No fa giragonses: el català necessita que sigui imprescindible per sobreviure. Rotund, reclama un nou estat per a Catalunya i nou estatus per a la llengua. Joan Martí i Castell -primer rector de la Universitat de Tarragona, amb qui commemorem els 25 anys de la institució- és una de les veus més qualificades del país per parlar de la salut del català.
(…)
Dialectologia, lexicografia, història social de la llengua i sociolingüística són les principals especialitats que Martí i Castell (Tarragona, 1945) ha conreat des de principis dels anys 70. Un estudiós de la llengua catalana que l’ha portat a ser membre de nombrosos organismes, institucions i consells assessors. Un acadèmic inquiet i amb capacitat d’iniciativa, fins al punt que va ser un dels que van impulsar la creació d’un òrgan que aplegués totes les universitats dels territoris de parla catalana i que avui coneixem com a Xarxa Vives: “Un institut per coordinar projectes de recerca, fer intercanvis de professorat i experiències, acordar posicionaments conjunts, i no només –però també– destinat a la salvació lingüística”.
En síntesi, com definiria la situació de la llengua al conjunt dels territoris de parla catalana?
Anem d’una anormalitat esperançada a una anormalitat preocupant. El català no viu amb normalitat enlloc. La situació no és desesperada, però sí d’una certa angoixa respecte a la possibilitat que sobrevisqui. Jo ja deia això fa quaranta-cinc anys. Ho deia i ho vaig deixar escrit. Per territoris, l’anormalitat esperançada és la de Catalunya en conjunt i no cal establir-hi grans diferències internes –que n’hi ha, però bàsicament per a consum dels estudiosos. Aquí la situació és més o menys suportable. A l’altre extrem, a la Catalunya del Nord, preocupa molt seriosament que el català pugui subsistir d’aquí algunes generacions.
El futur és negre?
L’agonia i la mort d’una llengua són molt lentes. Les enquestes són importants, però el futur d’una llengua no passa perquè pugin o baixin alguns percentatges a les estadístiques. El futur d’una llengua depèn de l’estatus. Des del segle XVIII, amb els decrets de Nova Planta i la prohibició oficial del català, aquest estatus està progressivament destinat a degradar-se i desaparèixer. Avui no està prohibit, però sí condicionat i minoritzat. No té un estatus normal. Li’n posaré un exemple: en una conversa amb un castellanoparlant, si continuem parlant en català per militància pot resultar incòmode i tens; i si ens canviem al castellà també estarem en tensió perquè hem deixat de parlar la nostra llengua. En resum, parlar en català està sempre marcat negativament des d’un de punt de vista psicolingüístic: patim sempre per com parlem. Si utilitzem el català, ai ai ai, a veure si s’ho prendrà malament; i si ens passem al castellà, tenim la sensació de no ser lleials a la nostra llengua. Així no es pot viure. El fet de parlar de militància lingüística reflecteix l’anormalitat. Si el català tingués l’estatus de llengua oficial normal, això no passaria, perquè jo podria parlar en català sense cap inconvenient en tots els àmbits.
Per tant, ¿la supervivència del català només passa per la constitució d’un estat propi?
Evidentment. A mi em sorprèn quan algú sent a dir una cosa com aquesta i posa cara d’espant….
(…)
Aquest és un fragment de l’entrevista al filòleg i primer rector de la URV, Joan Martí i Castell, que podeu llegir íntegrament al número 24 del FET a TARRAGONA. La revista la podeu adquirir a LLIBRERIA DE LA RAMBLA, LLIBRERIA ADSERÀ, LLIBRERIA LA CAPONA, CAL MATIAS (Serrallo) i QUIOSC EL MIRACLE (Via Augusta, 8).
Aquest article l’hem pogut realitzar gràcies a les aportacions dels 590 subscriptors de la revista. El bon periodisme no és gratuït i per això et convidem a sumar-te (si encara no ho ets) al club d’amics del FET. La subscripció anual és de només 30 € i suposa poder participar en activitats culturals exclusives i aconseguir entrades per a espectacles de música i teatre. Clica aquí i forma part del CLUB DEL FET.
