Va ser un 11 de novembre de 1918 quan a la Picardia, a la ciutat de Compiègne, es va signar l’armistici que posava fi a quatre anys de guerra a Europa. Aquell 11 de novembre, amb la derrota de les forces centrals, el vell continent començava a dibuixar algunes de les línies de l’actual Europa i entrava de ple en el segle XX.
Aquella pau encara es commemora i recorda a la majoria de països bel·ligerants a la primera guerra mundial i especialment al Regne Unit, on durant pràcticament tot aquest mes de novembre lluiran milers de roses vermelles repartides per tot el territori i en la solapa de la totalitat d’entrenadors del futbol britànic.
Superant línies Maginot i línies Sigfrid, l’11 de novembre d’aquest 2012 és la data escollida per jugar-se el derbi de derbis a Tarragona. El Nàstic rebrà el Reus Deportiu en un partit amb tots els condicionants per ficar qualsevol de les etiquetes èpiques que tant ens agraden als periodistes. Un Nàstic-Reus mai és un partit més per tot allò que implica, els dies posteriors al derbi.
Els dos equips no s’enfronten en partit de lliga des de la temporada 2002/03, aleshores a segona B i amb números negatius pels tarragonins que van perdre a Reus per 1 a 0 (gol d’un ex-Nàstic, Félix Prieto) i van empatar 1 a 1 en el partit jugat al Mini Estadi de Barcelona, exercint el Nàstic de local exiliat per Clos Gómez.
Segurament aquests pràcticament deu anys sense derbi fan que l’encontre tingui encara un aire més emotiu i simbòlic que en altres ocasions. Aquell darrer enfrontament va ser l’últim perquè el Reus va baixar a tercera i el Nàstic va iniciar, la temporada següent, la seva època d’or arribant fins a primera divisió i estant durant vuit temporades a la LFP.
Ara, però, la torna sembla girada, el Nàstic es troba immers en plena crisi identitària i el Reus continua consolidant un projecte de la mà de dos mites pel nastiquisme modern (Santi Castillejo i Gerard Escoda).
Els números freds i rígids diuen que el Reus, però, només ha guanyat un cop en partit de lliga dels vint-i-dos derbis disputats a Tarragona i que el darrer enfrontament ara fa poc més d’una setmana l’equip de Salamero va golejar als del Baix Camp a la Copa Catalunya. I que el Nàstic ha guanyat quinze dels vint-i-dos derbis jugats com a locals i n’ha empatat sis. Tots els partits jugats entre tercera i segona B.
Segurament el derbi no té la història del Mersydide, no desprèn el que deixa un Old Firm a Glasgow, tampoc té la passió del Superclàsico argentí entre River i Boca i no crec que es pugui comparar amb un Roma-Lazio, Inter-Juve o Ajax-Fejenoord. Ara bé, l’atractiu és que és un derbi circumstancial en el temps: la rivalitat Nàstic Reus només es deixa veure de tant en tant en lliga i sembla que cada cinquanta anys un 11 de novembre (1962. Nàstic 3 – Reus 1).
Més enllà dels números que massa poc són poc previsors del que pot arribar a passar, el cert és que el Nàstic necessita amb tots els llums d’alarma encesos un partit on agafar-se i què millor que guanyar a l’etern rival per signar el seu armistici particular per intentar salvar la temporada i qui sap si el futur del club.
I si convé, sempre ens podem aferrar a aquell clàssic últimament tan sentit del “tot està per fer i tot és possible” que ens deia Martí Pol, qui també se’n va anar un 11 de novembre.
