Les flors de l’Assemblea Nacional Catalana van ser les més aplaudides a l’ofrena a Rafael Casanova, avui fa sis mesos. L’acte institucional de l’Onze de Setembre a Tarragona es va tancar amb el cant d’Els Segadors i més crits d’independència que mai, tot i que algun assistent em va recriminar que, en qualitat de presentador de l’acte, els havia ofegat deliberadament.
Aquell matí calorós d’estiu, al costat del Fortí Sant Jordi, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros es manifestava a favor del dret a decidir: “Tard o d’hora s’haurà de fer una consulta perquè els catalans decidim el nostre futur. No s’ha de tenir por a preguntar als ciutadans”, assegurava l’alcalde poques hores abans de la manifestació històrica per l’estat propi.
Aquell dia, Ballesteros criticava durament i qualificava d’”incendiàries” unes declaracions que havia fet el president d’Extremadura, José Antonio Monago, del PP, en un discurs institucional on afirmava que “Catalunya demana i Extremadura paga”.
Ha passat mig any
Al cap de sis mesos, l’alcalde ha anat a Madrid per pronunciar una conferència al Fòrum Nueva Economía, on ha ofert Tarragona com a espai de diàleg i trobada per evitar el xoc de trens entre Catalunya i Espanya.
Una “maleïda” casualitat, però, ha volgut que el mateix dia que l’alcalde s’adreçava amb un to amable a empresaris i polítics de Madrid, l’expresident d’Extremadura, José Antonio Rodríguez Ibarra, del PSOE, comparés l’actuació política del president de la Generalitat, Artur Mas, amb les de Hitler, Mussolini i Tejero.
La proposta d’entesa i diàleg de Ballesteros i dels socialistes catalans (i ara més, després del vot a favor de la consulta legal al Congrés dels Diputats) s’enfronta a la incomprensió, la intolerància, l’atac i l’insult de destacats responsables polítics del PSOE i del PP. Aquest xoc de trens entre socialistes d’aquí i d’allà sí que és inevitable.
Entitats i partits sobiranistes
Els més aplaudits de l’últim Onze de Setembre institucional a Tarragona són, aparentment, els únics que sis mesos després mantenen una certa activitat pública a favor de l’estat propi. L’Assemblea Nacional Catalana continua organitzant actes de diferent format per anar explicant el que suposaria la independència de Catalunya.
Què fan altres entitats tarragonines de l’àmbit del sobiranisme? I els partits que es declaren sense ambigüitats pel dret a decidir?
On és aquell esperit d’il·lusió, esperança i entusiasme de la Diada Nacional de fa mig any? La profunditat de la crisi, els múltiples casos de corrupció i les estratègies polítiques a curt termini han provocat un gran desencís entre la ciutadania, i les estelades s’han anat retirant de les balconades.
Som en plena ressaca, un terme que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC descriu com a “moviment de retrocés de l’aigua que ha avançat riba amunt després de desfer-se l’onada”. La pregunta és: quan tornarà a venir la pròxima onada?
M’agradaria que les entitats que se senten sobiranistes a Tarragona es deixessin veure en un comentari a Fet a Tarragona.
Us remeto a l’article de l’ecriptor Valentí Puig a “El País” d’ahir a les pàgines de Catalunya amb el títol: “La eficiencia como bien público” enllaç: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/03/10/catalunya/1362926745_528979.html
De Tarragona no en diuen res, els comentaris… ¿cal llegir El País? ¿Quin país? ¿És que tenim país?
El que volia fer veure amb la lectura, atenta, d’aquest article d’en Valentí Puig, és que aquells, d’ara i d’abans, que han governant a Catalunya, fent el dia a dia de la gestió pública, ho han fet tant malament, des de que es tenen competències i en el marc de l’actual Estatut, com aquells dels que no en volem saber res de l’Estat, reproduint models , tal com diu en Valentí, tals “que la gestión diaria de la Generalitat ha generado inercias, duplicaciones, un descontrol en la gestión de personal y cortocircuitos en cadena..corrupteles, ” i la meva pregunta és: ens hem d’en fiar d’aquells que no han gestionat be, allò que tenien i tenen en les seus mans gestionar, en un hipotètic escenari d’independència?. Aquí hi caven tots: CiU, PSC, ERC, ICV i, com no, si hagués tingut responsabilitats de govern a Catalunya, el PP.
Cal un debat des de la ciutadania i per a la ciutadania, des dels barris, pobles i ciutats, des del lideratge de la societat civil sense exclusions, des de la realitat social, lingüística i cultural