Carregant ...

Quim Pons: En un racó on no sap ploure

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Rodri falla l’enèsima passada del partit i la remor i els xiulets són els primers senyals de vida al Nou Estadi. Algú al meu costat em comenta que els mals de l’equip vénen de l’ascens a primera, mentrestant a la ràdio m’intenten fer companyia i aconsegueixen explicar-me per què Albert Virgili segueix a la banqueta. El meu cap, que normalment em fa males jugades, decideix tirar enrere i recordar no sé per què un article que una bona amiga em va rescatar un dia d’un diari holandès.  Eren temps en què al Flandes de l’imperi grana el sol no dormia i en què un tal Youp Van’t Hek s’atrevia a titular la seva crònica pel diari NRC del clàssic (Barça-Madrid),  “Nàstic”.

Sí, sí, no m’he tornat boig, es deia “Nàstic” amb lletres grosses i crec que tipus Georgia. La crònica venia a comparar el Liceu del Camp Nou amb l’ambient que el bo d’en Youp havia viscut un dia després al Nou Estadi, on s’ho havia passat en gran veient com el Nàstic derrotava amb gol de Portillo al fins aquell moment líder de primera, el Sevilla. És cert que l’article ens equiparava al RKC Walwijk. Fet que, per a mi, en aquell temps era gairebé un insult, quan ara mateix pagaríem molts calers per ser aquell equip de Walwijk que treu el cap de tant en tant per l’Eredivisie.

Els pocs més de dos mil valents que han tornat a anar al camp del Nàstic aquesta setmana i que surten empipats amb l’equip, també signaríem, com jo, ser un RKC més. Els socis tornen a marxar pensant que qui els ho havia de dir no fa massa que estarien patint mirant cap a tercera. Ara bé, el meu cap traïdor ha recordat tot això per alguna cosa, al mateix temps que Uriarte envia una nova pilota just al costat contrari d’on esperava el respectable. La pel·lícula i la cantarella, la mateixa de cada any, mentre seguim esperant el partit “clau” que ens desperti a tots plegats.

L’afició més animada de Catalunya ha passat a ser un grup de patidors compulsius i d’agnòstics amb molta fe que busquen cada diumenge vés a saber què. I és que el pitjor del darrers anys és que més enllà del poc futbol, més enllà de les penúries econòmiques, més enllà fins i tot de descensos inesperats, hem aconseguit recuperar l’auto odi col·lectiu que semblava enterrat. El “aquest any tornarem a partir”, el “ui, avui”, el “així no anem bé” o el clàssic “burruu” del puro en mà són les consignes evidents d’una maduració mal entesa. El Nou Estadi és ara un ascensor on ningú s’atreveix ja a mirar l’altre als ulls ni a establir conversa més enllà del “caram que plou”.

 


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “Quim Pons: En un racó on no sap ploure”

  1. David Oliete ha dit:

    Quanta raó… i què gran llegir-te per aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *