Carregant ...

L’equilibri és part del moviment

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Emaná i Delgado. La parella perfecta en atac. Foto: LaLiga

Després dels quatre minuts d’afegit, que ahir no van tenir tant prestigi com la setmana passada, ens vam quedar amb la sensació que eren dos punts els que se’ns havien escapat i no pas un el que havíem guanyat. El diagnòstic és positiu. Si fa dos mesos ens haguessin dit que guanyaríem tres partits dels últims quatre jugats i que el que no s’ha guanyat s’ha empatat, tots haguéssim cregut que no estaven parlant del nostre Nàstic.

El fet de no conformar-nos amb un empat, fora de casa, denota confiança i ambició amb l’equip i en una, ja arrelada, nova dinàmica. El cop d’efecte és una realitat. Els deu punts sumats en les últimes quatre jornades fan que ens veiem al mig d’una classificació ajustada tan per baix com per dalt. Tocant de peus al terra, però, el nostre objectiu és distanciar-nos de la zona de descens que avui es situa a tres punts.

Si el Nàstic no és apte per escèptics la segona divisió tampoc i menys davant un filial com el del Sevilla. La primera meitat va fer-nos badallar, el joc era espès i les arribades van ser andaluses. Reina va treure la ràbia i veterania per salvar tres ocasions que, en altres circumstancies, haurien sigut una sentència exprés pels jugadors de Merino.

Del que potser hauríem de tornar a parlar és d’una defensa distreta. Els dos gols encaixats venen de dues badades monumentals per part d’una línia defensiva que, últimament, és compacte però intermitent. L’equip ja pot jugar tan bé com vulgui però si en un contraatac deixem forats i hi col·loquem catifes vermelles: malament.

L’empat no ha de desacreditar la renovada actitud de l’equip.

Ens encanta que les jugades d’estratègia acabin bé, i Delgado i Tejera ho saben. La col·locació del primer gol és excelsa igual que la del segon. Després que en tres minuts ens capgiressin el marcador, Emaná va culminar l’empat amb un xut que demostra dues coses: que és un grandíssim jugador i que no s’ha de tenir por de xutar, encara que sigui des de fora l’àrea. Es demostra setmana rere setmana i insisteixo, s’ha d’acabar la jugada, no podem permetre’ns cedir l’esfèrica al rival. S’acaba amb xut: si va fora, es torna a intentar, i si no passarà el que Achille ahir, o Barreiro fa vuit dies, ens han ensenyat.

I és que el Nàstic ha entrat en una dinàmica que si es sap aprofitar pot fer-nos vibrar moltíssim a partir d’ara. L’atac és solvent i les paripècies d’Emaná comencen a desxifrar-se, el mig del camp funciona, té velocitat i idees, i la defensa es mostra segura… tot i fer pampallugues que s’han de corregir.

S’ha empatat un partit que guanyàvem al finalitzar la primera meitat però això no ha de desacreditar la renovada actitud de l’equip. Segurament el resultat d’ahir serveix per donar un punt de realisme a la situació, un mini terratrèmol enmig un rigor i esforç que segueixen intactes. A tots ens agrada la constància, la regularitat i l’equilibri, però és que l’equilibri és part del moviment. I el moviment provoca que cada setmana sigui diferent. Per sort ara la base és sòlida, i la il·lusió en el que queda de temporada cada dia és més gran.

Tejera, com quasi sempre, va ser un dels jugadors fonamentals del partit d’ahir. Foto: LaLiga


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *