Pedro Careaga, comte de Cadagua, era el president del Consell d’Administració de la societat Dow-Unquinesa el 1967, quan va entrar en funcionament la seva primera planta de polietilè al polígon Sud de Tarragona. Va costar més de mil milions de pessetes i va començar a produir unes 35.000 tones anuals. Unquinesa (Unión Química del Norte de España S. A.), de profundes arrels basques, s’havia aliat uns anys abans amb la multinacional nord-americana, veient com els temps corrien a gran velocitat i el futur passava pel petroli i no pel carbó. D’aquella aliança empresarial, que es va dissoldre al cap d’un any quan Dow Chemical Ibérica va absorbir la companyia biscaïna, només en queda a Tarragona la unitat de producció –amb cinquanta anys de vida– i alguns treballadors de procedència basca.
Ara d’empleats n’hi ha de tot arreu. Fins a una vintena de nacionalitats, amb perfils diversos però que, preferentment, fan recerca als centres tecnològics del plàstic i de l’aigua, amb un grau molt alt de formació. Res a veure amb el tòpic de la torxa, el fum i les males olors. La majoria de la plantilla, de prop de 650 persones repartides entre els polígons Nord i Sud, prové de l’entorn i, especialment, de la ciutat de Tarragona. Hi ha casos de famílies amb dues i tres generacions vinculades a Dow.
ENTRE LA PLANTILLA DE 600 PERSONES HI HA MOLTES TRAJECTÒRIES PROFESSIONALS DE QUALITAT
Una d’aquestes famílies és la Boss-Ruiz. Ara hi treballen dos germans: el Diego, a la sala de control de la planta d’etilè, al polígon Nord, i l’Adrián, d’operador a la planta on fabriquen polietilè, al polígon Sud. De quaranta i trenta-quatre anys, respectivament, van estudiar diferents graus mitjans i superiors d’FP a l’Institut Comte de Rius. Han mamat l’empresa des de petits, perquè hi han treballat el pare, la tieta i l’avi. Aquest, Eliseo Ruiz, de vuitanta-vuit anys, va ser empleat d’Unquinesa a Mataporquera (Cantàbria) des del 1953. Encara conserva la primera nòmina, de 13 pessetes. “Tot era molt més dur i no hi havia tanta seguretat”, explica. Va arribar a Tarragona a principis dels 70 i aquí va romandre fins a la jubilació. El va seguir el gendre, Diego [president del Club Ciclista Campclar i protagonista d’un altre reportatge de la revista], que s’hi ha estat tota la vida laboral, i ara els nets.
“Dow és part de la família. Sempre ha estat present, encara recordo que teníem penjat a la paret de casa el rombe de color blau”, diu el gran dels germans. Ell és un dels que controlen que tot el procés automatitzat de la planta estigui dins de les coordenades correctes. “Cal estar en alerta per solucionar qualsevol problema que pugui sorgir, com una parada no prevista”, indica. “Tornar a posar-la en marxa pot representar un temps de 15-20 hores, en què cada 5 segons estàs canviant variables per mantenir totes les garanties de seguretat”. Envoltats d’ordinadors i pantalles a la sala de control, el Diego i l’Adrián remarquen el pes de la “tradició familiar” i “l’oportunitat que ha sigut estudiar prop de casa” per encaminar-se a una feina segura. Aquests joves, acostumats als canvis de torn, valoren tenir “una bona feina i una vida estable” i elogien l’alt grau de “compromís en seguretat” de la multinacional.
(…)
Aquests són alguns dels testimonis que apareixen en un reportatge dedicat als 50 anys de l’arribada de Dow a Tarragona i que es publica íntegrament al número 24 del FET a TARRAGONA. La revista la podeu trobar a Llibreria de la Rambla, Llibreria La Capona, Llibreria Adserà, Cal Matias (Serrallo) i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8). De regal, trobareu el fascicle 10 dedicat a la ciutat cristiana i el mausoleu de Centcelles.
Si te’n vols fer subscriptor, rebràs les revistes còmodament a casa i podràs aprofitar els avantatges en forma d’activitats culturals exclusives i entrades de regal per a espectacles de teatre i música. Clica aquí i entra a formar part del CLUB D’AMICS DEL FET del qual ja en són membres 590 persones.
