Al fons, Diego Vidal, responsable de la botiga Shiva Music, en una celebració a dins del local (Foto: Quimet Audiovisuals).
La primera reacció en entrar a la botiga Shiva Music sol ser d’embadaliment. Un esclat de colors i línies corbes decoren les parets de l’establiment. El taronja, el blau, el groc i el verd predominen en una estètica psicodèlica repleta de símbols. A mà dreta, el retrat en blanc i negre de Jimi Hendrix, custodiat per uns bolets. Al davant, una referència al grup de música Love i una guitarra elèctrica negra signada per BB King. Un pèl més amagat, a tocar de l’aparador, un sitar. De fons, sona el cèlebre ‘White Album’, resultat fructífer d’un viatge de pelegrinatge dels The Beatles a l’Índia.
Són les 11 del matí, i en aquest ambient roquer es fa inevitable, per a un melòman i fartaner, pensar en la possibilitat d’arrencar aquell croissant de la portada del disc dels Màquina i cruspir-se’l en tres bocades. Les ganes de menjar, però, transmuten ràpidament en ganes de conèixer l’ideòleg d’una tenda amb tanta personalitat.
DIEGO VIDAL ÉS EL RESPONSABLE DE LA BOTIGA SHIVA MUSIC, AL CÓS DEL BOU
Rere el mostrador, s’intueix la presència discreta d’un home, amagat entre la pantalla de l’ordinador i la il·luminació tènue del local. Es tracta de Diego Vidal, responsable de Shiva Music. Abans de regentar aquesta botiga, situada al carrer del Cós del Bou de Tarragona, Vidal ja havia treballat una llarga temporada rodejat de discos compactes i vinils. Tot i que va començar a guanyar-se les garrofes en un hotel de Salou, en sortir de la feina Vidal se n’anava sovint al Bluesman, al passeig de Jaume I, on una part considerable del seu salari s’esvaïa a canvi de discos. Durant aquell primer any laboral, Vidal va arribar a passar tantes hores lliures en aquell establiment de discos salouenc que al final es van avenir a contractar-lo.
El Bluesman, com tot Salou, rebia, a l’estiu, una allau de ‘guiris’. És per aquest motiu que, a banda de ‘blues’, el local també disposava d’una secció dedicada a la música comercial, que atreia els turistes. En aquest context, un dia, un britànic els va explicar que estava a punt de tancar la seva botiga de discos i que en venia tots els vinils, sobretot dels anys 70 i 80. Al propietari del Bluesman, tot aquell material, en el moment de glòria per al disc compacte, no li va interessar gens ni mica. Vidal, en canvi, va veure-hi de seguida una ocasió per independitzar-se i obrir el seu propi negoci. Així, doncs, va llogar un camió, va comprar un bitllet d’avió i se’n va anar cap a Londres.
Imatge d’un concert en directe a l’interior del local.
A 60 quilòmetres de la capital, en un municipi denominat Aldershot, Vidal i tres persones més van carregar, durant un matí, entrant i sortint de la botiga Spinna Disc Records, uns 8.000 vinils encapsats. Sota un cel gris típicament britànic, Vidal va aportar una mica més de llum al seu projecte professional. Ja tenia els discos. Ara només li mancava trobar l’establiment, que segons Vidal s’havia d’ubicar, sí o sí, a la Part Alta de Tarragona.
SHIVA ÉS EL NOM DEL DÉU HINDÚ VINCULAT A LA MÚSICA I LA DANSA
Diego Vidal va obrir les portes de Shiva Music el 23 de setembre de 2002, al bell mig del Cós del Bou, després de pencar de valent durant uns tres mesos, amb el suport dels amics, en la disposició de l’espai i l’embelliment de les parets blanques del local. Havent trepitjat nombroses botigues a Londres i Amsterdam, Vidal tenia clar que no volia passar 8 hores diàries en un lloc fred, neutre, impersonal, i el va impregnar de vida. Inspirat per la fascinació oriental de la psicodèlia, va batejar l’indret amb el nom de Shiva, el Déu hindú vinculat a la música i la dansa.
Diuen que el vinil ha tornat, però el cert és que de la seva botiga no hi va marxar mai. Ans el contrari. Vidal defensa l’experiència sensorial d’escoltar la música en un tocadiscs. Més enllà de la qualitat del so, hi ha una qüestió física, fins i tot ritual. Entre fer clic i fer rodar l’agulla pels solcs del vinil ho té clar: “No hi ha color”.
És un resistent. En una dècada han tancat molts petits comerços com el seu, però ell es manté ferm en la incertesa. “Jo ja no pateixo. Sempre m’han dit el mateix: què fas amb una botiga de discos?”. Ha sobreviscut a les còpies de CD, el ‘top manta’, Napster, Spotify i altres fantasmes provinents del món digital. Diu que li faria molta il·lusió fer-se gran treballant en aquestes quatre parets plenes de personalitat, on “és un plaer venir a treballar cada dia”. “Fer feliç a la gent oferint-los música no té preu”, conclou.
