Carregant ...

Cartes als reis per omplir les urnes de cultura

Un moment de la inauguració de Teatre Tarragona, des de la Rambla, l’11 de desembre de 2012. Foto: Ricard Lahoz.

S’atansen les eleccions, entre altres les municipals, i, com passa cada vegada, ens apressem a fer la carta als reis amb tot allò que voldríem. Alguns mitjans han demanat als ciutadans què voldrien que els portessin; és a dir, quin projecte els faria il·lusió per a la seva ciutat. D’altres mitjans, com aquest, han demanat a algunes persones que facin balanç dels 40 anys d’ajuntaments democràtics per tenir constància de tot allò que ha quedat del munt de cartes als reis escrites. La majoria de ciutadans, però, ja fa anys que sabem que els reis no existeixen (o, si de cas, els reis són els pares). Vull dir que el procediment d’escriure una carta als reis, en matèria de política i de gestió de les coses públiques, no sol donar bons resultats.

Si un polític, volent donar resposta positiva a les moltes demandes que fa la ciutadania, es limita a posar en marxa la llista de projectes que li han estat presentats, el més probable és que acabi fent un poti-poti inútil, ineficaç, inviable i inservible. Cal tenir ben clar que la gestió pública (sigui en l’àmbit educatiu, en el cultural, en el sanitari o en qualsevol altre) no consisteix a fer coses. Consisteix a fer les coses que cal fer (i no les que a un li fan gràcia), les que convenen per aconseguir uns objectius (no es pot posar una barca a l’aigua sense saber cap on has de remar), de la manera més eficaç possible (estem parlant de recursos pùblics i no es poden dedicar a satisfer capricis) i sempre pensant en millorar les condicions de vida de la majoria.

“Si un polític es limita a posar en marxa una llista de projectes, el més probable és que acabi fent un poti-poti inútil, ineficaç, inviable i inservible”

Conec molt l’àmbit de la cultura, des de diferents punts de vista, i em sembla que puc parlar d’això amb un cert coneixement, després d’haver-me passat gairebé tota la vida donant-hi voltes i pensant quina devia ser la millor forma d’actuar.

Per fer una mínimament encertada política cultural, el primer que s’ha de plantejar algú que en tingui responsabilitats és per a què dimoni serveix la Cultura. Tenim clar, sembla, quina mena de producte és això de la Cultura, una mena d’amalgama en què entrarien la música, la literatura, les arts escèniques, les visuals, el cinema, els museus, els arxius i un bastant imprecís etcètera (sí, també la cultura tradicional, i el còmic, i…). Però per a què serveix em fa l’efecte que hi ha ben poca gent que s’ho plantegi.

“La Cultura també serveix perquè visquem millor i actua com un pegament que cohesiona la societat”

Existeix, és un fet. Hi ha una part de gent que en demana. Però si no en coneixem la funció i, per tant, la necessitat, ens costarà decidir quines coses d’entre les moltes possibles que es poden fer en l’àmbit cultural són prioritàries. Buidarem els presupostos, que ja solen ser migrats, amb activitats que, com  he sentit en més d’una ocasió, “fan bullir l’olla”, però tot quedarà en un pur entreteniment, sense que aquella activitat serveixi per allò que ha de servir, que és millorar la qualitat de vida de les persones. Perquè aquesta és la qüestió: la Cultura també serveix perquè visquem millor.

No és gaire difícil trobar alguns dels beneficis que la societat assoleix amb la Cultura. D’una banda, la Cultura crea identitat. I amb aquesta paraula no em refereixo només a les identitats nacionals. Hi ha moltes menes d’identitats. La Cultura cohesiona els grups humans al voltant de llengües, músiques, estils, conceptes, creences, històries. La Cultura permet que les parts (els individus en la seva més petita expressió) se sentin integrades en un tot. En aquest sentit, la Cultura actua com un pegament que cohesiona la societat.

Butaques de la sala Trono Armanyà, a l’escenari del Metropol des de principis de 2018. Foto: Carla Clúa.

I, per això, la Cultura té dues altres funcions de primer ordre, la integradora i la vertebradora. Una colla castellera pot integrar tant o més que un parc on sigui agradable anar-hi a passejar el gos i fer-hi amistat amb altres passejadors de la mateixa espècie. Una xarxa de clubs de lectura vertebren una ciutat tant com els passeigs i les avingudes. A la Cultura sempre se li ha atribuït una funció educadora i cívica. La Cultura, efectivament, ens fa més lliures, perquè ens permet discernir les coses. Els feixismes sempre han estat enemics de la Cultura. La frase “Quan sento la paraula Cultura desenfundo la pistola”, atribuïda a uns quants enemics de la llibertat, és prou explícita. La Cultura també és una via eficaç per millorar les condicions amb què cadascú s’enfronta a la vida. Una persona culta, instruïda, té més facilitat per comprendre les coses, per assumir els problemes i trobar-hi solucions, per superar els obstacles. Una societat inculta és, òbviament, una societat manipulable. En canvi, una societat culta és una societat apta per prendre decisions.

La revetlla de Sant Jordi del 2018 a la Biblioteca Pública de Tarragona. Foto: Ricard Lahoz.

Més enllà d’aquestes funcions bàsiques de la Cultura, n’hi ha d’altres que tenen un component més material. Com és fàcil d’observar, hi ha un bon grapat de gent que en viu, de la Cultura. Des del treballador d’una empresa d’arts gràfiques que edita llibres, fins a l’autor d’aquests mateixos llibres. I, entremig, editors, correctors, maquetadors, dissenyadors, distribuïdors, publicistes, llibreters, crítics literaris, personal de biblioteques i un llarg etcètera. I això mateix que acabo d’exemplificar amb el món del llibre i la literatura ho podem dir de qualsevol altre sector cultural.

Per tant, igual que ens preocupem de la bona salut de la pesca, la restauració o l’apicultura, cal que parem atenció en la gent que es dedica professionalment als diferents camps de la Cultura. Per últim, i per no allargar més aquesta exposició de les funcions de la Cultura, assenyalem una de les poques que sol sortir habitualment en els programes culturals dels partits polítics, que és la capacitat de la Cultura de donar relleu a una determinada comunitat, convertir-la en un lloc atractiu i, per tant, reforçar així l’economia d’aquella societat per la via del turisme.

“En cultura ens convenen bons diagnòstics, planificació estratègica i projectes interconnectats”

Vist tot això, encara que molt superficialment, què ens correspon de fer? Doncs molt senzill. No convertir els programes electorals dedicats a la Cultura en una llista de coses inconnexes, sense finalitats clares ni objectius explícits (“farem això, farem allò i també aquella altra cosa”), amb l’única funció d’acontentar un sector de votants (“això perquè callin els músics, això altre perquè estiguin contents els lletraferits, aquesta altra cosa perquè no se sublevin els que porten el pas per Setmana santa”), sinó elaborar programes culturals que parteixin d’un coneixement de la realitat i que cada cosa que proposin estigui orientada a assolir un objectiu. Llavors, la llista de coses proposades no serà una simple llista, sinó que, com els diferents instruments d’una orquestra, del so peculiar de cadascun i a partir del fragment de partitura que li hagi correspost, cada projecte col·laborarà eficaçment a permetre’ns escoltar alguna cosa que, en conjunt, tingui algun sentit.

Arribats en aquest punt, podem entendre que més que cartes als reis amb llistes ben llargues, el que ens convenen són bons diagnòstics, planificació estratègica, projectes interconnectats i, com a complement, apostes. Si a més a més hi ha bona gestió, perfecte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *