Carregant ...

Anem a comprar peix de Tarragona

Enric Seritjol mirant el producte del mar de Tarragona a la Peixateria Amparo. Foto: David Oliete.

L’Enric Seritjol va néixer al Serrallo. És fill, net i besnét de pescadors. Però segurament aquest ofici a la família ve de molt més lluny. “La referència més antiga que tenim és de 1586. Un tal “Jaume Sarijol, piscator”, fill de Joan Serijol que paga un delme a l’Arquebisbe per un hort a tocar d’on avui hi ha la Tabacalera”.

Me’l miro amb cara d’al·lucinada. “De què et sorprens? No té res d’extraordinari. Tots podem resseguir la història de la nostra família. I aquesta dada l’únic que indica és que la meva és una família de mediocres, que no s’ha mogut de Tarragona i que sempre hem fet el mateix ofici”. Ho diu amb una rialla a la boca. Ell també va ser pescador. Durant deu anys. Nou en una barca d’arrossegament i un a la llum. Això i la seva passió pels fogons i la gastronomia, fa que sigui un bon coneixedor dels productes locals, que reivindica amb fervor.

“Avui et portaré a Tiffany’s”, em diu al principi de l’entrevista. I em guia fins a la peixateria Amparo, a la plaça de la Font. Un establiment històric, que té fama de tenir el millor peix de Tarragona. És mitja tarda i el propietari acaba d’arribar de la llotja amb un nou carregament de gambes i escamarlans acabats de sortir de l’aigua. Em ve al cap la típica frase de “Guaita reina, encara belluga!”. I de fet, encara belluga.

ENRIC SERITJOL, FILL DEL SERRALLO, ENS PORTA A LA PEIXATERIA AMPARO, A LA PLAÇA DE LA FONT

L’Enric m’ensenya un peix d’un gris profund, forma arrodonida, boca badada i ulls esbatanats. “Això és una rata i encara és viva!”. La toca lleument amb el dit i l’animal s’estremeix amb el contacte. “El peix fresc ha de brillar”, m’instrueix Seritjol. “T’has de fixar en la carn. Per anar bé ha de ser ben tersa. Els ulls han d’estar sortits i el contorn de l’iris s’ha de veure ben blanc”.

I em trenca uns quants mites. “Hi ha gent que es pensa que els lluços blancs són els més frescos. I no és cert. Quan són acabats de pescar el llom lluu amb franges grises”. Pel que m’explica passa el mateix amb els calamars. “Com més blancs els vegis és que estan més oxidats, porten més dies fora de l’aigua. Acabats de pescar semblen fets d’un vidre translúcid”.

Va resseguint amb la mirada i el gest les caixes arrenglerades i plenes de gel on s’apilen peixos i marisc de tota mena. “Això són calamanxins”. M’ensenya uns cefalòpodes diminuts, brillants i entortolligats els uns amb els altres. “Són un producte autòcton. Abans no els volia ningú, però són una delícia. No s’han de confondre amb els calamars petits. Si t’hi fixes el cap és més punxegut”. A tocar hi ha les caixes del marisc, carregades de gambes, escamarlans i llagostins tigre. Agafa un escamarlà i el gira. El ventre està cobert d’ous petits i negres. “Això és caviar del millor”, assegura. Vaja, que no cal anar a pescar esturions al Volga.

(…)

Aquest és un fragment del reportatge que publiquem íntegrament al número 26 del FET a TARRAGONA, una revista que dedica un dossier de 20 pàgines als aliments de qualitat i proximitat.

Si voleu adquirir la revista -que porta de regal el llibre ‘Retrats de vi’- aneu a LLIBRERIA LA CAPONA, LLIBRERIA DE LA RAMBLA, LLIBRERIA ADSERÀ, CAL MATIAS (Serrallo) i QUIOSC EL MIRACLE (Via Augusta, 8).

Us convidem a fer-vos subscriptors del FET per només 30€ l’any: rebreu a casa totes les revistes i podreu gaudir de moltes activitats culturals exclusives i gratuïtes. Clica aquí i forma part del Club del FET.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *