Carregant ...

Mercè Sardà, premi El Balcó: una vida dedicada al teatre i als joves

Mercè Sardà parla amb components de Vis de Vanadi en un dels assajos a la sala de l’institut Martí i Franquès. Foto: David Oliete.

(Article publicat al número 28 de la revista FET a TARRAGONA, març – abril 2018)

S’aixeca el teló. A primer terme, Mercè Sardà i Pons, dalt de l’escenari, col·locant unes cadires. Vesteix uns texans blaus i una samarreta ampla de color verd, en la qual hi figuren un seguit de màscares teatrals de la Grècia antiga. És de matinada, però Sardà no pot deixar de treballar. L’endemà el grup de teatre jove que dirigeix, Vis de Vanadi, actua en aquest espai, i ella vol assegurar-se que tot està preparat, que no se li escapa cap detall. És molt conscient que s’encarrega d’actors no professionals, i que les seves hores extra amb els adolescents no han estat ni seran mai retribuïdes.

Malgrat tot, es mostra convençuda que cal donar sempre el millor d’un mateix, i s’aplica amb exigència aquesta màxima. Encara s’estarà un grapat d’hores polint l’escenografia i la il·luminació. No-ficció. Aquesta és la crònica brevíssima d’una escena que s’ha repetit durant anys i panys a la sala d’actes de l’Institut Martí i Franquès de Tarragona, la modesta segona residència d’aquesta dona enèrgica i perseverant.

TRES DÈCADES ENSENYANT TEATRE A LES AULES DE L’INSTITUT MARTÍ I FRANQUÈS

L’afició desbordant pel teatre de Mercè Sardà, filòloga i professora de llengua i literatura catalanes, és deutora de les caòtiques però suggestives classes de crítica literària d’un altre professor –en aquest cas, universitari–, l’escriptor manacorí Jaume Vidal Alcover. “Ell ens va demanar que anéssim a veure una obra de teatre a Barcelona. Jo vaig optar per M-7 Catalònia, d’Els Joglars, que aleshores em va impactar molt”, rememora. Després d’aquella primera sensació d’atracció pel teatre, Sardà es va limitar a redactar a màquina la crítica teatral que els demanava Vidal Alcover i no va pensar, per exemple, a constituir un grup de teatre, o a dedicar-s’hi d’alguna manera o altra. No es tracta de la persona prototípica que de ben joveneta somiava amb ser actor o actriu. Ella tenia clar, des de feia anys, que la seva vocació era ensenyar.

Mercè Sardà, a l’esquerra, i Joan Rioné, són dos agents culturals protagonistes del ‘Fet’. Foto: David Oliete.

Finalitzada la carrera, i fidel al seu propòsit, es va apuntar a les llistes del Departament d’Ensenyament. Després d’un any encadenant substitucions a Valls, al Pons d’Icart i a Reus, i d’un segon curs a l’Institut de Campclar, va arribar, l’any 1983, al Martí i Franquès, on fa tres dècades que imparteix classes. Corria el curs 1984-1985 quan el professor Francesc Fernández va engrescar Sardà i Josep Vicent Font per preparar una representació de teatre amb els estudiants del centre. Havent aconseguit el quòrum suficient entre els seus respectius alumnes de tercer de BUP i de COU, tots tres van decidir plegats de posar en escena Antaviana, una obra de Dagoll Dagom basada en contes de Pere Calders que havia causat furor entre el públic de l’època. “Cal tenir en compte que ja estava editada i que, a més, com que era un recull de relats, ens permetia progressar a un ritme diferent”, manifesta Sardà.

És justament en un d’aquests contes de Calders on s’amaga l’origen del nom de la companyia, que van escollir els alumnes: “Hi apareix un personatge que ha perdut un vis de vanadi, sense el qual no pot escoltar al gramòfon un disc en el qual canta la seva estimada”. Tal com recull el llibre Entre bambolines. 10 anys de Vis de Vanadi, entre els actors d’aquella primerenca tongada de Vis de Vanadi hi apareixen els noms de Rat Cebrián, Assumpta Costa, M. Helena Esteve, Anna M. Martí, Carme Estiarte, Jesús Martí, Josep-Antoni Badia i Teresa Alcañiz.

EDUCACIÓ I RIGOR FORMEN PART DE L’ESSÈNCIA DEL GRUP VIS DE VANADI, QUE S’HA ESFORÇAT A TROBAR UN PÚBLIC JOVE

La falta de recursos dels inicis va ser un trampolí que va impulsar la imaginació col·lectiva. “Vam voler representar Antaviana a l’Institut de Campclar, i com que allí no disposaven de teatre, vam organitzar l’actuació al gimnàs i vam crear nosaltres mateixos un escenari lligant unes quantes taules”, afirma Sardà. Aquella experiència del curs 1984-1985 va ser un èxit. Val a dir que a l’Institut Martí i Franquès ja hi havia tradició de fer teatre. Altres professors del centre com ara Josep Maria Toda i Josefa Fanlo s’havien ocupat de mantenir viu l’art dramàtic a l’institut amb iniciatives puntuals, esporàdiques. No obstant, Vis de Vanadi va tenir el mèrit de solidificar-se com a projecte. L’activitat ininterrompuda del col·lectiu va ser possible, segons Sardà, gràcies a l’empenta dels joves: “Recordo caminar pel passadís i que algun alumne se m’acostés per preguntar-me: «Què, Mercè, quan comencem?». I resulta que potser aquell any ni tan sols m’havia plantejat que el grup continués!”.

Els joves intèrprets, assajant (Foto: Mercè Sardà).

Sola al capdavant del grup, després que Fernández i Font marxessin a altres instituts, Sardà va sentir la necessitat de refermar la seva relació amb el teatre i els estudis teatrals. “En primer lloc, t’adones que no en saps i que n’has d’aprendre. Comences buscant algun llibre per anar-te formant, vas a veure teatre més sovint, i fins i tot t’apuntes a algun curs”, explica la directora de Vis de Vanadi. Des de la dècada dels 80 fins a l’actualitat, Sardà ha endrapat tota mena de literatura sobre el gènere. I aprofita sempre les vacances d’estiu per llegir una pila llarga d’obres de teatre, a la recerca de les candidates a ser representades el curs següent. “Llegir és molt important, però l’experiència és el que t’ensenya més coses”, adverteix, amb tot, Sardà.

A l’hora de concretar l’essència del grup, la directora parla de dos aspectes fonamentals, que són el rigor i l’educació: “Jo crec que hi ha dues coses de Vis de Vanadi que són importants i que el defineixen com a grup: que som conscients que les coses s’han de fer de la millor manera possible, encara que al final te’n surtis o no; i que som un grup que està lligat a l’institut. Aquesta darrera qüestió explica que la majoria d’obres, tot i que haguem fet una mica de tot, siguin de teatre de text, perquè en un institut es treballa la literatura, i això no s’ha de perdre de vista”.

SARDÀ: “CADA VEGADA ÉS MÉS DIFÍCIL QUE ELS ALUMNES PUGUIN VEURE AMB TRANQUIL·LITAT UN CLÀSSIC

Dins l’àmbit de les obres de text, Sardà assegura que ha mostrat preferència per les d’autors contemporanis: “De vegades els estudiants es confonen i pensen que només hem de fer riure, i que tot s’ha d’entendre amb facilitat, i no ha de ser així. No poden ser passius, han de ser actius, han de fer un petit esforç. Volem que entenguin que el teatre és també, entre altres coses, denúncia, que et posa al davant d’allò que passa a la societat”. La directora de Vis de Vanadi lamenta que sigui “cada vegada més difícil que els alumnes puguin veure amb tranquil·litat un clàssic”, i creu que “com a grup d’institut també tenim la responsabilitat d’educar els joves del centre a ser públic de teatre”.

Mercè Sardà a l’entrada del Teatre Metropol, el 2013. Foto: Enric Garcia Jardí

Amb el seu moviment continu, Vis de Vanadi ha aconseguit activar un entorn que va més enllà de la pròpia organització. D’aquest col·lectiu n’han sorgit iniciatives com la Mostra de Teatre Jove, que enguany celebra la vint-i-cinquena edició, i altres grups de teatre, formats per exalumnes del centre, com és el cas d’Abisme Teatre, que va aparèixer amb motiu del desè aniversari de Vis, i de Tornavís Teatre i (H)istrionis Teatre, nascuts el 2009 i el 2013, respectivament, i que en l’actualitat es mantenen en actiu. Fent balanç de la història de la companyia, recopilada amb exhaustivitat per Cristina Albareda en el llibre Obrim portes: 25 anys de Vis de Vanadi, Sardà es mostra del tot satisfeta: “Jo crec que de manera indirecta Vis de Vanadi ha estat motor –certament, no l’únic– de teatre a Tarragona. Hem intentat incentivar les ganes de fer teatre i les ganes d’anar-ne a veure”. Sigui quin sigui el futur del grup, el seu compromís amb la ciutat i la seva manera de funcionar han deixat petja.

Una resposta a “Mercè Sardà, premi El Balcó: una vida dedicada al teatre i als joves”

  1. Andreu Munoz Melgar ha dit:

    Moltes felicitats Mercè Sardà! Premi molt merescut pel teu gran compromís amb la cultura, amb la ciutat i per ser un referent entre els joves de diferents generacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *