inici i el final del partit.

Si volem, podem. El gol de l’honor de Barreiro, que sembla especialitzat en marcar durant els últims minuts, va demostrar que quan ens hi posem sabem al que juguem. Però és que a aquestes alçades de la pel·lícula ja hauríem de saber-ho des del minut zero. És imperdonable el resultat però sobretot la (nul·la) d’ahir.

Les línies de joc es trencaven, la defensa va ser desesperant, els jugadors estaven absolutament desincronitzats. Al mig del camp només van espetegar-hi tres o quatre llamps de Tejera que tot i estar tot el partit, també a les fosques, va ser l’únic que va cridar durant els moments més negres. I és que després del primer gol vam posar-nos nerviosos i ho penjàvem tot, el mig del camp no hi era i l’atac, precisament alt, seia a la banqueta.

“Ens vam atabalar. Va faltar calma i saber gestionar la reacció”.

Ens va faltar calma i saber gestionar la reacció. Era el quart partit que ens posàvem per darrere en el marcador, havíem demostrat que podíem remuntar-lo però ahir no va ser el cas. Merino titllava l’encontre de final i va ser el partit que menys pinta en va tenir. Amb el segon de Djetei, en pròpia, la pujada era més feixuga, i amb el tercer vam tirar directament la tovallola. Si més no és el que respirava el Nou Estadi entremig els primers xiulets de la temporada.

Quasi 8.000 persones van viure la desfeta més obvia de l’equip aquesta temporada. Un divendres a les vuit del vespre, un equip que avui pot tornar a caure al descens. I sí, van ser-ne quasi 8.000. És meravellós. L’afició grana és fàcil de guanyar-te-la. (Sí, ens estimem el Nàstic i a la mínima responem… és així). Tan sols és necessari posar-hi actitud: i ahir no n’hi va haver gens, i quan va aparèixer l’afició va tornar a cridar, aplaudir i recolzar. No va ser fins als últims minuts però, i amb l’1-3 al marcador, que Tejera va fer aixecar a tothom dels seients. Vam creure en un miracle durant pocs segons. Vam fer tard.

Tot i que avui ens despertem amb una ressaca grana desagradable hem de tornar a repetir-nos que el resultat d’ahir no desacredita la bona dinàmica que s’ha iniciat. Atenció però… si la setmana vinent ens tornem a entrebancar, potser si que tot plegat podria perdre valor.

La celebració va ser molt tímida després del gol de l’honor. Foto: LaLiga

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *